Interferències

Fa una setmana Joan vingué a casa per queixar-se del televisor. Després de pagar tres-cents euros, va tornar a tindre problemes per sintonitzar alguns canals. Estava que trinava, amb els ulls encesos el vaig veure alçar les mans i maleir el govern i l’antenista. Li vam dir que no pagara res, que això estava inclòs amb el manteniment de l’edifici, però el xicot demanà diners i ell va amollar els bitllets sense pensar-hi.

A la nostra tele, només tremolen alguns canals. He de dir-li-ho al xicot, vaig dir, però la meua dona mormola sempre que el parpelleig de la pantalla és cosa meua, que la mire massa. No sé com vol que passe les vesprades, si no és amorrat al televisor. Mentre la meua sogra dormisqueja al costat, en la butaca més còmoda, els cavalls de l’oest i els tirs posen una mica d’acció a les hores d’hivern. La meua dona, en canvi, es gita al llit. Diu que té malestar, una certa desgana o que li couen els ulls —just el dia anterior havíem acudit al metge, «vosté el que hauria de fer és posar-se un esparadrap a la boca» li va dir, ja fart que no seguisca la dieta—. La meua dona té sucre i tots sabem que acabarà rodant amb una cadira de rodes. I qui la durà a passejar? Ja sé el que m’espera, així que, maleïda siga, un home té dret a mirar tots els westerns que vulga!

Mentre Joan renegava, pensava en les ratlles que de tant en tant ixen a la tele, així que el vaig fer passar perquè ho vera. La sogra, amb el cap quasi tocant-li el pit, roncava. La dona estava a la cuina. «Veus, Joan, a mi tampoc em funciona bé, hauríem de tocar el xicot». Joan va murmurar alguna cosa mentre es planxava el poc de pèl que té i va marxar. Al cap de mitja hora, trucaren a la porta, i era la veïna del tercer, que agafant amb la mà encara el comandament, em deia que de sobte, la pantalla s’havia fos en negre. La vaig dur al menjador perquè vera que el meu televisor també feia coses rares des que ahir l’antenista li va escurar els tres-cents de la butxaca a Joan. La meua dona isqué per veure què passava, i totes dues començaren a xarrar de la veïna del quart, que s’acabava de divorciar. Mentrestant, el personatge principal de la pel·lícula apuntava el xèrif corrupte. Dos trets i elles continuaven parlant.

Aquell mateix dia, després de dinar, la pantalla feia més carasses. Aquesta vegada, em vaig dir, no faré cas la dona i vaig telefonar l’antenista. La meua dona, però, tornà a la càrrega «Com pots queixar-te, si es veu bé, la tele! Ells sí que no veuen res… Tu i els westerns» Colló, que un home no pot veure el que li rote! Vaig recordar això que ens havia dit el metge. Tornaren a trucar a la porta, i aquesta vegada la meua dona fou qui la va obrir, bufant. Era Tomàs, el veí de l’últim. Feia temps que no el véiem, després que la seua dona morira, havia passat una temporada amb la filla major. Els dos vingueren al menjador i ell començà a parlar amb les mateixes paraules que els altres. Que la tele no va bé, que ja està fart, que d’ací poc no podrem fer res, que hem de tocar l’antenista. Li vaig dir que la meua feia carasses mentre la segona pel·lícula de l’oest de la vesprada començava. Però, la imatge era ben nítida, així que vaig callar i ens asseguérem els tres.

A les cinc, segons el que m’havia dit, vingué l’antenista, i després de mirar i remirar la instal·lació de la terrassa, baixà a casa i em digué que res, que no hi havia res a fer, tot estava bé així que els problemes eren a les teles. O bé els faltava algun aparell, o bé els televisors eren massa vells i calia canviar-los. «Però si les teles són noves!» Quan ell marxava ja amb tots els trastos, vingueren la veïna del tercer i Joan, per saber com havíem quedat. Els vaig fer passar dins, al saló, una altra vegada, on encara estava Tomàs, la meua sogra i la dona mirant la pel·lícula, cadascú assegut una cadira menys la meua sogra, que té assignada sempre la butaca. No els va fer cap gràcia, clar, si feia només dos anys que Joan es comprà una tele plana i a nosaltres, la meua filla, ens regalà una televisió enorme, tan gran que haguérem de llevar un dels mobles. Quina broma era eixa, digué Tomàs. Encara haurem de canviar de finca!, vaig dir jo, i tots vam riure.

I ara vénen cada dia, coberts amb els batins, per veure els westerns i de nit, les novel·les que li agraden a la meua dona. A mi em toca fer el dinar i el sopar, i per sort, Tomàs para sempre taula. De tant en tant, la tele fa carasses i ens mirem espantats.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s