Ser a prop sense que t’afecti

Quan sóc més feliç, va dir Bertolucci, és quan vaig al seient de darrere del cotxe i mire per les finestres: els camins, les cases, els rostres, els ocells. Mirar per la finestra i veure que tot succeeix, i que en formes part, però com a observador. L’escalfor de la finestra, i el corrent que passa a fora, i que tens la sort de veure, arrecerat, enfonsat en el seient, i en moviment. Quan més feliç és en el canvi, però sense embrutar-se.

De matins, al bus, no cal evadir-se amb el mòbil ni amb les històries d’altres, no ens fa por pensar, perquè penses poc i el dia tot just comença: si les lleganyes encara et molesten als ulls, aleshores, el pensament balla d’una part a una altra del crani i és fluix, les idees van i vénen, i no en queda cap que forme un farcell. Pots observar, sense dir massa, les cares dels altres. I com, rere el vidre, salvant-te del soroll de les botzines i el trànsit, la gent es posa en marxa, atrafegats, puntuals a la feina, o al desesper. En el trajecte, per curt que siga, hi ha eixa calidesa que et fa sentir com a casa: no cal embrutar-se, només mirar.

Fa anys, quan a les set del matí agafava un tramvia infernal —el soroll t’impedia concentrar-te, era lentíssim, els seients i els vidres sempre estaven bruts— veia com succeïen les cares a un pam del vidre, serioses, com si acabaren de matar la seua mascota, una injecció per estalviar-li el patiment, i ara anaren a comunicar-ho a a la família. Miraven sense veure, asseguts, amb les bosses, les motxilles, i els maletins damunt de les cuixes i les mans damunt de les bosses, i aleshores jo també m’unia a ells, entrava al tramvia i deixava que el trajecte tornara a marcar el seu efecte en mi. Però aleshores, de tant en tant, la por m’inundava, si ara en formava part, de la imatge del tramvia gris,  jo també, des de fora, a l’altra part del vidre del comboi, feia la mateixa cara de neguit? Aquest pensament, però, durava poc perquè el poder del vidre era major: quin invent més estrany i grandiós és el vidre —ser a prop sense que t’afecti, escriu Tranströmer. A l’altra banda, i a l’altra banda que és un després, esperava el temps ja comptat i dirigit, i rere el vidre, la vida seguia un llenguatge propi i inofensiu.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s