Te vull

Va buscar el mòbil palpant dintre de la bossa i quan el va traure, el semàfor es posà en verd. O creuava o es posava a escriure, així que premé el botó de les plantilles i va triar la que s’avenia amb la situació: «te vull». Si ho haguera escrit ell, segurament haguera afegit un «amor» o un «carinyo», però dues paraules sonaven i es llegien igual tant si premia els botons del teclat u mateix, com si era la màquina, que enviava eixe missatge que algú havia programat mesos abans de posar aquell telèfon en venda.

De sobte, va imaginar una reunió on decidien quins eren els missatges importants per tindre llestos al mòbil en qualsevol moment, fins i tot, quan u havia de creuar un pas de zebra. A veure, quins són les frases urgents?, digué un dels assistents. Quan fem tard, no? Podríem posar un missatge curt sobre això, amb unes disculpes, va dir un altre. I així fins que algú escrigué unes paraules que endreçarien el rumb de qualsevol relació, que alegrarien mares i pares, amants, fills i amics. Unes paraules urgents: te vull. I tots rigueren, uns sense saber si es tractava d’una broma, mirant de reüll la reacció dels altres, i uns altres, pensant que era divertit, com una d’eixes targetes amb frases sentimentals. Qui no té temps en el moment en què cal dir «te vull» de prémer les sis lletres?

Així que just quan rebé la confirmació que el missatge havia estat enviat, va pensar que s’havia equivocat. A veure, bufà, era te vull o te vullc? Que ella i ell si es deien que es volien afegien una c que a vegades transformava la consonant en la i: te vuic! No era te vuic? Mira, Paco, repetia, te vuic. Paco, te vuic. Així ho deia ella, que acabava la frase, com per alleugerir el pes, amb un somriure. Merda, va tornar a bufar, parat enmig del pas de zebra, amb el mòbil encara a la mà, reflectint la seua cara desconcertada a la pantalla. Buscà una altra vegada en l’agenda el número de telèfon i aquesta vegada, d’una a una, premé les tecles de la te, la e, la ve i la u. Abans d’afegir la i, els cotxes van començar a fer sonar el clàxon. Sense adonar-se’n, el semàfor havia canviat a vermell. O corria cap a la vorera o acabava amb el missatge. Tan urgent que li havia semblat dir abans que la volia! Sense mirar els conductors amb cara furiosa, va tornar a veure’s reflectit en la pantalla i posà una i i una c. Ai, però, dubtà. No era pitjor escriure-li els dos missatges seguits? Si escrivia el segon, ja donava a entendre que, en efecte, al primer s’havia equivocat. Fins i tot ella podria haver usat una plantilla d’eixe estil i se n’adonaria. Què li diria, aleshores? Que creuava un pas de zebra i la cosa era urgent? Un home va eixir del cotxe, i s’atansà fins on estava ell, amb els braços alçats.

Ara ja estava decidit, va girar-se i corregué cap a la vorera. Abans de tombar cap a l’esquerra, la frase que havia d’escriure ressonava al seu cap. Ho tenia clar, era l’única manera que ella no sospitara. «Hem de parlar», onze lletres que va escriure en menys d’un minut.

Anuncis

2 respostes a “Te vull

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s