Sargantanes i alacrans

L’alacrà va clavar el fibló a la mà i es va sentir un «hòstia». Les grava al voltant de la caseta amagava tresors, i com en qualsevol conte, a la recerca del tresor, hi ha perills de formes variades. Reconèixer-les abans de sentir dolor i actuar ràpidament és una qüestió d’entrenament i d’una certa intuïció. Perfilant el diminut forat de la picada, va aparèixer una taca blavosa que virava a negre i roig i que el va tornar a espantar. Des del palmell, començà a pujar-li un dolor pesat fins el muscle i notà la paràlisi del braç. L’alacrà va desaparèixer sota les pedres tot just llençà el verí.

Anà la mare i l’àvia i de seguida, agafaren el cotxe i rumb cap al poble, massa lluny per no témer que la paràlisi no arribara més amunt, estenent-se fins apropiar-se de tots els nervis. La carretera semblà més llarga, i el trànsit més boig. L’oratge apegalós ajudava a sentir una certa manca d’oxigen, com si hagueren entrat en un malson moll d’estiu. El blau esdevenia negre i va sentir el fibló una altra vegada, com el primer cop, sense veure’l.

A l’ambulatori, li injectaren un sèrum i li donaren un analgèsic. La taca a la pell, però, duraria uns dies. Tornaren, tots tres, i ell contava una altra vegada com havia passat. La sorpresa, l’animal, el dolor i la por. Va dir que ningú tocara més les pedres. Van contar la història sovint per recordar contar-nos-la, a nosaltres que també buscaríem tresors al mateix lloc anys després.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s