Taques

Va deixar la cullereta del cafè damunt del plat i li va dir: «La memòria és molt important, xicot, perquè et serveix per recordar qui és de fiar i qui no.» Ell el va mirar sorprés perquè no esperava un consell del seu company de feina, després de dies de guardar silenci i converses breus sobre l’oratge, el treball i el cap. Havia començat a la fàbrica feia un mes gràcies a l’oncle, que l’havia recomanat per substituir-lo tot el temps que estaria de baixa per una operació a la mà. Feia un any que, ja amb el títol del mòdul a la butxaca, esperava treballar de matricer. Durant aquest temps, sense ganes, havia repartit pizzes amb la moto i havia fet de missatger. A la fàbrica, els altres li deien amb el nom de l’oncle, més per estima que no per desgana, li havien dit que així no se n’oblidaria ningú. Segons sembla, l’accident a la fàbrica havia sigut un descuit, i tanmateix, tots feien responsable al cap, que de tant en tant venia d’una altra fàbrica, més amunt, per veure com anaven i que ell només havia vist el primer dia quan li explicà com funcionaven les coses.

Va gargamellejar una mica i va continuar: «Hi ha unes ratapenades que xuclen la sang dels animals, ho sabies?» El jove a penes va dir que no, però l’altre, que no esperava cap resposta, va seguir parlant. «Estos animals hi ha dies que no aconsegueixen cap aliment, vull dir, sang, i han d’esperar que els altres del grup siguen generosos i així sobreviure uns dies més: imagina’t, com si fora un pardal que empapussa les cries, es passen la sang… El problema és que no tots ajuden, però tots demanen, així que les ratapenades han de recordar amb qui poden comptar i amb qui no.» I amb l’última frase, va mirar-lo, satisfet.

El jove, que no va obrir la boca i es va limitar a dibuixar un mig somriure, es fixava en el rotgle d’una taca a la camisa, segurament del greix de les màquines, que li feia joc amb una altra taca que tenia a la galta dreta, de la mateixa forma, amb un color una mica més pujat.

Una setmana abans, després d’esmorzar, li havia preguntat d’on venia, i així és com s’havia oferit per dur-lo a casa i per tornar-lo, perquè els dos vivien al mateix poble, vora la carretera que unia els polígons de la comarca. Ara volia recordar si aquell dia li havia vist ja la taca, la de la camisa, però no li venia al cap. Va deixar unes quantes monedes damunt la taula i va dir, mentre es girava, que anava a comprar tabac a l’estanc del costat i que l’esperara al cotxe. L’altre va assentir i xarrupà el cafè que encara quedava a la tassa, ja gelat.

Es feia de dia, i amb el fred, el cel pareixia de vidre. Es va alçar el coll de l’abric, i va eixir a l’aparcament, on l’altre ja l’esperava dins del cotxe, amb la ràdio encesa i un cigarro a la mà, que amb aquesta llum, brillava. Va pensar en això de les ratapenades. Feia temps que no en veia cap: de nit, quan solia asseure’s al terrat per fumar-se l’últim cigarro, mirava el cel fosc llargament i sempre era buit. No sabia d’on eren aquelles ratapenades que xuclaven la sang dels animals moribunds o ferits. Els va imaginar a les coves, boca cap avall, quan ja estava fent-se de dia. Com ara, va pensar. Va llançar un gargall que quasi tocà les rodes del cotxe i va pujar. Tardarien uns vint minuts, com sempre, a les set en punt a la porta de la nau, sota les lletres de l’empresa.

Aquell dia, però, li va semblar que hi havia una mica més de trànsit. Camions, com feia temps que no veia des que havien construït la circumval·lació als afores, omplien de pols i soroll el trajecte.

El company va pegar uns quants colpets al volant i va grunyir, «amb esta velocitat no arribarem hui!» Davant va veure com unes oronetes es posaven als fils elèctrics, al costat de la torre, i marxaven de seguida, cap al sud. Massa aviat per descansar. «Sí, molts cotxes hui» va respondre, allargant una conversa que l’altre no sabia que havia començat, de tant com havia trigat en donar una resposta. «Hui vindran peces noves, no? El jove va alçar els muscles, ningú li havia dit res. Sense saber que anava a amollar allò abans d’obrir la boca, va preguntar-li «d’on són aquelles ratapenades, les d’abans?» «Ah, no ho sé», respongué sense apartar la vista del davant, on un camió creuava lentament les vies del tren.

En este pas de vies, on la gent passava per la carretera, al costat dels cotxes, havia ocorregut alguna desgràcia. Fa uns anys, uns jóvens no van fer cas a la barrera ni a la llum roja encesa, que parpellejava, i el tren no pogué frenar. Malgrat que el regidor anuncià que millorarien la seguretat del pas, no havien canviat res. Un dels jóvens era un amic de la infantesa: inseparables a l’escola, s’havien anat distanciant a mesura que passava el temps; l’altre havia triat estudiar a un institut de la ciutat i ser advocat, mentre que ell estudiaria el mateix ofici del pare.

De sobte, després d’haver creuat les vies, varen sentir el xiulit del tren i el lladruc d’un gos, o més bé, un gos que va xisclar i el soroll sec d’un colp. Ell frenà i també xisclaren els fres, i tots dos, paralitzats, aguantaren un poc la respiració abans de parlar o de baixar del cotxe.

El gos, amb el cos aixafat per les rodes, jeia mort uns metres més enllà, sense haver pogut creuar la carretera. S’aproparen al cos. «Té collar, el veus? Hauríem de tocar la policia i veure si té xip per avisar els amos.» Els cotxes sortejaven el gos i el cotxe parat amb les llums posades.

«No ho sé, està ja mort, no sé què podríem fer ara.» I va agafar el peu del gos i el va arrossegar, deixant un rierol sec de sang a l’asfalt.

La sang també tacà les herbes altes que vorejaven eixa part de la carretera. El jove va mirar-li la taca de la galta, per si hi tenia alguna diferència ara, i de la taca, que imaginava que hauria esdevingut roja, abaixà la vista fins l’altra taca, la de la camisa. Res li havia canviat. Van continuar el camí sense dir-se res, malgrat que ell tingué la intenció, tres o quatre cops, de dir que tornaren, que havien d’emportar-se el gos i buscar els amos. Però així com el dia ja havia començat, ell sentia el pes d’iniciar qualsevol conversa. El cel ja no semblava de vidre, malgrat que feia el mateix fred, que no amainava fins les dotze del migdia, una hora abans de l’hora del dinar a la faena, quan arribaven els prims rajos del sol.

Hui li tocava la fresadora. Va recordar el dia que li telefonà sa mare per contar-li que son oncle s’havia fet un tall lleig, a les màquines. Això havia sigut un mes i mig abans, quan el fred era més intens, i aquell dia el recorda bé perquè va caure aiguaneu a la ciutat: baixava per l’albereda, el mòbil a l’orella, escoltant sa mare plorinyosa i sentint les volves, ja amorfes, que acabaven de fondre’s a la cara.

Davant de la fresadora, hi havia la mandrinadora, i més enllà l’oficina del cap de la fàbrica. Mirà cap endavant, el llum encara no l’havien encés i el seu company, que venia d’un poble de l’altra comarca, sempre arribava uns minuts tard. Sort que hui no hauria de mirar massa el vell, que quedava a l’altra cantonada, d’esquena. Va pensar en el rastre de sang contra el groc de l’herba, barrejat amb la pols. Va pensar en el consell que li havia donat al matí, mentre prenien el cafè. No sabia massa coses d’ell, només que havia tingut dona i fills, i que ara vivia sol, prop de sa casa. Li agradava caçar, això sí. Els dilluns sempre venia amb alguna història del camp, i les deixava anar sabent que tothom en aquells moments l’escoltava, malgrat el soroll de les màquines. Potser per això, perquè sabia d’animals, li contà com d’important era la memòria per a les ratapenades.

Tornà a la feina just quan el cap entrà i els va dir bon dia. Havien d’afanyar-se, l’estampa havia d’estar llesta per demà. Amb la pressa, va oblidar llevar la mà quan premia el cargol que aixafava el motlle, i abans d’adonar-se’n, la premsa li va pessigar un trosset del dit índex. Una blaüra aparegué d’immediat, redona al costat dret del dit fins l’artell. Parà la màquina i alçà el cap per veure qui ho havia vist, tots estaven cara a la taula de fusta o amb els motlles, separats pel soroll. Només el vell, que eixe dia estava a la taula més allunyada per comprovar les peces, el mirava seriós. Ell sense saber ben bé per què, aixecà el braç per saludar-lo, volent dir que tot anava bé, i l’altre va girar-se i acotà el cap, una altra vegada centrat en la feina. Va sentir com tota la sang li apujava a la cara. Per què no li havia dit res? Què havia fet malament? Només era un blau a un dit, un descuit un dilluns al matí. A més, no era ell qui havia d’estar furiós per l’incident del matí? Què passava, amb el gos?

«Ei, xicot, què t’ha passat?» La veu era la del seu cap, que per damunt de les ulleres, fixava els ulls en la mà adolorida. Va alçar els muscles i va somriure, no calia explicar res per una blaüra i menys a qui havia de signar el proper contracte. Per sobre d’ell, imaginava que ara tots els companys els miraven, a ell que tornava maldestrament a engegar la màquina i al cap, amb les mans als malucs, que esperava el soroll inicial de la màquina com a resposta. El miraven i potser miraven ara a l’oncle, que un dia, més maldestrament encara, va partir-se un os de la mà com un tros de fusta que s’estella.

Però, la màquina va arrancar i ell col·locà totes les peces metàl·liques llestes damunt la taula. Satisfet, el cap va recular i es tancà a l’oficina, i ell respirà, una altra vegada sol, protegit dels companys pel soroll.

Mentre tornava el trontoll, li varen entrar ganes d’un cigarro, però havia deixat el paquet al cotxe, l’incident l’havia trastocat massa. Va xiular el vell per dir-li que s’apropara —no podia deixar sola la màquina, ara— i quan el tingué prop, mirant-li la taca que ara era més pàl·lida, va preguntar-li per les claus, i feu el gest de fumar. L’altre, de gaidó, li va dir que sí, i després de furgar les dues butxaques de davant i trobar les claus a la part de darrere del pantaló, li les llançà una mica massa fort: caigueren just al costat d’una bassa d’oli.

Va esperar per acabar-se el cigarro abans de tornar a la fresadora, deixà que el fum es barrejara amb els rajos de sol que hi arribaven, ja les dotze de migdia, encara amb una hora per dinar. Mirà per damunt la façana de la fàbrica, dalt del rètol on els fills del cap havien afegit «y hijos» una vegada la mare havia mort, i on ell, de xicotet, quan venia a veure a l’oncle i al pare, havia vist sempre el «SL» sense saber-ne el significat. Tornà a dintre, amb els companys, d’ací poc vindria l’entrepà i el cafè i alguna història de caça o del cap de setmana i un altre cigarro. Com sempre, riurien i el fum s’elevaria, dibuixant un rierol al cel.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s