Adela

Avui ha eixit una miqueta el sol i hem sortit fora, al pati. Ens hem assegut al costat del lledoner per passar les hores, hi ha una bonica vista des d’eixe racó. I ens podíem entretindre amb els rajos entre les branques i les fulles, s’hi amagaven. Era al matí, això, a la vesprada, han posat la televisió i ens hem adormiscat. Alguns juguen a les cartes i altres fan que lligen el diari com totes les vesprades. Tinc son però he de treballar. Si haguera sabut que acabaria ací, entre lledoners, i hores mortes als sofàs! No és una feina pesada, però entre vells que no saben que ho són, i bolquers que has de canviar cada dia, la vida sembla que és a un pas de la mort, o més enllà: estan a l’espera, i nosaltres, que els acompanyem, doncs no tenim molt més a fer que esperar amb ells. Em van dir de quedar-me amb ells perquè així m’estalviaria el lloguer a la ciutat i aprofitaria les hores de lleure.

Una miqueta de sol, això és el que esperem sempre, més que qualsevol visita dels familiars, uns pocs rajos per eixir fora al parc i mirar de fer veure que ens entretenim amb el fullam del lledoner. Jo no espere els familiars perquè treballe ací, me canse molt encara que no és una feina pesada, només que amb la meua edat, o l’edat que els vells m’apeguen, perquè tot és una espera, un interval que has d’omplir fent que no hi penses, en els parèntesis que col·locaren abans que tu pogueres dir res, a este tros de la teua vida, i fer que t’entretens i t’enguls totes les píndoles perquè algú ha de confiar.

Jo no engulc píndoles perquè treballe ací, clar, tinc son sovint i com que som poques, les que treballem ací, el cansament els l’encomanem unes a d’altres, i tot arreglat. A vegades, em prenc píndoles però, són uns paracetamols que lleven el dolor i el cansament: què és el cansament sinó una espècie de dolor? Això em va dir el metge quan li vaig contar que amb la feina tenia alguns problemes, que tot rodava, però que hi havia una certa desgana que em preocupava.

El doctor és el mateix que atén els vells, els que viuen ací, però a nosaltres ens visita només de tant en tant, per si necessitem alguna cosa. Hi ha alguna que té l’esquena destrossada d’alçar llits i alçar cossos.

Què faré quan siga com ells? A les hores del dinar ho comente amb les companyes, i cada dia em responen que ja es veurà, que no he d’anar davant de les tronades. No entenc molt bé què volen dir perquè si elles són més velles que jo haurien d’estar preguntant-se algunes coses.

Em toca escurar totes les nits, després de sopar, mentre ells veuen el televisor abans que les companyes vinguen per gitar-los, tenen com a molt una hora, i jo també. La mania de voler apagar els llums a les onze, com si a les onze algun encanteri desapareguera i els parèntesis de sobte, ens sobraren. L’endemà, la cuina rellueix abans que els muntons de plats i gots bruts omplin la pica. La finestra dóna al jardí, i es veu una branca del lledoner, si estires el cap, però, pots veure l’arbre sencer i els claps verds il·luminats són el més bonic que té tota la residència i és pel que em vaig decidir a acceptar la feina. Ja té una edat, em van dir, però s’encarregarà de les faenes menys pesades. Entre altres coses, esperar. També conèixer les malalties i els dolors que tenen: la de l’habitació vuit, té artrosi i demència, el cor del de l’habitació quinze funciona amb marcapassos, i així fins completar l’historial clínic de tota la planta. De tota manera, molts t’ho recorden. Hui estan contents perquè hi ha visita, o és demà, i la vida a la residència és més fàcil: si estem a punt de rebre una bona notícia, ens imaginem la felicitat, que desapareixerà tot just quan l’hajam deixat d’esperar. Així que els dies anteriors a les visites són els més fàcils. No recorde si és avui o serà demà. De tota manera, tot roda.

Quan m’alce per preparar el berenar, el televisor encara està encés, el soroll amaga els roncs, una de les companyes se m’adreça i diu: Adela, han vingut per veure’t, dia de visites.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s