Insomni

No sabria dir quan va començar exactament, perquè tinc la sensació ara que sempre hi he tingut el rum-rum, la raresa de les pròpies idees que em venien com si arrossegaren alguna cosa més, que no podia arribar a esbrinar, i que tenien la mateixa importància que la pols a la sola de les sabates després d’un viatge. Va començar així, després de rondinar molt. Havia llegit un llibre on l’autor explicava que la majoria de la gent creia que els pensaments eren fruit del seu propi ésser, de la mateixa manera que t’ix una mà al final del braç, del cervell sortien pensaments més o menys regularment, i que, rarament, hi havia cap idea pròpia en cap de nosaltres. I en canvi, si u volia allò,  o si creia això altre, no hi sentia cap suspicàcia. Per què no havia de voler això o creure allò altre? Qui l’enganyava sobre el propi ésser, el seu propi cervell? Com si la mà ens donara cops de puny a la panxa! Però, el pinyol d’aquell llibre es va instal·lar quan agafava el son, tot just en el moment en què es barreja, formant un altre estat, la realitat i el somni, com quan fosqueja però encara hi ha llum, i el pinyol d’aquella idea em despertava, m’arrencava la deixadesa i quieta, obria els ulls per no tancar-los durant tota la nit.

A més, unes setmanes després, una mica zombi ja, amb unes ulleres blavoses sota els ulls, com uns primers signes de la malaltia, vaig anar al cinema per fer més curta la nit, i vaig veure com, després de sentir la conversa d’una parella que esperava davant de mi a la cua, vaig canviar de parer i comprí una entrada per a una pel·lícula que no n’havia sentit parlar i que, si tot haguera seguit el curs normal del meu pensament —des què vaig pensar a anar al cinema fins que vaig tancar la porta de casa, ja anotat el títol del film que volia veure— no n’haguera sentit parlar mai. Podria no haver parat atenció a la conversa, però fet i fet, ara no podia tornar enrere. Semblava mentida, la trama de la pel·lícula. Justament tractava del que m’havia estat amoïnant durant les últimes setmanes, i vaig entendre que estava adreçada a mi. Tots els altres espectadors van desaparéixer, i les parets de la sala es van esfondrar, tot el que no foren els diàlegs i la imatge, va deixar de ser real, i fins i tot el meu cos —si em molestava la cama recolzada sobre l’altra o si tenia set—  s’esfumà. Una vegada, deien a la pel·lícula, apareixia al cervell una idea, només podia multiplicar-se sense que hi haguera un camí de retorn. I com apareixien, les idees? I quines eren pròpies? Com les destriaves? La conversa de la parella de davant de la cua, els diàlegs de la pel·lícula, el llibre que encara tenia a la tauleta de nit, perquè amagava, sota les tapes, tot el que m’angoixava: no era tot una infecció?

Aleshores, amb el pas nerviós d’estar a punt de decidir alguna cosa, o a causa de la mateixa necessitat de decidir alguna cosa —no era este pas precipitat el que t’havien ensenyat quan havies de decidir-te per alguna cosa?— vaig tornar a casa, ja passades les dues de la matinada. No hi havia camí de tornada, una vegada infectat amb la idea, la cosa només podia augmentar, així com els efectes de la idea eren immediats. Igual que quan una pedra quan cau a l’aigua, ja produeix una vibració, així la idea, una vegada entra —i dic entra sense saber bé quin verb utilitzar, si és com entra un virus, o a penes un frec, com quan la pell rosa una medusa i la picor s’estén— no hi ha manera d’eliminar els efectes, i de res serveix oblidar-la, perquè els efectes ja s’han produït, igual que no serviria de res traure la pedra de l’aigua després de les ones. Vaig pensar en què havia de trobar una solució, i que la cosa era urgent, ja duia vint-i-nou anys vivint com si les aparicions de les idees al cap foren normals.

Com que la infecció s’havia produït, només em quedava lluitar admetent-la, o siga, que si m’havien d’infectar amb idees, si totes les idees que tinguera havien de ser pillades en converses, escoltades als programes de ràdio, pronunciades als dinars familiars, llegides en diaris, havien, perquè cap idea guanyara més pes que altres, d’entrar-hi totes. No en podia deixar cap de banda, tot, jo mateixa, havia d’estar en constant murmuri, en paraules i imatges constants. Com que havia de sobreviure, i només per aquest fet, vaig programar dormir cada dia unes quatre hores, les necessàries, entre les dotze i les quatre. Al matí, encenia la ràdio i la televisió i caminava pel pis, escoltant tot el que deien, sense deixar de parar atenció, encara que sabia que la meua ment, una part, ja relacionava les noves idees amb idees anteriors, i de tot feia una història. Si, de sobte, se sentien els meus veïns —solien discutir al migdia, amb el menjar a taula, únic moment en què devien trobar-se les cares—, abaixava la veu dels aparells i aguaitava per esbrinar què deien. Tenia por de qualsevol silenci, perquè qualsevol silenci significava que hi havia perill d’una infecció, d’una idea que la qual brollarien més idees, més idees que de les altres, i que canviaria el curs una altra vegada de la meua vida. No era tota idea terrible? Vaig deixar de conversar. Quan tocava el meu torn de paraula, havia de pensar i per tant, de fer jerarquies d’idees i d’oblidar certs fets. Havia d’estructurar el meu pensament que estava format per totes eixes idees adoptades des de feia anys i això era massa perillós. Com que la gent s’avorria de no rebre resposta, al cap d’un temps, passaven amb un simple hola, dit a corre-cuita. No els podia explicar això de les ones a l’aigua i la pedra: què passaria si ara tots se n’assabentaren i començaren a comportar-se com jo? I a més, no seria aleshores una altra classe d’infecció, una més en aquesta vida? Així em passava tot el dia amb el televisor, el mòbil, la ràdio, i les converses arrapades al carrer, sense deixar que el repòs o la idea del repòs em fera dubtar del meu afany. I mentre escric estes paraules, deu minuts escrits ràpidament, sé què d’ací naixerà alguna idea que creuré que és pròpia i que l’hauré de combatre amb dues nits sense dormir escoltant un audiollibre.

Advertisements

5 respostes a “Insomni

  1. Em sembla que no s’ha gravat sencer, el meu comentari.
    Que jo pateixo l’anomenat ear worm, una molèstia que m’impedeix sentir música perquè qualsevol peça s’em queda rodant pel cap tot el dia i encara que dormi. Si aquesta afecció em servís pels postcasts de Vaughan o el Codi Civil o les simfonies de Beethoven seria com un monstre tan voraç com infal·lible.

  2. El primer comentari no s’ha gravat. Deia que supera Kafka, Cortázar, Derrida, Steven Pinker i òbviament tota la galeria de pnlingüistics-pijoparapsicològics-il·lògics dels pebrots. BRAVA BRAVISSIMA. El millor post intergalàctic. Bée-béeee-bé-e-e

  3. Hòstia, ear worm, no ho havia sentit mai. I no serveix per ser una gran música? Uhm. Haha, mira si hi fa cagalera que he escrit un post.
    Gràcies pel primer-tercer comentari, desagerà, béééé 🙂

    1. Em té preocupada l’ear worm, no creguis. Serà un signe d’insània? Sí que ho havies sentit, però a la gent li passa un dia amb una cançó, que se li enganxa la tonada. A mi em passa amb totes, des de fa un parell d’anys.
      També dintre de l’enciclopedisme que em té dominada podríem dir alguna cosa de l’ecolàlia. Jo conec dues dones que just abans que diguis una paraula la diuen elles. Dona la impressió que s’anticipen però no. És ecolàlia.
      No li veig cap utilitat ni a l’ear worm ni a l’ecolàlia. Tocar-se la punta del nas amb la llengua fa un servei, com a mínim per disuadir atracadors, no sé, …
      No desagero ni una mica, tonta. Ho saps que t’ha sortit un post diví, boníssim!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s