Rosa i blanc

El tacte del ris sobre la pell, i la calor que notava del seu cos, que m’abraçava, jo arrupida damunt de les seues cuixes, ella asseguda damunt del bidet. Era el millor moment del dia, després de dutxar-me, quan ella m’assecava i mesurava l’estima per un hàbit. Ara mire el barnús de color rosa que penja darrere de la porta del bany, desfilat, amb alguna fibra rosa que arriba al terra i s’enganxa amb una pelussa.

Fa deu anys que penja de la meua porta del bany, l’única cosa que vaig voler endur-me de casa la mare quan em va dir que arreplegara els meus trastos, que li faltava espai. Al costat hi tinc penjat el meu barnús, un de blanc, d’un teixit més elàstic. Pense si se’n recordarà, del barnús i d’aquell dia, quan va deixar de cantussejar mentre m’abraçava fort i m’assecava després de la dutxa, el dia que vaig fer-me gran. Fou quan ja pesava massa perquè cabérem totes dues assegudes al cantó del bidet, tot just a tocar de la vora de la piqueta. Recorde que vaig fer el posat per arrimar-me a ella, tota xopa, i a penes cordat el barnús, mentre ella acabava d’assecar-se les mans després d’haver-me rentat el cabell. No es va adonar que el pas era important i va dir que ja era massa gran com perquè ella poguera sostindre’m.

Abans d’eixir del bany, xafe la pelussa i estire. Ella prepara el dinar per al meu quaranta aniversari, i tota la casa comença a fer olor de sofregit. Em pose a parar taula al menjador, lloc que només usem els dies especials. Has comprat veles, diu la veu des de l’altra banda del pis, sortejant el flaire del dinar. Negue amb el cap, però no dic res, hauria de cridar molt i preferisc allargar el silenci, que sempre distrau.

Els meus pares es van divorciar fa vint anys, quan jo estava d’Erasmus a Bolonya. Havien descobert que jo els feia de frontissa, i que amb els anys, se’ls havien acabat les paraules per entendre’s.

Des de la distància, i de pantalla a pantalla, em contaven per separat com els anava la vida i si pensava tornar després que acabara l’any escolar. Vaig mantindre’m en silenci, per distraure. I va passar el temps.

M’escoltes, diu la veu enfront meua, mentre els ulls xicotets i verdosos van de la taula als meus ulls, interrogants. Responc que ja no tinc edat per bufar espelmes, i que, de tota manera, ja no sé què demanar. Bufar sense desitjar res és d’estúpids. Quan et poses així, contesta, enfilant-se ja cap al passadís i arrossegant com sempre les sabates, és millor deixar-te sola.

Arquege l’esquena, com si a part d’estirar la tovalla per deixar-la sense cap arruga, volguera també allisar tota la meua esquena, les vèrtebres i la pell, i comence a comptar fins a quaranta. Si poguera també estirar els anys, col·locar-los allisats damunt de la taula, al costat dels plats, els ganivets i les forquetes, i exposats, tallar-los com peces del pastís sense espelmes que espera al banc de la cuina.

Però que et passa, torna a dir la mateixa veu, que em demana que faça lloc al mig, mentre esbufega perquè es crema els dits. Alce els muscles i vesse aigua als gots. Després de dinar, l’acompanye a casa.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s