Te vull

Va buscar el mòbil palpant dintre de la bossa i quan el va traure, el semàfor es posà en verd. O creuava o es posava a escriure, així que premé el botó de les plantilles i va triar la que s’avenia amb la situació: «te vull». Si ho haguera escrit ell, segurament haguera afegit un «amor» o un «carinyo», però dues paraules sonaven i es llegien igual tant si premia els botons del teclat u mateix, com si era la màquina, que enviava eixe missatge que algú havia programat mesos abans de posar aquell telèfon en venda.

De sobte, va imaginar una reunió on decidien quins eren els missatges importants per tindre llestos al mòbil en qualsevol moment, fins i tot, quan u havia de creuar un pas de zebra. A veure, quins són les frases urgents?, digué un dels assistents. Quan fem tard, no? Podríem posar un missatge curt sobre això, amb unes disculpes, va dir un altre. I així fins que algú escrigué unes paraules que endreçarien el rumb de qualsevol relació, que alegrarien mares i pares, amants, fills i amics. Unes paraules urgents: te vull. I tots rigueren, uns sense saber si es tractava d’una broma, mirant de reüll la reacció dels altres, i uns altres, pensant que era divertit, com una d’eixes targetes amb frases sentimentals. Qui no té temps en el moment en què cal dir «te vull» de prémer les sis lletres?

Així que just quan rebé la confirmació que el missatge havia estat enviat, va pensar que s’havia equivocat. A veure, bufà, era te vull o te vullc? Que ella i ell si es deien que es volien afegien una c que a vegades transformava la consonant en la i: te vuic! No era te vuic? Mira, Paco, repetia, te vuic. Paco, te vuic. Així ho deia ella, que acabava la frase, com per alleugerir el pes, amb un somriure. Merda, va tornar a bufar, parat enmig del pas de zebra, amb el mòbil encara a la mà, reflectint la seua cara desconcertada a la pantalla. Buscà una altra vegada en l’agenda el número de telèfon i aquesta vegada, d’una a una, premé les tecles de la te, la e, la ve i la u. Abans d’afegir la i, els cotxes van començar a fer sonar el clàxon. Sense adonar-se’n, el semàfor havia canviat a vermell. O corria cap a la vorera o acabava amb el missatge. Tan urgent que li havia semblat dir abans que la volia! Sense mirar els conductors amb cara furiosa, va tornar a veure’s reflectit en la pantalla i posà una i i una c. Ai, però, dubtà. No era pitjor escriure-li els dos missatges seguits? Si escrivia el segon, ja donava a entendre que, en efecte, al primer s’havia equivocat. Fins i tot ella podria haver usat una plantilla d’eixe estil i se n’adonaria. Què li diria, aleshores? Que creuava un pas de zebra i la cosa era urgent? Un home va eixir del cotxe, i s’atansà fins on estava ell, amb els braços alçats.

Ara ja estava decidit, va girar-se i corregué cap a la vorera. Abans de tombar cap a l’esquerra, la frase que havia d’escriure ressonava al seu cap. Ho tenia clar, era l’única manera que ella no sospitara. «Hem de parlar», onze lletres que va escriure en menys d’un minut.

Anuncis

El botó

Clar que podia no traure res. Deixar que l’hivern em gele, eixir de casa amb l’abric damunt de la roba d’estiu i anar fent. I si algú em mira estranyat, jo li podria dir el que sempre es diu «si és que dins dels puestos fa calor, sembla que estiguem a una illa tropical!» i ensenyar cuixa mentre brindem amb els gots a vessar de cervesa o què sé jo. Però, tots els anys el mateix, i em negue a passar fred. Dur una falda amb les cames nues al mes de desembre és pitjor que aquesta feinada. Obrir calaixos, tancar portes d’armaris, traure caixes, alçar arques, i de sobte, omplir tota l’habitació de jerseis, abrics, pantalons llargs i camises apelfades.

Passen dies fins que ho endrece tot perquè la roba d’estiu ocupa menys espai, com tot el món sap, i el que cabia en quatre calaixos ha de cabre en quatre calaixos, no hi ha res a fer. Al remat, acabe deixant sempre una pila de jerseis a la cadira que tinc al costat del llit. Després ve el problema, el mateix problema de tots els anys, el motiu pel qual pospose aquest moment del canvi. El moment de la veritat: que la bona vida de l’estiu s’avé amb la tovor de la carn i que les peces de roba, especialment les faldes i els vestits, no han augmentat de talla. Així que amague la panxa i inspire fort mentre agafe les pinces de la falda i alce i estire i em pose de puntetes, com si d’eixa manera les cames i els malucs se m’aprimaren també. Que no vull passar fred i no tinc la butxaca per a festes. Així que si un dia sentiu un esclafit és el botó de la meua falda que no ha pogut més i ha tocat el dos.

Interferències

Fa una setmana Joan vingué a casa per queixar-se del televisor. Després de pagar tres-cents euros, va tornar a tindre problemes per sintonitzar alguns canals. Estava que trinava, amb els ulls encesos el vaig veure alçar les mans i maleir el govern i l’antenista. Li vam dir que no pagara res, que això estava inclòs amb el manteniment de l’edifici, però el xicot demanà diners i ell va amollar els bitllets sense pensar-hi.

A la nostra tele, només tremolen alguns canals. He de dir-li-ho al xicot, vaig dir, però la meua dona mormola sempre que el parpelleig de la pantalla és cosa meua, que la mire massa. No sé com vol que passe les vesprades, si no és amorrat al televisor. Mentre la meua sogra dormisqueja al costat, en la butaca més còmoda, els cavalls de l’oest i els tirs posen una mica d’acció a les hores d’hivern. La meua dona, en canvi, es gita al llit. Diu que té malestar, una certa desgana o que li couen els ulls —just el dia anterior havíem acudit al metge, «vosté el que hauria de fer és posar-se un esparadrap a la boca» li va dir, ja fart que no seguisca la dieta—. La meua dona té sucre i tots sabem que acabarà rodant amb una cadira de rodes. I qui la durà a passejar? Ja sé el que m’espera, així que, maleïda siga, un home té dret a mirar tots els westerns que vulga!

Mentre Joan renegava, pensava en les ratlles que de tant en tant ixen a la tele, així que el vaig fer passar perquè ho vera. La sogra, amb el cap quasi tocant-li el pit, roncava. La dona estava a la cuina. «Veus, Joan, a mi tampoc em funciona bé, hauríem de tocar el xicot». Joan va murmurar alguna cosa mentre es planxava el poc de pèl que té i va marxar. Al cap de mitja hora, trucaren a la porta, i era la veïna del tercer, que agafant amb la mà encara el comandament, em deia que de sobte, la pantalla s’havia fos en negre. La vaig dur al menjador perquè vera que el meu televisor també feia coses rares des que ahir l’antenista li va escurar els tres-cents de la butxaca a Joan. La meua dona isqué per veure què passava, i totes dues començaren a xarrar de la veïna del quart, que s’acabava de divorciar. Mentrestant, el personatge principal de la pel·lícula apuntava el xèrif corrupte. Dos trets i elles continuaven parlant.

Aquell mateix dia, després de dinar, la pantalla feia més carasses. Aquesta vegada, em vaig dir, no faré cas la dona i vaig telefonar l’antenista. La meua dona, però, tornà a la càrrega «Com pots queixar-te, si es veu bé, la tele! Ells sí que no veuen res… Tu i els westerns» Colló, que un home no pot veure el que li rote! Vaig recordar això que ens havia dit el metge. Tornaren a trucar a la porta, i aquesta vegada la meua dona fou qui la va obrir, bufant. Era Tomàs, el veí de l’últim. Feia temps que no el véiem, després que la seua dona morira, havia passat una temporada amb la filla major. Els dos vingueren al menjador i ell començà a parlar amb les mateixes paraules que els altres. Que la tele no va bé, que ja està fart, que d’ací poc no podrem fer res, que hem de tocar l’antenista. Li vaig dir que la meua feia carasses mentre la segona pel·lícula de l’oest de la vesprada començava. Però, la imatge era ben nítida, així que vaig callar i ens asseguérem els tres.

A les cinc, segons el que m’havia dit, vingué l’antenista, i després de mirar i remirar la instal·lació de la terrassa, baixà a casa i em digué que res, que no hi havia res a fer, tot estava bé així que els problemes eren a les teles. O bé els faltava algun aparell, o bé els televisors eren massa vells i calia canviar-los. «Però si les teles són noves!» Quan ell marxava ja amb tots els trastos, vingueren la veïna del tercer i Joan, per saber com havíem quedat. Els vaig fer passar dins, al saló, una altra vegada, on encara estava Tomàs, la meua sogra i la dona mirant la pel·lícula, cadascú assegut una cadira menys la meua sogra, que té assignada sempre la butaca. No els va fer cap gràcia, clar, si feia només dos anys que Joan es comprà una tele plana i a nosaltres, la meua filla, ens regalà una televisió enorme, tan gran que haguérem de llevar un dels mobles. Quina broma era eixa, digué Tomàs. Encara haurem de canviar de finca!, vaig dir jo, i tots vam riure.

I ara vénen cada dia, coberts amb els batins, per veure els westerns i de nit, les novel·les que li agraden a la meua dona. A mi em toca fer el dinar i el sopar, i per sort, Tomàs para sempre taula. De tant en tant, la tele fa carasses i ens mirem espantats.

Taques

Va deixar la cullereta del cafè damunt del plat i li va dir: «La memòria és molt important, xicot, perquè et serveix per recordar qui és de fiar i qui no.» Ell el va mirar sorprés perquè no esperava un consell del seu company de feina, després de dies de guardar silenci i converses breus sobre l’oratge, el treball i el cap. Havia començat a la fàbrica feia un mes gràcies a l’oncle, que l’havia recomanat per substituir-lo tot el temps que estaria de baixa per una operació a la mà. Feia un any que, ja amb el títol del mòdul a la butxaca, esperava treballar de matricer. Durant aquest temps, sense ganes, havia repartit pizzes amb la moto i havia fet de missatger. A la fàbrica, els altres li deien amb el nom de l’oncle, més per estima que no per desgana, li havien dit que així no se n’oblidaria ningú. Segons sembla, l’accident a la fàbrica havia sigut un descuit, i tanmateix, tots feien responsable al cap, que de tant en tant venia d’una altra fàbrica, més amunt, per veure com anaven i que ell només havia vist el primer dia quan li explicà com funcionaven les coses.

Va gargamellejar una mica i va continuar: «Hi ha unes ratapenades que xuclen la sang dels animals, ho sabies?» El jove a penes va dir que no, però l’altre, que no esperava cap resposta, va seguir parlant. «Estos animals hi ha dies que no aconsegueixen cap aliment, vull dir, sang, i han d’esperar que els altres del grup siguen generosos i així sobreviure uns dies més: imagina’t, com si fora un pardal que empapussa les cries, es passen la sang… El problema és que no tots ajuden, però tots demanen, així que les ratapenades han de recordar amb qui poden comptar i amb qui no.» I amb l’última frase, va mirar-lo, satisfet.

El jove, que no va obrir la boca i es va limitar a dibuixar un mig somriure, es fixava en el rotgle d’una taca a la camisa, segurament del greix de les màquines, que li feia joc amb una altra taca que tenia a la galta dreta, de la mateixa forma, amb un color una mica més pujat.

Una setmana abans, després d’esmorzar, li havia preguntat d’on venia, i així és com s’havia oferit per dur-lo a casa i per tornar-lo, perquè els dos vivien al mateix poble, vora la carretera que unia els polígons de la comarca. Ara volia recordar si aquell dia li havia vist ja la taca, la de la camisa, però no li venia al cap. Va deixar unes quantes monedes damunt la taula i va dir, mentre es girava, que anava a comprar tabac a l’estanc del costat i que l’esperara al cotxe. L’altre va assentir i xarrupà el cafè que encara quedava a la tassa, ja gelat.

Es feia de dia, i amb el fred, el cel pareixia de vidre. Es va alçar el coll de l’abric, i va eixir a l’aparcament, on l’altre ja l’esperava dins del cotxe, amb la ràdio encesa i un cigarro a la mà, que amb aquesta llum, brillava. Va pensar en això de les ratapenades. Feia temps que no en veia cap: de nit, quan solia asseure’s al terrat per fumar-se l’últim cigarro, mirava el cel fosc llargament i sempre era buit. No sabia d’on eren aquelles ratapenades que xuclaven la sang dels animals moribunds o ferits. Els va imaginar a les coves, boca cap avall, quan ja estava fent-se de dia. Com ara, va pensar. Va llançar un gargall que quasi tocà les rodes del cotxe i va pujar. Tardarien uns vint minuts, com sempre, a les set en punt a la porta de la nau, sota les lletres de l’empresa.

Aquell dia, però, li va semblar que hi havia una mica més de trànsit. Camions, com feia temps que no veia des que havien construït la circumval·lació als afores, omplien de pols i soroll el trajecte.

El company va pegar uns quants colpets al volant i va grunyir, «amb esta velocitat no arribarem hui!» Davant va veure com unes oronetes es posaven als fils elèctrics, al costat de la torre, i marxaven de seguida, cap al sud. Massa aviat per descansar. «Sí, molts cotxes hui» va respondre, allargant una conversa que l’altre no sabia que havia començat, de tant com havia trigat en donar una resposta. «Hui vindran peces noves, no? El jove va alçar els muscles, ningú li havia dit res. Sense saber que anava a amollar allò abans d’obrir la boca, va preguntar-li «d’on són aquelles ratapenades, les d’abans?» «Ah, no ho sé», respongué sense apartar la vista del davant, on un camió creuava lentament les vies del tren.

En este pas de vies, on la gent passava per la carretera, al costat dels cotxes, havia ocorregut alguna desgràcia. Fa uns anys, uns jóvens no van fer cas a la barrera ni a la llum roja encesa, que parpellejava, i el tren no pogué frenar. Malgrat que el regidor anuncià que millorarien la seguretat del pas, no havien canviat res. Un dels jóvens era un amic de la infantesa: inseparables a l’escola, s’havien anat distanciant a mesura que passava el temps; l’altre havia triat estudiar a un institut de la ciutat i ser advocat, mentre que ell estudiaria el mateix ofici del pare.

De sobte, després d’haver creuat les vies, varen sentir el xiulit del tren i el lladruc d’un gos, o més bé, un gos que va xisclar i el soroll sec d’un colp. Ell frenà i també xisclaren els fres, i tots dos, paralitzats, aguantaren un poc la respiració abans de parlar o de baixar del cotxe.

El gos, amb el cos aixafat per les rodes, jeia mort uns metres més enllà, sense haver pogut creuar la carretera. S’aproparen al cos. «Té collar, el veus? Hauríem de tocar la policia i veure si té xip per avisar els amos.» Els cotxes sortejaven el gos i el cotxe parat amb les llums posades.

«No ho sé, està ja mort, no sé què podríem fer ara.» I va agafar el peu del gos i el va arrossegar, deixant un rierol sec de sang a l’asfalt.

La sang també tacà les herbes altes que vorejaven eixa part de la carretera. El jove va mirar-li la taca de la galta, per si hi tenia alguna diferència ara, i de la taca, que imaginava que hauria esdevingut roja, abaixà la vista fins l’altra taca, la de la camisa. Res li havia canviat. Van continuar el camí sense dir-se res, malgrat que ell tingué la intenció, tres o quatre cops, de dir que tornaren, que havien d’emportar-se el gos i buscar els amos. Però així com el dia ja havia començat, ell sentia el pes d’iniciar qualsevol conversa. El cel ja no semblava de vidre, malgrat que feia el mateix fred, que no amainava fins les dotze del migdia, una hora abans de l’hora del dinar a la faena, quan arribaven els prims rajos del sol.

Hui li tocava la fresadora. Va recordar el dia que li telefonà sa mare per contar-li que son oncle s’havia fet un tall lleig, a les màquines. Això havia sigut un mes i mig abans, quan el fred era més intens, i aquell dia el recorda bé perquè va caure aiguaneu a la ciutat: baixava per l’albereda, el mòbil a l’orella, escoltant sa mare plorinyosa i sentint les volves, ja amorfes, que acabaven de fondre’s a la cara.

Davant de la fresadora, hi havia la mandrinadora, i més enllà l’oficina del cap de la fàbrica. Mirà cap endavant, el llum encara no l’havien encés i el seu company, que venia d’un poble de l’altra comarca, sempre arribava uns minuts tard. Sort que hui no hauria de mirar massa el vell, que quedava a l’altra cantonada, d’esquena. Va pensar en el rastre de sang contra el groc de l’herba, barrejat amb la pols. Va pensar en el consell que li havia donat al matí, mentre prenien el cafè. No sabia massa coses d’ell, només que havia tingut dona i fills, i que ara vivia sol, prop de sa casa. Li agradava caçar, això sí. Els dilluns sempre venia amb alguna història del camp, i les deixava anar sabent que tothom en aquells moments l’escoltava, malgrat el soroll de les màquines. Potser per això, perquè sabia d’animals, li contà com d’important era la memòria per a les ratapenades.

Tornà a la feina just quan el cap entrà i els va dir bon dia. Havien d’afanyar-se, l’estampa havia d’estar llesta per demà. Amb la pressa, va oblidar llevar la mà quan premia el cargol que aixafava el motlle, i abans d’adonar-se’n, la premsa li va pessigar un trosset del dit índex. Una blaüra aparegué d’immediat, redona al costat dret del dit fins l’artell. Parà la màquina i alçà el cap per veure qui ho havia vist, tots estaven cara a la taula de fusta o amb els motlles, separats pel soroll. Només el vell, que eixe dia estava a la taula més allunyada per comprovar les peces, el mirava seriós. Ell sense saber ben bé per què, aixecà el braç per saludar-lo, volent dir que tot anava bé, i l’altre va girar-se i acotà el cap, una altra vegada centrat en la feina. Va sentir com tota la sang li apujava a la cara. Per què no li havia dit res? Què havia fet malament? Només era un blau a un dit, un descuit un dilluns al matí. A més, no era ell qui havia d’estar furiós per l’incident del matí? Què passava, amb el gos?

«Ei, xicot, què t’ha passat?» La veu era la del seu cap, que per damunt de les ulleres, fixava els ulls en la mà adolorida. Va alçar els muscles i va somriure, no calia explicar res per una blaüra i menys a qui havia de signar el proper contracte. Per sobre d’ell, imaginava que ara tots els companys els miraven, a ell que tornava maldestrament a engegar la màquina i al cap, amb les mans als malucs, que esperava el soroll inicial de la màquina com a resposta. El miraven i potser miraven ara a l’oncle, que un dia, més maldestrament encara, va partir-se un os de la mà com un tros de fusta que s’estella.

Però, la màquina va arrancar i ell col·locà totes les peces metàl·liques llestes damunt la taula. Satisfet, el cap va recular i es tancà a l’oficina, i ell respirà, una altra vegada sol, protegit dels companys pel soroll.

Mentre tornava el trontoll, li varen entrar ganes d’un cigarro, però havia deixat el paquet al cotxe, l’incident l’havia trastocat massa. Va xiular el vell per dir-li que s’apropara —no podia deixar sola la màquina, ara— i quan el tingué prop, mirant-li la taca que ara era més pàl·lida, va preguntar-li per les claus, i feu el gest de fumar. L’altre, de gaidó, li va dir que sí, i després de furgar les dues butxaques de davant i trobar les claus a la part de darrere del pantaló, li les llançà una mica massa fort: caigueren just al costat d’una bassa d’oli.

Va esperar per acabar-se el cigarro abans de tornar a la fresadora, deixà que el fum es barrejara amb els rajos de sol que hi arribaven, ja les dotze de migdia, encara amb una hora per dinar. Mirà per damunt la façana de la fàbrica, dalt del rètol on els fills del cap havien afegit «y hijos» una vegada la mare havia mort, i on ell, de xicotet, quan venia a veure a l’oncle i al pare, havia vist sempre el «SL» sense saber-ne el significat. Tornà a dintre, amb els companys, d’ací poc vindria l’entrepà i el cafè i alguna història de caça o del cap de setmana i un altre cigarro. Com sempre, riurien i el fum s’elevaria, dibuixant un rierol al cel.

Rosa i blanc

El tacte del ris sobre la pell, i la calor que notava del seu cos, que m’abraçava, jo arrupida damunt de les seues cuixes, ella asseguda damunt del bidet. Era el millor moment del dia, després de dutxar-me, quan ella m’assecava i mesurava l’estima per un hàbit. Ara mire el barnús de color rosa que penja darrere de la porta del bany, desfilat, amb alguna fibra rosa que arriba al terra i s’enganxa amb una pelussa.

Fa deu anys que penja de la meua porta del bany, l’única cosa que vaig voler endur-me de casa la mare quan em va dir que arreplegara els meus trastos, que li faltava espai. Al costat hi tinc penjat el meu barnús, un de blanc, d’un teixit més elàstic. Pense si se’n recordarà, del barnús i d’aquell dia, quan va deixar de cantussejar mentre m’abraçava fort i m’assecava després de la dutxa, el dia que vaig fer-me gran. Fou quan ja pesava massa perquè cabérem totes dues assegudes al cantó del bidet, tot just a tocar de la vora de la piqueta. Recorde que vaig fer el posat per arrimar-me a ella, tota xopa, i a penes cordat el barnús, mentre ella acabava d’assecar-se les mans després d’haver-me rentat el cabell. No es va adonar que el pas era important i va dir que ja era massa gran com perquè ella poguera sostindre’m.

Abans d’eixir del bany, xafe la pelussa i estire. Ella prepara el dinar per al meu quaranta aniversari, i tota la casa comença a fer olor de sofregit. Em pose a parar taula al menjador, lloc que només usem els dies especials. Has comprat veles, diu la veu des de l’altra banda del pis, sortejant el flaire del dinar. Negue amb el cap, però no dic res, hauria de cridar molt i preferisc allargar el silenci, que sempre distrau.

Els meus pares es van divorciar fa vint anys, quan jo estava d’Erasmus a Bolonya. Havien descobert que jo els feia de frontissa, i que amb els anys, se’ls havien acabat les paraules per entendre’s.

Des de la distància, i de pantalla a pantalla, em contaven per separat com els anava la vida i si pensava tornar després que acabara l’any escolar. Vaig mantindre’m en silenci, per distraure. I va passar el temps.

M’escoltes, diu la veu enfront meua, mentre els ulls xicotets i verdosos van de la taula als meus ulls, interrogants. Responc que ja no tinc edat per bufar espelmes, i que, de tota manera, ja no sé què demanar. Bufar sense desitjar res és d’estúpids. Quan et poses així, contesta, enfilant-se ja cap al passadís i arrossegant com sempre les sabates, és millor deixar-te sola.

Arquege l’esquena, com si a part d’estirar la tovalla per deixar-la sense cap arruga, volguera també allisar tota la meua esquena, les vèrtebres i la pell, i comence a comptar fins a quaranta. Si poguera també estirar els anys, col·locar-los allisats damunt de la taula, al costat dels plats, els ganivets i les forquetes, i exposats, tallar-los com peces del pastís sense espelmes que espera al banc de la cuina.

Però que et passa, torna a dir la mateixa veu, que em demana que faça lloc al mig, mentre esbufega perquè es crema els dits. Alce els muscles i vesse aigua als gots. Després de dinar, l’acompanye a casa.

Si vols

When I walk

I part the air

and always

the air moves in

to fill the spaces

where my body’s been.

We all have reasons

for moving.

I move

to keep things whole.

                                                                                                                                                                                                             Mark Strand

És estrany perquè sóc feliç. Quan deixe els xiquets a l’escola, i els veig amb les motxilles, protegits, les bosses amb llibres com si foren closques, no puc evitar mai un somriure: els mire allunyar-se fins que la porta es tanca, i a vegades, un dels dos es gira i alça el braç per saludar-me, i jo, de felicitat, quasi estic a punt de plorar. És estrany, aleshores, que en eixe moment pense en desaparèixer. No només quan l’emoció m’assalta, com si la felicitat tinguera a veure amb el buit, sinó quan estic amb coses del dia a dia. Per exemple, quan compre el pa. La dona m’allarga la bossa i el canvi, i jo estenent la mà, de sobte em trobe desitjant el buit. Que el buit me menge. És estrany, perquè tal vegada eixe dia dinaré a casa els pares, i això sempre em ve de gust, o potser a l’endemà comence les vacances. Però també es pot tractar només, i pose l’èmfasi en el només, d’un dia com qualsevol altre, un dia feliç entre els dies feliços, els que volen per damunt del temps, que no s’arrosseguen.

A vegades, el desig em fa imaginar-me la dissolució, la desaparició vull dir: mentre faig el dinar i remene el cullerot a l’olla i veig com la mà pren la forma del cullerot i després com la mà forma part del brou, i el brou, calent, puja pel braç fins que parpellege tres o quatre vegades i em torna la visió normal. Qui voldria desaparèixer mentre cuina per a la família, un dia de sol, en una cuina gran, amb tots els estris necessaris, que dóna a un balcó ple de llum?

Com qualsevol persona, m’agradaria saber el perquè. De fet, són els perquès els que ens mouen, i sé que erròniament, pels camins que ens allunyen del que importa. No em posaré a fer ara filosofia, però he vist moltes vegades hòmens i dones a la butaca trencant-se el cap per posar fi a un interrogant. Jo els dic que a vegades els perquès són una excusa, i tanmateix, aquest assumpte del desaparèixer em duu ja al descuit.

Arribe tard a l’escola —i els meus fills, sempre tan disciplinats, em miren enfadats, i m’ho recorden—, deixe que em caiga de les mans el canvi que em dóna la fornera, se’m cremen els arrossos i els bollits. Oblide aniversaris, cites, papers. El desig del buit i el perquè del desig m’ocupen a poc a poc més temps; perquè, algú coneix una història similar? Sé de la voluntat del desaparèixer de cançons i novel·les de gent infeliç, amb una pena grossa o amb un neguit constant, però aquesta inclinació sent feliç? Quin lligam tenen la felicitat i el buit?