Cates de cafè (o Almudena)

Ens vam trobar a un bar on ella feia de cambrera ocasional i jo feia de borratxa ocasional, i la vaig recordar de seguida a una aula amb les finestres sempre brutes, les pissarres verdes i un continu rebombori que feien, justament, les que s’asseien com ella al final de la classe, aquell territori que les estudioses no xafàvem fins els últims cursos, quan ja la Universitat es colava entre els apunts. La vaig vore dibuixant i passant-nos els dibuixos, amb uns ohhh i uns ahhh, mentre veiem com havia encertat, amb un llapis negre, la fesomia d’alguna actriu o d’algun company de classe. Farà Belles Arts, auguràvem. Després de saber que existeix la mort, crec que el següent pas que marca un abans i després decisiu és la comparació de com t’imaginaves, quan anaves a l’institut, i de com ets ara, amb una edat on comences a sentir el pas del temps com una cursa on t’hi veus que vas cap a darrere, que sempre has anat al seient del tren que va en sentit contrari, però no havies mirat mai cap a la finestra. Però d’això no parlàrem aquella nit, perquè les copes i el seu caràcter donaven a la conversa un caire divertit i no aquesta llosa del pensar molt i fer poc.

Venia de fer de crupier, a una sala que acabaven d’inaugurar a l’eixida de València, unes lletres roges sobre el fons lluminós que té sempre València, malgrat tot, i ens contava la història. Venia de fer un curs, perquè havia donat el currículum i l’havien seleccionat per fer el curs que duraria tres setmanes i que tenia varies proves, uns exàmens i una habilitat que devia relluir quan bellugara les cartes. L’última tasca havia consistit en repartir les cartes al pòquer i s’havia enganyat, així que tornava directa a fer de cambrera als dissabtes. La història de la jugadora havia acabat. La parròquia que podria haver descrit de la seua estada al casino, el més gran de la ciutat, en qualsevol conversa, ara els la hauríem d’inventar quan passàrem al costat de la porta.

A poc a poc, va contar totes les experiències de faena, mentre els altres, l’escoltàvem entre riures i uns mojitos que eren el punt d’inflexió de la nit. Què pot haver millor que escoltar algú que conta anècdotes una nit de dissabte? Vaig recordar-li els dibuixos i com una vegada, algú va apegar al sostre de la classe una compresa amb ales. Volava la compresa, mentre la professora explicava els pronoms febles o la Nova cançó. Encara feia dibuixos, però ara, de gent que l’envoltava i cap actriu ni actor li servien de model. Entre dibuix i dibuix, els cursos de crupier, i alguna cosa més, va fer de cambrera, a un bar —dels de sempre, eixos ja treballadets, on la clientela és fixa— i a l’Estrela verda, una cadena de cafès i cafès maquillats que, en aquella època, acabava d’obrir a València, abans de convertir-se en l’estampa més habitual de qualsevol cantó.

Per si no ho sabeu, va dir, qualsevol màxima del cambrer d’un bar de sempre és fer el contrari al que diga el client. Si, per exemple, el client vol la llet calenta amb el tallat, li la poses sense calfar-la, si vol un rebentat, t’equivoques o li’n poses molt poc, de conyac, si vol el cafè amb llet no molt calenta, deixes que li brame a la llengua, i una llarga llista de normes per tindre èxit al bar. Perquè els bars de sempre es basen en això, ens repetia. En fer el contrari al que demana al client i tindre suficient caràcter per a mantindre-ho i mantindre’s. I no en el que ara li deien a l’Estrela verda on havies de calfar la llet a no sé quants graus per fer un capuccino, graus centígrads exactes, on no podies anar a fer feina amb les ungles pintades ni de porcellana —perquè una vegada, què sé jo en Wisconsin, una senyora mentre mastegava un fabulós muffin va clavar les dents en una bonica ungla de porcellana—, i on la quantitat de la vainilla, xocolata, crema i qualsevol gracieta més que li afegiren a les begudes, havia de ser exacta. Perquè mentre que al bar de sempre, el dels durs, et venien un cafè —o ja posats, cafè, copa i puro—, on treballava ara et venien una experiència, i l’experiència estrela del cafè l’havien de sentir tots els seus clients, per descomptat, com els seus empleats: tots devien notar i estremir-se amb una experiència que té el nom de la marca. Per això, abans de la faena hi havia una cata de cafè tots els dies. Cosa que podies combinar amb una ingesta d’ansiolític, per compensar, ja sabeu, afegia.

El mal d’este temps és que et venguen experiències quan només vols un maleït cafè amb llet.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s