Si vols

When I walk

I part the air

and always

the air moves in

to fill the spaces

where my body’s been.

We all have reasons

for moving.

I move

to keep things whole.

                                                                                                                                                                                                             Mark Strand

És estrany perquè sóc feliç. Quan deixe els xiquets a l’escola, i els veig amb les motxilles, protegits, les bosses amb llibres com si foren closques, no puc evitar mai un somriure: els mire allunyar-se fins que la porta es tanca, i a vegades, un dels dos es gira i alça el braç per saludar-me, i jo, de felicitat, quasi estic a punt de plorar. És estrany, aleshores, que en eixe moment pense en desaparèixer. No només quan l’emoció m’assalta, com si la felicitat tinguera a veure amb el buit, sinó quan estic amb coses del dia a dia. Per exemple, quan compre el pa. La dona m’allarga la bossa i el canvi, i jo estenent la mà, de sobte em trobe desitjant el buit. Que el buit me menge. És estrany, perquè tal vegada eixe dia dinaré a casa els pares, i això sempre em ve de gust, o potser a l’endemà comence les vacances. Però també es pot tractar només, i pose l’èmfasi en el només, d’un dia com qualsevol altre, un dia feliç entre els dies feliços, els que volen per damunt del temps, que no s’arrosseguen.

A vegades, el desig em fa imaginar-me la dissolució, la desaparició vull dir: mentre faig el dinar i remene el cullerot a l’olla i veig com la mà pren la forma del cullerot i després com la mà forma part del brou, i el brou, calent, puja pel braç fins que parpellege tres o quatre vegades i em torna la visió normal. Qui voldria desaparèixer mentre cuina per a la família, un dia de sol, en una cuina gran, amb tots els estris necessaris, que dóna a un balcó ple de llum?

Com qualsevol persona, m’agradaria saber el perquè. De fet, són els perquès els que ens mouen, i sé que erròniament, pels camins que ens allunyen del que importa. No em posaré a fer ara filosofia, però he vist moltes vegades hòmens i dones a la butaca trencant-se el cap per posar fi a un interrogant. Jo els dic que a vegades els perquès són una excusa, i tanmateix, aquest assumpte del desaparèixer em duu ja al descuit.

Arribe tard a l’escola —i els meus fills, sempre tan disciplinats, em miren enfadats, i m’ho recorden—, deixe que em caiga de les mans el canvi que em dóna la fornera, se’m cremen els arrossos i els bollits. Oblide aniversaris, cites, papers. El desig del buit i el perquè del desig m’ocupen a poc a poc més temps; perquè, algú coneix una història similar? Sé de la voluntat del desaparèixer de cançons i novel·les de gent infeliç, amb una pena grossa o amb un neguit constant, però aquesta inclinació sent feliç? Quin lligam tenen la felicitat i el buit?

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s