Trema

Vaig saber que l’estimava perquè em tremolaren les cames. Una cosa així, que et tremolen i estigues a punt de caure al costat d’una llitera d’hospital només pot significar l’estima. Tanmateix, i encara que havia suposat un maldecap desfullar la margarida mentalment cada dia, el vaig deixar un any després, ell encara amb el fetge fotut, potser per sempre, assegut en l’engronsadora em mirava sabent ja el que li anava a dir.

I ara ho recorde, quan demà canvie esta casa per la nostra casa, perquè, amb Pere, encara no he sentit cap tremolor a cap articulació. No he temut caure de tos, marejada per la possibilitat de la pèrdua o de la separació, i he viscut ben tranquil·la tots aquests anys que ens coneguem. És de veres que ell no ha caigut malalt, només em ve a la memòria un constipat que el retingué al llit una setmana, el nas ple de mocs, el cap boirós i tot i així, amb ganes de tocar-me. Però no sé si el vull, malgrat que recorde aquella setmana i que li cuinara sopes de pa i infusions totes les nits. També m’encarreguí d’avisar a la faena i de dir-ho als amics, que l’esperaven, com sempre, el dijous davant d’una taula per jugar al truc.

D’això fa cinc anys i jo he caigut moltes vegades malalta, una vegada fins i tot, vaig passar quatre mesos anant a rehabilitació perquè un cotxe m’arreplegà quan creuava el pas de vianants. Aní a parar al cantó, just davant de la porta del meu treball i alguns xiquets als quals feia classe em van veure. La tíbia estellada i uns quants blaus per tota la cama. Supose que quan agafà el telèfon i va escoltar la notícia, notaria un cert afluixament als genolls però no n’estic segura, mai ho hem comentat. Va romandre al costat del llit durant tota la convalescència i li ho agraïsc.

El temps ho confon tot, ho espatlla, i barreja l’estima amb l’agraïment, l’afecte amb l’amor, l’amistat amb l’enamorament. Ens passa per sobre i passa per sobre els nostres sentiments i si no hi ha cap incident, no som capaços de desxifrar el que hi ha darrere de la nostra rutina. Si fora, almenys, la por. Això li voldria dir avui abans de donar-li les claus de casa i deixar buits calaixos i perxes perquè puga posar els seus trastos. Que la por no té a res a veure, sinó la comoditat. I que mai se m’han afluixat les cames per por a perdre’l.

Advertisements

Una resposta a “Trema

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s