Trema

Vaig saber que l’estimava perquè em tremolaren les cames. Una cosa així, que et tremolen i estigues a punt de caure al costat d’una llitera d’hospital només pot significar l’estima. Tanmateix, i encara que havia suposat un maldecap desfullar la margarida mentalment cada dia, el vaig deixar un any després, ell encara amb el fetge fotut, potser per sempre, assegut en l’engronsadora em mirava sabent ja el que li anava a dir.

I ara ho recorde, quan demà canvie esta casa per la nostra casa, perquè, amb Pere, encara no he sentit cap tremolor a cap articulació. No he temut caure de tos, marejada per la possibilitat de la pèrdua o de la separació, i he viscut ben tranquil·la tots aquests anys que ens coneguem. És de veres que ell no ha caigut malalt, només em ve a la memòria un constipat que el retingué al llit una setmana, el nas ple de mocs, el cap boirós i tot i així, amb ganes de tocar-me. Però no sé si el vull, malgrat que recorde aquella setmana i que li cuinara sopes de pa i infusions totes les nits. També m’encarreguí d’avisar a la faena i de dir-ho als amics, que l’esperaven, com sempre, el dijous davant d’una taula per jugar al truc.

D’això fa cinc anys i jo he caigut moltes vegades malalta, una vegada fins i tot, vaig passar quatre mesos anant a rehabilitació perquè un cotxe m’arreplegà quan creuava el pas de vianants. Aní a parar al cantó, just davant de la porta del meu treball i alguns xiquets als quals feia classe em van veure. La tíbia estellada i uns quants blaus per tota la cama. Supose que quan agafà el telèfon i va escoltar la notícia, notaria un cert afluixament als genolls però no n’estic segura, mai ho hem comentat. Va romandre al costat del llit durant tota la convalescència i li ho agraïsc.

El temps ho confon tot, ho espatlla, i barreja l’estima amb l’agraïment, l’afecte amb l’amor, l’amistat amb l’enamorament. Ens passa per sobre i passa per sobre els nostres sentiments i si no hi ha cap incident, no som capaços de desxifrar el que hi ha darrere de la nostra rutina. Si fora, almenys, la por. Això li voldria dir avui abans de donar-li les claus de casa i deixar buits calaixos i perxes perquè puga posar els seus trastos. Que la por no té a res a veure, sinó la comoditat. I que mai se m’han afluixat les cames per por a perdre’l.

Anuncis

Arbequines

El dia que m’ho va dir, estàvem els dos asseguts vora les oliveres que, com cada any, ens preparàvem per a collir. Collir les olives havia sigut el nostre temps en comú, amb les dones i el meu fill, que bufava sempre quan arribava a la caseta, fart esllomar-se per dos garrafes d’oli i un agraïment. Aquell any, però, era diferent. Feia tres mesos que li havien diagnosticat càncer d’estómac, i ara, amb la quimio acabada d’estrenar, semblava que havia envellit una dècada. Tanmateix, les ganes de complir amb la tradició, va fer que recuperara un cert color a les galtes, que lluïen, greixoses, al costat del verd grisenc de les fulles. Li vaig veure eixa lluentor quan va pronunciar les paraules, i de fet, semblà que els rajos assenyalaren el contrast del verd amb el rosa i els ulls negres, tan grans com el pinyol de les arbequines. «Primo», em va dir, «després de mi, hi vas tu… tu duraràs cinc anys més que jo». Vaig riure, gratant-me el front, i responguí que ara per ara, ningú havia de morir, que la ciència estava molt avançada , no era com abans, vaig insistir, quan nosaltres érem jóvens, i la gent moria sense saber-ne les raons. Va mirar-me burleta, segur que no hi ha escapatòria, i semblà que a la retina, li brillava una goteta d’oli.

Començàrem amb la feina, les dones dugueren l’esmorzar. La meua, coixa i amb dolor al muscle des que caigué quan esvarà pel carrer major, acompanyant la neta a l’escola, havia cuinat alls tendres amb ou, i duia cinc entrepans. Me’ls va allargar perquè els deixara al costat de la caseta del motor i vaig endevinar-li la queixa a la mirada. Res podíem fer, però. La dona del meu cosí, com sempre, va trigar més temps, fins que la vam veure arribar quan nosaltres tastàvem ja les gotes de suor, amb unes cerveses fredes i una ampolla d’aigua i una de vi. Sempre havia pensat molt en com fugir de la feina i sempre se n’havia sortit. Les coses són fàcils per a algunes persones, vaig pensar, mentre ella s’agenollava al costat del sac i arreplegava, a vegades ja gitada, les olives que havien caigut fora. Era com una xiqueta, ben mirat. Estesa, amb la falda apujant-se fins dalt dels genolls, les molles innocents aguaitant en aquell octubre gelat, em vaig entendrir mirant-la. El meu fill, però, esbufegava de ràbia i llançava miradetes a sa mare i a mi, mentre la vena que s’entortolligava al front, just dalt de l’entrecella, s’unflava al compàs dels bufits. «Quina manera d’ajudar, ni el dinar sap fer», va mormolar acostant-se a mi, que amb la canya pegava contra les branques i els branquillons atapeïts.

Vam esmorzar junts, asseguts al banc de pedra, i el meu cosí, amb un cert color groguenc a la cara que li havia anat apareixent a mesura que passava el dia, em va servir un got de vi. Un got de vi bo, del que guardava al rebost per a celebracions. No teníem res a celebrar, només tindre la certesa cruel que seria l’últim any que compartíem collida, oli i taula. Tan simple, això, i tan fàcilment oblidable. Duia una gorra vella, de propaganda d’una marca de pesticides i me l’allargà, «no tinc res per donar-te, primo, només açò que m’has vist dur tants dies, al camp». Alcí els braços, protestant, no calia parlar de coses lletges a l’hora de dinar, amb l’escalfor del vi a la gargamella, perquè la mort era sobretot una cosa lletja. Em vaig quedar la gorra i l’aixafí amb les dues mans contra el pantaló.

Van passar els mesos, i en la claror vidriosa d’una matinada de gener, va morir a casa. A la mateixa sala on havíem compartit fartades i vins, havia mort al llit, sense quasi adonar-se’n gràcies a la morfina. El dia anterior tota la família s’havia ajuntat vora la taula per dinar. Aquella vegada ell, per primer cop, no havia fet la paella, i assegut a la butaca, deixava que les netes es recolzaren a les cuixes i als peus. A les fotos somriu, amb la mateixa brillantor estranya que li vaig esbrinar aquell dia, vora les oliveres.

D’ací a tres mesos, farà cinc anys que va morir. Ara és època de collir les olives, però nosaltres, la meua dona i jo, ja no anem al seu terreny mig abandonat pels fills i la dona. Tenim les nostres pròpies oliveres, que cada any estan més grosses i fortes, i el meu fill ve a ajudar-nos sempre que pot. Amb nosaltres no esbufega, sap que tot serà per a ell d’ací a un temps. Només cal esperar. De tant en tant, abans que fosquege, puge fins al turó per l’oest i des d’allí, mire els darrers raigs que cauen sobre els camps descuidats del meu cosí. Des de fa uns mesos, sempre pregunte el mateix: per què hagué d’anunciar-me la mort?

El somriure

Vaig sentir un colp en l’esquena, i de sobte, la pell damunt del pòmul sagnava. Un tall d’uns tres centímetres em feia córrer fins a l’hospital més proper, que estava a la mateixa mançana, però que amb la festa, el trajecte es feia tan llarg com si hagueres de creuar la ciutat. Al març, la ciutat és hostil, i si et descuides, t’aixafen com una de les panderoles que comencen a aparéixer a la primavera, en qualsevol carrer, aguaitant per les clavegueres. Si poses resistència, aleshores, caus. Així, amb l’empenta vaig topar amb un cantó angulós de la llamborda, i en canvi, si m’hagués mogut com es mouen les canyes, el vaivé hauria fet que mantinguera l’estabilitat. Fet i fet, cap a l’hospital, pels carrers plens de gentada i aldarulls alcoholitzats.

Només entrar per la porta d’urgències, a la part lateral de l’entrada principal, trobes el de seguretat i darrere la finestreta on has de dir per què hi has anat. Que em fa mal el cap, que tinc febre, que m’oprimeix alguna cosa el cor, que un cabró m’ha espentat i em brolla la sang de la cara… Com que és tan escandalosa, la sang, que deia la meua àvia, de seguida em van passar dintre, al box, perquè em cosiren la ferida. Un xic jove, somrient, em va posar suaument les mans a la cara i agafant fil i agulla començà a sargir. La meua àvia sargia també molt bé, li vaig dir. I ell continuà somrient, com si estiguera arreglant un pantaló. Al voltant, com sempre, l’hospital era un caos. Metges que es queixaven a les infermeres, malalts esperant torn, adolorits, infermeres que es queixaven dels metges i els malalts, llits que mancaven, proves que s’havien perdut i telèfons que no paraven de sonar. Mentrestant, jo estava protegida per l’halo benvolent del jove figurat en el somriure. Hi ha gent estranya al món, deia la meua àvia. Això no li ho vaig dir.

«Ja està, quatre punts i ara a casa. Descanse, només ha de tornar per llevar-li els punts». I aleshores li vaig somriure i m’isqué, potser massa tou, un «gràcies». La porta es va obrir i la placidesa desaparegué. Tornava el caos i una fiblada al pòmul em recordà l’accident.

Després d’uns dies, vaig tornar a l’hospital. La ferida, tancada, i els punts, secs. La festa havia acabat just el dia anterior, i així, caminava tranquil·lament pel mateix carrer on havia caigut de tos. Bufava un agradable vent suau de primavera, encara no havia vist cap panderola.

—Què vol?

—Vinc perquè em lleveu els punts.

—Però a vostè on la cosiren?

—Ací, vaig vindre d’urgències farà… el dimarts setze, si no erre.

—Senyora, ningú l’ha cosida ací.

—Com que no?

—A veure, algú ha cosit a esta dona?, diu mentre mira els altres metges i infermers. Veu (ara s’adreça a mi), veu, senyora, com ningú l’ha cosida ací?

—Què vol dir, que m’ho invente? Que m’he cosit jo mateixa? Vaig vindre a este hospital perquè vaig caure prop d’ací!

—Jo no dic reeeees, entenga’m, el que dic és que ningú l’ha cosida ací. Només treballem nosaltres, i si nosaltres no l’hem cosit…

—Potser em va cosir un auxiliar!

—Senyora, per favor, vaja a l’hospital on la tractaren.

—O u de la neteja.

—Senyora, ací no l’hem cosida, ho sent.