El somriure

Vaig sentir un colp en l’esquena, i de sobte, la pell damunt del pòmul sagnava. Un tall d’uns tres centímetres em feia córrer fins a l’hospital més proper, que estava a la mateixa mançana, però que amb la festa, el trajecte es feia tan llarg com si hagueres de creuar la ciutat. Al març, la ciutat és hostil, i si et descuides, t’aixafen com una de les panderoles que comencen a aparéixer a la primavera, en qualsevol carrer, aguaitant per les clavegueres. Si poses resistència, aleshores, caus. Així, amb l’empenta vaig topar amb un cantó angulós de la llamborda, i en canvi, si m’hagués mogut com es mouen les canyes, el vaivé hauria fet que mantinguera l’estabilitat. Fet i fet, cap a l’hospital, pels carrers plens de gentada i aldarulls alcoholitzats.

Només entrar per la porta d’urgències, a la part lateral de l’entrada principal, trobes el de seguretat i darrere la finestreta on has de dir per què hi has anat. Que em fa mal el cap, que tinc febre, que m’oprimeix alguna cosa el cor, que un cabró m’ha espentat i em brolla la sang de la cara… Com que és tan escandalosa, la sang, que deia la meua àvia, de seguida em van passar dintre, al box, perquè em cosiren la ferida. Un xic jove, somrient, em va posar suaument les mans a la cara i agafant fil i agulla començà a sargir. La meua àvia sargia també molt bé, li vaig dir. I ell continuà somrient, com si estiguera arreglant un pantaló. Al voltant, com sempre, l’hospital era un caos. Metges que es queixaven a les infermeres, malalts esperant torn, adolorits, infermeres que es queixaven dels metges i els malalts, llits que mancaven, proves que s’havien perdut i telèfons que no paraven de sonar. Mentrestant, jo estava protegida per l’halo benvolent del jove figurat en el somriure. Hi ha gent estranya al món, deia la meua àvia. Això no li ho vaig dir.

«Ja està, quatre punts i ara a casa. Descanse, només ha de tornar per llevar-li els punts». I aleshores li vaig somriure i m’isqué, potser massa tou, un «gràcies». La porta es va obrir i la placidesa desaparegué. Tornava el caos i una fiblada al pòmul em recordà l’accident.

Després d’uns dies, vaig tornar a l’hospital. La ferida, tancada, i els punts, secs. La festa havia acabat just el dia anterior, i així, caminava tranquil·lament pel mateix carrer on havia caigut de tos. Bufava un agradable vent suau de primavera, encara no havia vist cap panderola.

—Què vol?

—Vinc perquè em lleveu els punts.

—Però a vostè on la cosiren?

—Ací, vaig vindre d’urgències farà… el dimarts setze, si no erre.

—Senyora, ningú l’ha cosida ací.

—Com que no?

—A veure, algú ha cosit a esta dona?, diu mentre mira els altres metges i infermers. Veu (ara s’adreça a mi), veu, senyora, com ningú l’ha cosida ací?

—Què vol dir, que m’ho invente? Que m’he cosit jo mateixa? Vaig vindre a este hospital perquè vaig caure prop d’ací!

—Jo no dic reeeees, entenga’m, el que dic és que ningú l’ha cosida ací. Només treballem nosaltres, i si nosaltres no l’hem cosit…

—Potser em va cosir un auxiliar!

—Senyora, per favor, vaja a l’hospital on la tractaren.

—O u de la neteja.

—Senyora, ací no l’hem cosida, ho sent.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s