Un món civilitzat

Recorde, a vegades, el que em van contar de la novel·la Les benignes, d’aquell que guanyà el Goncourt fa uns anys. Recorde l’episodi quan tinc unes ganes boges de cridar, però no com la metgessa li va dir a la meua àvia, quan cuidava a sa mare, la meua besàvia, rere les cortines per mossegar-se la llengua i que no la sentiren. Un crit si no és un crit perquè se senta, no sé per a què pot servir. I les ganes boges de cridar són la majoria de vegades ganes boges de pegar. Pegar fins que te faça mal la mà o fins que se t’acaben cremant les cordes vocals, i això no deu ser fàcil. La ràbia ha de conduir-se d’alguna manera perquè ens siga profitosa, i per això, també obrim un blog i tot això que fem els desfaenats.

No sabré dir-ne els detalls, de la història que em contà de la novel·la, però sí el fet: un oficial, o tinent, deixem-ho en què era un militar, imagine que un dels protagonistes, va pujar de matinada al pis de dalt perquè aquests no paraven de fer soroll, o estaven arrossegant mobles o matant algú, o hi havia una festa enmig de la guerra, i una festa enmig de la guerra ha de ser pareguda a una festa quan saps que moriràs prompte. Va pujar les escales tranquil, tocà el timbre i esperà. Quan l’home va obrir la porta l’esperava un tinent vestit d’uniforme -d’açò no n’estic segura, però improvisem- apuntant-li amb el canó de la pistola. Per favor, digué molt educadament, podrien fer menys soroll? I així com ho va dir, va tornar al seu pis mentre deixava a l’home espantat encara al llindar de la porta. Van deixar de fer soroll.

La combinació eficaç d’educació i pragmatisme.

Ser a prop sense que t’afecti

Quan sóc més feliç, va dir Bertolucci, és quan vaig al seient de darrere del cotxe i mire per les finestres: els camins, les cases, els rostres, els ocells. Mirar per la finestra i veure que tot succeeix, i que en formes part, però com a observador. L’escalfor de la finestra, i el corrent que passa a fora, i que tens la sort de veure, arrecerat, enfonsat en el seient, i en moviment. Quan més feliç és en el canvi, però sense embrutar-se.

De matins, al bus, no cal evadir-se amb el mòbil ni amb les històries d’altres, no ens fa por pensar, perquè penses poc i el dia tot just comença: si les lleganyes encara et molesten als ulls, aleshores, el pensament balla d’una part a una altra del crani i és fluix, les idees van i vénen, i no en queda cap que forme un farcell. Pots observar, sense dir massa, les cares dels altres. I com, rere el vidre, salvant-te del soroll de les botzines i el trànsit, la gent es posa en marxa, atrafegats, puntuals a la feina, o al desesper. En el trajecte, per curt que siga, hi ha eixa calidesa que et fa sentir com a casa: no cal embrutar-se, només mirar.

Fa anys, quan a les set del matí agafava un tramvia infernal —el soroll t’impedia concentrar-te, era lentíssim, els seients i els vidres sempre estaven bruts— veia com succeïen les cares a un pam del vidre, serioses, com si acabaren de matar la seua mascota, una injecció per estalviar-li el patiment, i ara anaren a comunicar-ho a a la família. Miraven sense veure, asseguts, amb les bosses, les motxilles, i els maletins damunt de les cuixes i les mans damunt de les bosses, i aleshores jo també m’unia a ells, entrava al tramvia i deixava que el trajecte tornara a marcar el seu efecte en mi. Però aleshores, de tant en tant, la por m’inundava, si ara en formava part, de la imatge del tramvia gris,  jo també, des de fora, a l’altra part del vidre del comboi, feia la mateixa cara de neguit? Aquest pensament, però, durava poc perquè el poder del vidre era major: quin invent més estrany i grandiós és el vidre —ser a prop sense que t’afecti, escriu Tranströmer. A l’altra banda, i a l’altra banda que és un després, esperava el temps ja comptat i dirigit, i rere el vidre, la vida seguia un llenguatge propi i inofensiu.

Les bèsties

Recupere este escrit perquè els tinc estima, a la història de Juan i a aquell viatge. Primero, al menos, un cubata!:

Juan és un home de setanta anys, però n’aparenta menys. Té el cabell curt i tot blanc, porta ulleres fosques, com si ací i amb aquest oratge es necessitaren ulleres de sol. Jo ja sabia d’ell, però encara no l’havia vist.

Una nit d’aquest hivern passat, quan el termòmetre arribà a marcar menys sis o menys set graus, ell, borratxo, arribà trontollant a casa, i tal com va entrar, es gità al llit vell de la caravana (perquè, sí, a més de mil metres ell viu en una caravana). Quan s’alçà va notar com si li clavaren ganivetes oxidades als dos dits grossos del peu, que havien pres un color definit entre el blau i el violeta, i coixejant anà fins la casa de Carmen, ramadera, que és l’única que de tant en tant cuida d’ell. Anaren- Carmen, Juan i el germà de Carmen- a l’hospital perquè ja estava clar el que passava. Per culpa de l’alcohol s’oblidà de tapar-se i encendre’s l’estufa i se li havien congelat els dits. Quan el metge li va dir a l’infermer que potser caldria tallar, Juan, que estava a la llitera, alçà el cap i digué: aquí no se corta nada! En efecte, no es va tallar res, no crec que pel crit de Juan sinó perquè al final no calgué. Ho conta rient-se, si hay que cortar esto (i simula un ganivet que talla el coll) primero, al menos , un cubata!

Juan treballà fins als quaranta anys a una mina, explica que és igual que el metro, hi ha galeries i direccions, hi ha la roca. S’ho deixà perquè començà a caure-li el pèl, una malaltia de la qual no sap el nom, però que li canvià la vida, perquè a partir d’eixe moment va fer la vida a dalt, com ell diu. Així ara ajuda a cuidar les vaques solament alguns matins, perquè ja està jubilat, però,  trenta anys els ha passat cuidant les bèsties (traducció de las bestias, que és com ho diu ell): donant menjar per a les vaques, netejant els estables. Ara es sol emborratxar prou sovint, i no sé com arriba fins a un altre poble, segurament Ortedó, on sí que hi ha bar i alcohol i companyia; no sé si hi haurà alguna bona ànima (que alguna ha d’haver) que l’arreplegue i després el torne a pujar a Vilanova; no crec que siga Carmen, perquè ella pateix per la seua tendència a beure massa.

Juan diu bujero en volta de agujero quan explica com mata els gossets fills de la gossa que l’acompanya fa més de deu anys. Cada primavera li nota la panxa més grossa i sap que eixe any també haurà de soterrar els cadells quan encara no han obert els ulls. Enguany creu que no ho haurà de fer, potser la gossa ja siga massa vella.
Juan diu que abans es queda ell sense menjar que els seus gossos passen fam, i darrere dels vidres foscos crec veure com li brillen els ulls.