Superlluna

Només arribar, un núvol brut, xafogós, enganxat uns dies sense vent, et dóna benvinguda a Barcelona. Almenys, penses, d’això tenim menys a València, on la llum blanca de la ciutat et dóna la sensació de netedat: trobarem a l’aire el que no trobem a terra, una certa claredat. És setembre, i entre les muntanyes, la turmenta es prepara per a la nit, i encara que abaixen les temperatures, quedarà en suspensió el mateix ambient de ciutat gran, de trànsit intens. Vénen al cap les ciutats asiàtiques amb hòmens i dones que es col·loquen caretes per protegir els pulmons de la pols o més a prop, els ciclistes amb mocadors a la boca, rere els cotxes i els tubs d’escapament. Només és per la xafogor? Pels núvols que no viatgen, penjats damunt de la torre Agbar, del Parc Güell, de les festes de la Mercè? No véns d’un poble, véns de la perifèria d’una ciutat mitjana, meridional, d’uns mesos clarament estiuencs. Hi ha tanta diferència? I la llum?

Diuen que quan Sorolla va exposar a Nova York, aquells quadres plens de blanc, els visitants es tapaven els ulls, com quan nosaltres ara caminem pels carrers al costat del riu, tot blanc. A Barcelona, però, tens la sensació que la ciutat es mou sota el pes d’ella mateixa, que no hi ha cap llum que moleste. Lluny de les ciutats, València o Barcelona, es poden veure els estels en les nits d’estiu i l’únic inconvenient pot ser la lluna, pantalla que reflecteix un sol que no veiem.

Este estiu, a un poblet de Terol, després de sopar, vam anar a la carretera, on a l’hivern només trobes unes quantes parelles de vells, per veure els estels que passen veloços, les llàgrimes de Sant Llorenç. Ens gitàrem sobre l’asfalt fred i esperàrem. Des de l’esquerra o la dreta, podien vindre cotxes, i vigilàvem, pel rabet de l’ull, si apareixien o no les llums dels fars. Feia vent i les fulles dels xops ens acompanyaven. Van passar-ne quatre, d’estels. Un d’ells fou tan intens i durador que fórem capaces de seguir-lo amb el dit, que volia alçar-se per assenyalar els altres, que estaven al poble, que miraren el cel, allà on no estava la superlluna, cap al desig encès de llum. Pense en eixa nit tranquil·la, sota la llum elèctrica, quan agafe el metro a Lesseps o quan passe per una plaça que no és plaça, creuant una travessera sempre sorollosa. Ser de ciutat significa no patir sempre l’enyor dels cels foscos.

Advertisements

5 respostes a “Superlluna

  1. Superpost. De Barcelona m’agrada la primavera, rosats, i a la tardor si un bri de llum es posa sobre una clau d’un pany d’un armari amb reflexes com de moscatell. Tenim algun raconet bonic, però Teruel és més alt i el Mediterrani es ventila poc. 1 de les 5 vegades que diuen que es ventila l’Atlàntic.
    El cel de la meseta em corpren. El plou i fa sol de La Corunya quan les galeries s’enlluernen és un desfici. Recordo de petita pujar ó segundo andar na casa dunha vella encamada. No leito todo branco, o cabelo branco da muller, o chan de castañeiro, a luz branquísima das primeiras horas do dia.
    L’estiu passat vaig estar a la casa de Sorolla a Madrid, ideada per ell. Jardí amb sortidors, brogit d’aigua, ombres clares. Tant que m’agrada Sorolla i vaig trobar que els blaus necessitaven una neteja. De la casa de Sorolla a Neptuno hi ha cosa d’una hora al meu pas. Tota l’estona vaig caminar sota uns arbres de la meva edat i del doble. Un gaudi.
    Diuen que a València hi ha 3000 persones que viuen exclusivament de pintar. No sé, podria ser, no sabria com confirmar-ho. El que sí és fàcil de creure és que hi hagi pocs pintors rusos. I si més no la seva música és meravellosa.
    M’enrotllo. Seré més breu, ho prometo.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s