Qué bien

Gira el cap i l’esquena per apropar-se a mi, i em diu, ai perdona pero solo quería ver el título del libro. Li ensenye la portada i llig: Tria personal, Pere Calders. Obri més els ulls rere les ulleres de metall, i exclama, oh, en valenciano, que estudias valencià?. Amb cara de no entendre massa bé de què va la cosa, i que són les vuit del matí i l’autobús va ple, negue amb el cap. Torna al seu kindle, jo mire la televisió del bus amb el llibre damunt de les cuixes. Ui, perdona, diu una altra vegada, però qué estudias alguna cosa? Es que es tan raro ver a alguién leer en valenciano, y a Calders, sobretodo aquí en Valencia. De sobte, tinc al cap la imatge d’un gall indi i algú que el mira fixament. Després, la d’una morsa amorrada al vidre. Jo sóc la morsa, clar. Li dic que no, que no estudie res, que llig en valencià i afegisc, mentisc més bé, que quasi sempre llig en valencià. Oh, qué bien, cuánto me alegro. I tu què lliges, li pregunte. Oh, nada, una trilogía… és que jo sóc catalana, saps, professora d’institut, de valencià, qué bien, qué bien, me alegro.

 

Superlluna

Només arribar, un núvol brut, xafogós, enganxat uns dies sense vent, et dóna benvinguda a Barcelona. Almenys, penses, d’això tenim menys a València, on la llum blanca de la ciutat et dóna la sensació de netedat: trobarem a l’aire el que no trobem a terra, una certa claredat. És setembre, i entre les muntanyes, la turmenta es prepara per a la nit, i encara que abaixen les temperatures, quedarà en suspensió el mateix ambient de ciutat gran, de trànsit intens. Vénen al cap les ciutats asiàtiques amb hòmens i dones que es col·loquen caretes per protegir els pulmons de la pols o més a prop, els ciclistes amb mocadors a la boca, rere els cotxes i els tubs d’escapament. Només és per la xafogor? Pels núvols que no viatgen, penjats damunt de la torre Agbar, del Parc Güell, de les festes de la Mercè? No véns d’un poble, véns de la perifèria d’una ciutat mitjana, meridional, d’uns mesos clarament estiuencs. Hi ha tanta diferència? I la llum?

Diuen que quan Sorolla va exposar a Nova York, aquells quadres plens de blanc, els visitants es tapaven els ulls, com quan nosaltres ara caminem pels carrers al costat del riu, tot blanc. A Barcelona, però, tens la sensació que la ciutat es mou sota el pes d’ella mateixa, que no hi ha cap llum que moleste. Lluny de les ciutats, València o Barcelona, es poden veure els estels en les nits d’estiu i l’únic inconvenient pot ser la lluna, pantalla que reflecteix un sol que no veiem.

Este estiu, a un poblet de Terol, després de sopar, vam anar a la carretera, on a l’hivern només trobes unes quantes parelles de vells, per veure els estels que passen veloços, les llàgrimes de Sant Llorenç. Ens gitàrem sobre l’asfalt fred i esperàrem. Des de l’esquerra o la dreta, podien vindre cotxes, i vigilàvem, pel rabet de l’ull, si apareixien o no les llums dels fars. Feia vent i les fulles dels xops ens acompanyaven. Van passar-ne quatre, d’estels. Un d’ells fou tan intens i durador que fórem capaces de seguir-lo amb el dit, que volia alçar-se per assenyalar els altres, que estaven al poble, que miraren el cel, allà on no estava la superlluna, cap al desig encès de llum. Pense en eixa nit tranquil·la, sota la llum elèctrica, quan agafe el metro a Lesseps o quan passe per una plaça que no és plaça, creuant una travessera sempre sorollosa. Ser de ciutat significa no patir sempre l’enyor dels cels foscos.

Insomni

No sabria dir quan va començar exactament, perquè tinc la sensació ara que sempre hi he tingut el rum-rum, la raresa de les pròpies idees que em venien com si arrossegaren alguna cosa més, que no podia arribar a esbrinar, i que tenien la mateixa importància que la pols a la sola de les sabates després d’un viatge. Va començar així, després de rondinar molt. Havia llegit un llibre on l’autor explicava que la majoria de la gent creia que els pensaments eren fruit del seu propi ésser, de la mateixa manera que t’ix una mà al final del braç, del cervell sortien pensaments més o menys regularment, i que, rarament, hi havia cap idea pròpia en cap de nosaltres. I en canvi, si u volia allò,  o si creia això altre, no hi sentia cap suspicàcia. Per què no havia de voler això o creure allò altre? Qui l’enganyava sobre el propi ésser, el seu propi cervell? Com si la mà ens donara cops de puny a la panxa! Però, el pinyol d’aquell llibre es va instal·lar quan agafava el son, tot just en el moment en què es barreja, formant un altre estat, la realitat i el somni, com quan fosqueja però encara hi ha llum, i el pinyol d’aquella idea em despertava, m’arrencava la deixadesa i quieta, obria els ulls per no tancar-los durant tota la nit.

A més, unes setmanes després, una mica zombi ja, amb unes ulleres blavoses sota els ulls, com uns primers signes de la malaltia, vaig anar al cinema per fer més curta la nit, i vaig veure com, després de sentir la conversa d’una parella que esperava davant de mi a la cua, vaig canviar de parer i comprí una entrada per a una pel·lícula que no n’havia sentit parlar i que, si tot haguera seguit el curs normal del meu pensament —des què vaig pensar a anar al cinema fins que vaig tancar la porta de casa, ja anotat el títol del film que volia veure— no n’haguera sentit parlar mai. Podria no haver parat atenció a la conversa, però fet i fet, ara no podia tornar enrere. Semblava mentida, la trama de la pel·lícula. Justament tractava del que m’havia estat amoïnant durant les últimes setmanes, i vaig entendre que estava adreçada a mi. Tots els altres espectadors van desaparéixer, i les parets de la sala es van esfondrar, tot el que no foren els diàlegs i la imatge, va deixar de ser real, i fins i tot el meu cos —si em molestava la cama recolzada sobre l’altra o si tenia set—  s’esfumà. Una vegada, deien a la pel·lícula, apareixia al cervell una idea, només podia multiplicar-se sense que hi haguera un camí de retorn. I com apareixien, les idees? I quines eren pròpies? Com les destriaves? La conversa de la parella de davant de la cua, els diàlegs de la pel·lícula, el llibre que encara tenia a la tauleta de nit, perquè amagava, sota les tapes, tot el que m’angoixava: no era tot una infecció?

Aleshores, amb el pas nerviós d’estar a punt de decidir alguna cosa, o a causa de la mateixa necessitat de decidir alguna cosa —no era este pas precipitat el que t’havien ensenyat quan havies de decidir-te per alguna cosa?— vaig tornar a casa, ja passades les dues de la matinada. No hi havia camí de tornada, una vegada infectat amb la idea, la cosa només podia augmentar, així com els efectes de la idea eren immediats. Igual que quan una pedra quan cau a l’aigua, ja produeix una vibració, així la idea, una vegada entra —i dic entra sense saber bé quin verb utilitzar, si és com entra un virus, o a penes un frec, com quan la pell rosa una medusa i la picor s’estén— no hi ha manera d’eliminar els efectes, i de res serveix oblidar-la, perquè els efectes ja s’han produït, igual que no serviria de res traure la pedra de l’aigua després de les ones. Vaig pensar en què havia de trobar una solució, i que la cosa era urgent, ja duia vint-i-nou anys vivint com si les aparicions de les idees al cap foren normals.

Com que la infecció s’havia produït, només em quedava lluitar admetent-la, o siga, que si m’havien d’infectar amb idees, si totes les idees que tinguera havien de ser pillades en converses, escoltades als programes de ràdio, pronunciades als dinars familiars, llegides en diaris, havien, perquè cap idea guanyara més pes que altres, d’entrar-hi totes. No en podia deixar cap de banda, tot, jo mateixa, havia d’estar en constant murmuri, en paraules i imatges constants. Com que havia de sobreviure, i només per aquest fet, vaig programar dormir cada dia unes quatre hores, les necessàries, entre les dotze i les quatre. Al matí, encenia la ràdio i la televisió i caminava pel pis, escoltant tot el que deien, sense deixar de parar atenció, encara que sabia que la meua ment, una part, ja relacionava les noves idees amb idees anteriors, i de tot feia una història. Si, de sobte, se sentien els meus veïns —solien discutir al migdia, amb el menjar a taula, únic moment en què devien trobar-se les cares—, abaixava la veu dels aparells i aguaitava per esbrinar què deien. Tenia por de qualsevol silenci, perquè qualsevol silenci significava que hi havia perill d’una infecció, d’una idea que la qual brollarien més idees, més idees que de les altres, i que canviaria el curs una altra vegada de la meua vida. No era tota idea terrible? Vaig deixar de conversar. Quan tocava el meu torn de paraula, havia de pensar i per tant, de fer jerarquies d’idees i d’oblidar certs fets. Havia d’estructurar el meu pensament que estava format per totes eixes idees adoptades des de feia anys i això era massa perillós. Com que la gent s’avorria de no rebre resposta, al cap d’un temps, passaven amb un simple hola, dit a corre-cuita. No els podia explicar això de les ones a l’aigua i la pedra: què passaria si ara tots se n’assabentaren i començaren a comportar-se com jo? I a més, no seria aleshores una altra classe d’infecció, una més en aquesta vida? Així em passava tot el dia amb el televisor, el mòbil, la ràdio, i les converses arrapades al carrer, sense deixar que el repòs o la idea del repòs em fera dubtar del meu afany. I mentre escric estes paraules, deu minuts escrits ràpidament, sé què d’ací naixerà alguna idea que creuré que és pròpia i que l’hauré de combatre amb dues nits sense dormir escoltant un audiollibre.

Peus

Era com si de sobte, les mateixes sabates que havia usat els anys anteriors, a l’estiu, de sobte em vingueren xicotetes. Però només la sabata d’un peu, la del dret. El peu de la cama que té més força i la cama que és més curta, perquè com moltíssima gent, tinc una cama més llarga que l’altra i per això també, duc unes plantilles que damunt de les sabates que em corregeixen la postura i maquillen el desalineament. Dues cames que semblen que comencen i acaben a la mateixa altura. Tanmateix, el peu dret, d’un dia per altre, no cabia a la sabata, vaig pensar en un galindó que naixia, i que, per tant, en aquells processos en què el cos està en trànsit, cap a un altre estat, redreçant estructures que es mouen, surava el dolor.

Només era el peu dret, que hi bategava sota la pell de les sabata. Vaig llevar-me el calcetí, i acostant-me el peu a prop dels ulls, en una torsió incòmoda i una miqueta ridícula, mentre el meu marit m’observava de reüll —al televisor hi feien una sèrie sobre detectius i morts rocambolesques— vaig mirar i no vaig veure res, cap bony, cap indici que en el lloc on semblava que bategava tot un cor secundari, un exèrcit de cèl·lules dividint-se, no s’hi distingia res de diferent, res de nou. El peu dret era com el peu esquerre, i això em deixava sense explicació per al dolor. No havia notat abans, mentre anava asseguda a l’autobús, que la sabata em venia menuda i que l’os, el metatarsià, volia eixir-se’n dels cosits al cuir? No havia patit una carrera de mig minut, per arribar a hora a la feina, com si fora la final d’una marató i la planta del peu s’esmicolava, trossets que ocupaven tota la sabata i que la podien haver esquinçat?

Mirava el peu, el remirava, i una pell rosada, sana, era només la resposta. Aleshores, vaig acostar el peu al meu marit, per si era jo, que ja era incapaç de fer-me’n càrrec del cos. Mira’l, li vaig dir, i va llançar un bufit quasi imperceptible, i tot mirant, ara de reüll la televisió, va fer una ullada ràpida al peu dret, el costat esquerre del peu dret, allà on està el dit gros, i tot seguit, mirant-me de fit a fit, es quedà en silenci. No tinc res, li vaig preguntar —a la sèrie, acabaven de trobar un cadàver trossejat a una nevera— i després de veure com queien els trossos, aquells mateixos trossos que jo havia imaginat esmicolats dins d’una sabata, de la nevera, respongué que no veia res d’estrany, al meu peu.

L’endemà posí els dos peus en terra abans de posar-me les botes, i el contacte fred em féu estremir-me, però cap punxada. Preparí el cafè, fiu el llit, vaig arreglar els sofàs de la nit anterior, deixí posada la rentadora per quan Jaume s’alçara, tot això, descalça. Sonaren les nou i amb moviments ràpids em posí les botes, igual que quan ens llevem una bena o esparadrap, convé que ho fem ràpid —si breu, dues vegades menys dolorós—. Cap plany. Alcí les puntes dels peus perquè tocaren el tacte una mica dur del cuir tractat i vaig enfilar cap a la porta.

A l’escala van sonar els meus passos forts i decidits, semblava que el peu se m’havia redreçat només en unes hores, i no em creixia cap os extra. Alleugerida, el trajecte fins l’oficina em resultava curt i feliç. Plovia una miqueta, i a poc a poc, eixe miqueta se’m feu molesta, com si cada gota pesara més, com si cada gota foren milers de gotes que hi creixien, de dintre, i em colpejaven els peus. Tornava el que estrenyia. Descordí les botes i abans de llevar-me del tot el calcetí, vaig mirar el peu dret, el costat esquerre del peu dret. No hi havia res d’estrany, de nou. En canvi, ara eren les gotes, les que rebotant contra el dit gros, em feien tremolar. Quina classe de galindó era aquest? Apareixia i desapareixia i era massa sensible com per oblidar-ho. Proví sense sabates, descalça, el fred del ciment i la mateixa humitat que abans em tornava boja, eliminaren tota sensació anormal. Només era el peu dret contra l’asfalt, alçant-se i estenent-se. Tot semblava en ordre. Els músculs funcionaven i els ossos continuaven al lloc. Llancí les sabates a la paperera, només em calia comprar-me’n unes altres.

Cates de cafè (o Almudena)

Ens vam trobar a un bar on ella feia de cambrera ocasional i jo feia de borratxa ocasional, i la vaig recordar de seguida a una aula amb les finestres sempre brutes, les pissarres verdes i un continu rebombori que feien, justament, les que s’asseien com ella al final de la classe, aquell territori que les estudioses no xafàvem fins els últims cursos, quan ja la Universitat es colava entre els apunts. La vaig vore dibuixant i passant-nos els dibuixos, amb uns ohhh i uns ahhh, mentre veiem com havia encertat, amb un llapis negre, la fesomia d’alguna actriu o d’algun company de classe. Farà Belles Arts, auguràvem. Després de saber que existeix la mort, crec que el següent pas que marca un abans i després decisiu és la comparació de com t’imaginaves, quan anaves a l’institut, i de com ets ara, amb una edat on comences a sentir el pas del temps com una cursa on t’hi veus que vas cap a darrere, que sempre has anat al seient del tren que va en sentit contrari, però no havies mirat mai cap a la finestra. Però d’això no parlàrem aquella nit, perquè les copes i el seu caràcter donaven a la conversa un caire divertit i no aquesta llosa del pensar molt i fer poc.

Venia de fer de crupier, a una sala que acabaven d’inaugurar a l’eixida de València, unes lletres roges sobre el fons lluminós que té sempre València, malgrat tot, i ens contava la història. Venia de fer un curs, perquè havia donat el currículum i l’havien seleccionat per fer el curs que duraria tres setmanes i que tenia varies proves, uns exàmens i una habilitat que devia relluir quan bellugara les cartes. L’última tasca havia consistit en repartir les cartes al pòquer i s’havia enganyat, així que tornava directa a fer de cambrera als dissabtes. La història de la jugadora havia acabat. La parròquia que podria haver descrit de la seua estada al casino, el més gran de la ciutat, en qualsevol conversa, ara els la hauríem d’inventar quan passàrem al costat de la porta.

A poc a poc, va contar totes les experiències de faena, mentre els altres, l’escoltàvem entre riures i uns mojitos que eren el punt d’inflexió de la nit. Què pot haver millor que escoltar algú que conta anècdotes una nit de dissabte? Vaig recordar-li els dibuixos i com una vegada, algú va apegar al sostre de la classe una compresa amb ales. Volava la compresa, mentre la professora explicava els pronoms febles o la Nova cançó. Encara feia dibuixos, però ara, de gent que l’envoltava i cap actriu ni actor li servien de model. Entre dibuix i dibuix, els cursos de crupier, i alguna cosa més, va fer de cambrera, a un bar —dels de sempre, eixos ja treballadets, on la clientela és fixa— i a l’Estrela verda, una cadena de cafès i cafès maquillats que, en aquella època, acabava d’obrir a València, abans de convertir-se en l’estampa més habitual de qualsevol cantó.

Per si no ho sabeu, va dir, qualsevol màxima del cambrer d’un bar de sempre és fer el contrari al que diga el client. Si, per exemple, el client vol la llet calenta amb el tallat, li la poses sense calfar-la, si vol un rebentat, t’equivoques o li’n poses molt poc, de conyac, si vol el cafè amb llet no molt calenta, deixes que li brame a la llengua, i una llarga llista de normes per tindre èxit al bar. Perquè els bars de sempre es basen en això, ens repetia. En fer el contrari al que demana al client i tindre suficient caràcter per a mantindre-ho i mantindre’s. I no en el que ara li deien a l’Estrela verda on havies de calfar la llet a no sé quants graus per fer un capuccino, graus centígrads exactes, on no podies anar a fer feina amb les ungles pintades ni de porcellana —perquè una vegada, què sé jo en Wisconsin, una senyora mentre mastegava un fabulós muffin va clavar les dents en una bonica ungla de porcellana—, i on la quantitat de la vainilla, xocolata, crema i qualsevol gracieta més que li afegiren a les begudes, havia de ser exacta. Perquè mentre que al bar de sempre, el dels durs, et venien un cafè —o ja posats, cafè, copa i puro—, on treballava ara et venien una experiència, i l’experiència estrela del cafè l’havien de sentir tots els seus clients, per descomptat, com els seus empleats: tots devien notar i estremir-se amb una experiència que té el nom de la marca. Per això, abans de la faena hi havia una cata de cafè tots els dies. Cosa que podies combinar amb una ingesta d’ansiolític, per compensar, ja sabeu, afegia.

El mal d’este temps és que et venguen experiències quan només vols un maleït cafè amb llet.

Adela

Avui ha eixit una miqueta el sol i hem sortit fora, al pati. Ens hem assegut al costat del lledoner per passar les hores, hi ha una bonica vista des d’eixe racó. I ens podíem entretindre amb els rajos entre les branques i les fulles, s’hi amagaven. Era al matí, això, a la vesprada, han posat la televisió i ens hem adormiscat. Alguns juguen a les cartes i altres fan que lligen el diari com totes les vesprades. Tinc son però he de treballar. Si haguera sabut que acabaria ací, entre lledoners, i hores mortes als sofàs! No és una feina pesada, però entre vells que no saben que ho són, i bolquers que has de canviar cada dia, la vida sembla que és a un pas de la mort, o més enllà: estan a l’espera, i nosaltres, que els acompanyem, doncs no tenim molt més a fer que esperar amb ells. Em van dir de quedar-me amb ells perquè així m’estalviaria el lloguer a la ciutat i aprofitaria les hores de lleure.

Una miqueta de sol, això és el que esperem sempre, més que qualsevol visita dels familiars, uns pocs rajos per eixir fora al parc i mirar de fer veure que ens entretenim amb el fullam del lledoner. Jo no espere els familiars perquè treballe ací, me canse molt encara que no és una feina pesada, només que amb la meua edat, o l’edat que els vells m’apeguen, perquè tot és una espera, un interval que has d’omplir fent que no hi penses, en els parèntesis que col·locaren abans que tu pogueres dir res, a este tros de la teua vida, i fer que t’entretens i t’enguls totes les píndoles perquè algú ha de confiar.

Jo no engulc píndoles perquè treballe ací, clar, tinc son sovint i com que som poques, les que treballem ací, el cansament els l’encomanem unes a d’altres, i tot arreglat. A vegades, em prenc píndoles però, són uns paracetamols que lleven el dolor i el cansament: què és el cansament sinó una espècie de dolor? Això em va dir el metge quan li vaig contar que amb la feina tenia alguns problemes, que tot rodava, però que hi havia una certa desgana que em preocupava.

El doctor és el mateix que atén els vells, els que viuen ací, però a nosaltres ens visita només de tant en tant, per si necessitem alguna cosa. Hi ha alguna que té l’esquena destrossada d’alçar llits i alçar cossos.

Què faré quan siga com ells? A les hores del dinar ho comente amb les companyes, i cada dia em responen que ja es veurà, que no he d’anar davant de les tronades. No entenc molt bé què volen dir perquè si elles són més velles que jo haurien d’estar preguntant-se algunes coses.

Em toca escurar totes les nits, després de sopar, mentre ells veuen el televisor abans que les companyes vinguen per gitar-los, tenen com a molt una hora, i jo també. La mania de voler apagar els llums a les onze, com si a les onze algun encanteri desapareguera i els parèntesis de sobte, ens sobraren. L’endemà, la cuina rellueix abans que els muntons de plats i gots bruts omplin la pica. La finestra dóna al jardí, i es veu una branca del lledoner, si estires el cap, però, pots veure l’arbre sencer i els claps verds il·luminats són el més bonic que té tota la residència i és pel que em vaig decidir a acceptar la feina. Ja té una edat, em van dir, però s’encarregarà de les faenes menys pesades. Entre altres coses, esperar. També conèixer les malalties i els dolors que tenen: la de l’habitació vuit, té artrosi i demència, el cor del de l’habitació quinze funciona amb marcapassos, i així fins completar l’historial clínic de tota la planta. De tota manera, molts t’ho recorden. Hui estan contents perquè hi ha visita, o és demà, i la vida a la residència és més fàcil: si estem a punt de rebre una bona notícia, ens imaginem la felicitat, que desapareixerà tot just quan l’hajam deixat d’esperar. Així que els dies anteriors a les visites són els més fàcils. No recorde si és avui o serà demà. De tota manera, tot roda.

Quan m’alce per preparar el berenar, el televisor encara està encés, el soroll amaga els roncs, una de les companyes se m’adreça i diu: Adela, han vingut per veure’t, dia de visites.