Arbequines

El dia que m’ho va dir, estàvem els dos asseguts vora les oliveres que, com cada any, ens preparàvem per a collir. Collir les olives havia sigut el nostre temps en comú, amb les dones i el meu fill, que bufava sempre quan arribava a la caseta, fart esllomar-se per dos garrafes d’oli i un agraïment. Aquell any, però, era diferent. Feia tres mesos que li havien diagnosticat càncer d’estómac, i ara, amb la quimio acabada d’estrenar, semblava que havia envellit una dècada. Tanmateix, les ganes de complir amb la tradició, va fer que recuperara un cert color a les galtes, que lluïen, greixoses, al costat del verd grisenc de les fulles. Li vaig veure eixa lluentor quan va pronunciar les paraules, i de fet, semblà que els rajos assenyalaren el contrast del verd amb el rosa i els ulls negres, tan grans com el pinyol de les arbequines. «Primo», em va dir, «després de mi, hi vas tu… tu duraràs cinc anys més que jo». Vaig riure, gratant-me el front, i responguí que ara per ara, ningú havia de morir, que la ciència estava molt avançada , no era com abans, vaig insistir, quan nosaltres érem jóvens, i la gent moria sense saber-ne les raons. Va mirar-me burleta, segur que no hi ha escapatòria, i semblà que a la retina, li brillava una goteta d’oli.

Començàrem amb la feina, les dones dugueren l’esmorzar. La meua, coixa i amb dolor al muscle des que caigué quan esvarà pel carrer major, acompanyant la neta a l’escola, havia cuinat alls tendres amb ou, i duia cinc entrepans. Me’ls va allargar perquè els deixara al costat de la caseta del motor i vaig endevinar-li la queixa a la mirada. Res podíem fer, però. La dona del meu cosí, com sempre, va trigar més temps, fins que la vam veure arribar quan nosaltres tastàvem ja les gotes de suor, amb unes cerveses fredes i una ampolla d’aigua i una de vi. Sempre havia pensat molt en com fugir de la feina i sempre se n’havia sortit. Les coses són fàcils per a algunes persones, vaig pensar, mentre ella s’agenollava al costat del sac i arreplegava, a vegades ja gitada, les olives que havien caigut fora. Era com una xiqueta, ben mirat. Estesa, amb la falda apujant-se fins dalt dels genolls, les molles innocents aguaitant en aquell octubre gelat, em vaig entendrir mirant-la. El meu fill, però, esbufegava de ràbia i llançava miradetes a sa mare i a mi, mentre la vena que s’entortolligava al front, just dalt de l’entrecella, s’unflava al compàs dels bufits. «Quina manera d’ajudar, ni el dinar sap fer», va mormolar acostant-se a mi, que amb la canya pegava contra les branques i els branquillons atapeïts.

Vam esmorzar junts, asseguts al banc de pedra, i el meu cosí, amb un cert color groguenc a la cara que li havia anat apareixent a mesura que passava el dia, em va servir un got de vi. Un got de vi bo, del que guardava al rebost per a celebracions. No teníem res a celebrar, només tindre la certesa cruel que seria l’últim any que compartíem collida, oli i taula. Tan simple, això, i tan fàcilment oblidable. Duia una gorra vella, de propaganda d’una marca de pesticides i me l’allargà, «no tinc res per donar-te, primo, només açò que m’has vist dur tants dies, al camp». Alcí els braços, protestant, no calia parlar de coses lletges a l’hora de dinar, amb l’escalfor del vi a la gargamella, perquè la mort era sobretot una cosa lletja. Em vaig quedar la gorra i l’aixafí amb les dues mans contra el pantaló.

Van passar els mesos, i en la claror vidriosa d’una matinada de gener, va morir a casa. A la mateixa sala on havíem compartit fartades i vins, havia mort al llit, sense quasi adonar-se’n gràcies a la morfina. El dia anterior tota la família s’havia ajuntat vora la taula per dinar. Aquella vegada ell, per primer cop, no havia fet la paella, i assegut a la butaca, deixava que les netes es recolzaren a les cuixes i als peus. A les fotos somriu, amb la mateixa brillantor estranya que li vaig esbrinar aquell dia, vora les oliveres.

D’ací a tres mesos, farà cinc anys que va morir. Ara és època de collir les olives, però nosaltres, la meua dona i jo, ja no anem al seu terreny mig abandonat pels fills i la dona. Tenim les nostres pròpies oliveres, que cada any estan més grosses i fortes, i el meu fill ve a ajudar-nos sempre que pot. Amb nosaltres no esbufega, sap que tot serà per a ell d’ací a un temps. Només cal esperar. De tant en tant, abans que fosquege, puge fins al turó per l’oest i des d’allí, mire els darrers raigs que cauen sobre els camps descuidats del meu cosí. Des de fa uns mesos, sempre pregunte el mateix: per què hagué d’anunciar-me la mort?

Advertisements

2 respostes a “Arbequines

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s