Els noms

Quan va dir «m’encantes» mentre li clavava la mà dins de les bragues, ho va recordar. Eren les mateixes paraules que un altre, fa uns anys, no parava de repetir-li mentre follaven. Foren temps difícils, en què es gastaven totes les peles en els hotels de la ciutat, hostals sòrdids per a putes i trobades fugaces, i gasolina per moure’s amunt i avall del país, buscant cases d’amics i plans que suposaren un llit comú. Va mirar els ulls blaus, que sempre fan d’espill, i va veure els altres ulls verds i tristos, amb llàgrimes redones i una estranya ganyota a la boca. Com que temia que notara que la seua ment estava ben lluny, va allargar el braç, va traure la llengua i la passà per la barba curta i una miqueta rasposa.

«M’encantes», com l’altre, havia volgut començar amb les tàctiques pròpies de l’enamorament, i havien tardat a follar —i en clavar-li la mà sota les bragues— unes quantes cites. També l’altre va tardar més a despullar-se que a tirar-li floretes, i ara anotava les similituds en la ment sense poder aturar-se. Atura’t, es repetia, no descolgues fantasmes! Sobretot temia equivocar-se un dia i cridar-lo per l’altre nom, l’antic nòvio que pensava que havia soterrat damunt de molts altres hòmens i històries, i aleshores, si el nomenava, el que estava protegit pel silenci, el que només li pertanyia a ella, es descobriria: un terrible revelat dels seus pensaments. Només podia sentir vergonya, si això ocorria. No podia deixar que passara. Amb els ulls closos, per si de cas els pensaments es podien endevinar rere les pupil·les, va sentir com li alçava la brusa i apartant amb la boca l’encaix del sostenidor, llepava la mamella dreta. Va sospirar. Es va concentrar en la respiració i bufava la imatge de l’altre. No tenien res a veure, es deia, si ara toparen l’un amb l’altre al carrer, no es reconeixerien, no sabrien qui són ni què comparteixen. Això la va tranquil·litzar, només ella era el lligam i el lligam era invisible.

Va sospirar una altra vegada, movia el cul rítmicament i sentia les bragues mullades. Ara era el moment: va abaixar el cap, descordà el pantaló d’ell, i li abaixà els calçotets, un poc precipitadament. Obrí la boca i començà a xuclar i llepar. Ell va estirar els braços fins a tocar-li el cul, va recolzar l’esquena a la cadira i tirà el cap cap a darrere. Tots dos sospiraven. Ella va sentir una cosa pareguda a la satisfacció personal, va somriure, i mogué la boca més ràpidament. Està ja quasi a punt, va pensar, i encara que la nit anterior havia apuntat el nom de l’altre parlant d’ell, un fantasma que la perseguia, ara amb la cara a prop de la polla era impossible que cap altre home estiguera enmig dels dos. I aleshores, tot just abans d’ejacular, amb una veu clara i una miqueta aguda, va sonar clarament un nom, un nom que no era el d’ella, «Oh, Marta!».

Anuncis

El cotxe

  Per a Pasqual

El cotxe està aparcat davant del parc ja dues setmanes, i des de casa, per la finestra que dóna més al sud, si em pose de puntetes el veig. El primer dia ho vaig fer i després era inevitable. Una mena de ritual, posar-me de puntetes, mirar i sentir un cert alleugeriment i una certa pena alhora. Tot en la vida, em dic, ens ha de vindre barrejat, i això, que m’emprenyava abans —no podia ser la vida més lleugera, més clara, o hivern o estiu, o ciutat o poble, o amistat o indiferència?—, ara ho agraïsc: com si no podríem gaudir veient des de la terrassa, a vora de la mar, com els altres es mouen, caminen i estimen mentre nosaltres prenem un té i simplement hi som? L’esperança, però, era inevitable i tampoc m’haguera sorprés que el cotxe un matí s’hagués mogut i que hi haguera un altre vehicle o el buit.

Va anar ell mateix a l’hospital, coneixia el seu cor dèbil. Fa uns anys, havia estat a punt de morir d’un infart, al qual succeïren tres infarts més, i la meua germana i jo passàrem uns mesos al costat del llit. Ma tia també. El meu germà, que aprovà fa un temps l’examen per ser policia viu a Oviedo, va vindre només un cap de setmana. Esta vegada la cosa era lleugera, marxava. De fet, el deixàrem sol, i algú ens va dir que el va veure el dia d’abans amb el vestit insuficient de l’hospital davant de la màquina de l’aigua. S’havia de cuidar més, li déiem sempre, però el deixàrem sol. Els metges ens havien dit que s’havia recuperat de l’embòlia.

Ja no haurem de patir, em dic, mentre m’alce de puntetes i veig el cotxe, cada vegada més brut, amb la cadireta de xiquets que endevine només al seient de darrere i que sé que hauríem d’agafar, que ens fa falta. Hi ha coses que queden suspeses i revelen el desajust, i aquell cotxe parat, estenent una quietud molesta al voltant, ho fa també.

L’endemà el cotxe ja no hi serà, ell haurà tornat, i com sempre, mourà primer el penjoll del retrovisor que li regalàrem fa uns anys per sentir-ne el dring, després girarà la clau al contacte i marxarà.

Família

                                                                                                                             

Per a Ferran, el conte és seu

Si calcule bé, vaig posar l’anunci el dilluns passat, un dia especialment grisós, a tots els fanals del barri on visc i a la fruiteria on la meua nòvia sol comprar tots els divendres després de la feina. Vaig usar tot el cel·lo per enganxar bé els papers, que a l’hivern, amb la pluja tots els anuncis queden indesxifrables i a pedaços, com un tros de diari al carrer, xafat milers de vegades, que s’apega a les soles de les sabates i que, per lliurar-te’n, per no tocar-lo t’obligues a fer moviments estranys. No sé exactament què hi posava, però venia a dir que donava classes d’espanyol. En lletres més xicotetes, vaig apuntar el meu mòbil i el nom. Després de buscar faena durant uns mesos sense èxit —només havia aconseguit ser cuiner durant tres setmanes en un hostal, on havia de preparar el desdejuni, tot sol, per a més de cinquanta persones cada dia, i d’on, davant d’unes torrades cremades, el gerent em va acomiadar— vaig decidir que ja era hora d’estudiar gramàtica i ser professor particular. De matí, feia de voluntari al barri, en una organització d’acollida per estrangers, així que tenia pensat fer classes a les vesprades. Ara sabia que em tocaria agafar algun tramvia i topar-me cara a cara amb la grisor de Brussel·les. Esperava que els alumnes no visqueren massa lluny.

Als dos dies una dona em va telefonar, i en un castellà més o menys acceptable —ningú pot esperar que algú que parla francés oblide el seu accent— em preguntà si jo era el de l’anunci i a quin preu feia les classes. Com que la dona vivia en un barri tranquil, lluny del meu, em menjaria dues hores al tramvia, acompanyant núvols i pluja de camí al centre i els afores. Encantat, li vaig dir, primer quedaríem per conèixer-nos i després, si la cosa anava bé, ja miraríem dies i horaris.

Al dia següent, quan ja portava dues hores a l’ordinador estudiant “las llanas y las esdrújulas”, el telèfon va sonar i la mateixa veu em va dir que millor a les cinc que a les quatre i que canviàvem el lloc de trobada. Millor a l’hotel, va dir, que al parc. Vaig bufar els pensaments estranys i vaig acceptar.

Vaig arribar un quart d’hora abans a la porta de l’hotel, i aixafant un munt de papers a la carpeta, sota el braç, vaig preguntar al porter si havia vingut algú que demanava per Ferran. Al cap, però, repetia les normes d’accentuació, “las llanas y las esdrújulas”. Vaig esperar, amb el fred del gener que cuetejava, que esta dona apareguera fins que un cotxe negre, bastant nou, s’acostà lentament fins on estava i d’una finestra que abaixava isqué una veu, la mateixa veu que havia escoltat uns dies abans. Ferran? Sí, Marie?, vaig somriure mentre m’apropava al cotxe. Hola, cridà, puja, per favor.

Vaig pujar i vaig tornar a tindre pensaments una mica estranys, eixos que u acostuma a definir com a intuïcions, el futur que estem condemnats a imaginar. Vaig bufar, aquest cop, sense adonar-me’n, vaig bufar, en efecte, i ella, que conduïa enfilant-se cap als afores, justament d’on jo venia, va mirar-me de reüll. Vaig obrir la carpeta, i mirant els fulls, comencí a balbucejar: sí, mira, perdona, però tinc ací tot el material amb què podem treballar… Ella tornà a mirar-me de reüll, i girant el volant cap a una carretera secundària, una de tantes que du als afores de la gran ciutat, mentre el cotxe derrapava una mica, em va dir que no ho tenia pensat, però que de sobte, tenia la necessitat de demanar-me un favor. Quina manera de parlar, vaig pensar, quan el compromís passa a ser necessari. Un favor amb el mateix preu que les paraules “llanas y esdrújulas”. De sobte es tornà xarraire, i mig vaig entendre el que em demanava mentre la imatge de la meua nòvia, que acabaria d’arribar ara del treball, hauria encés l’estufa i acoflat al sofà, es dibuixava davant la carretera, com un miratge que jo mateix m’empenyia a veure.

Vam tardar una hora en arribar, hora en què la dona no havia tancat la boca. Mira, em va dir, la vida dóna moltes voltes, saps, bé, ja ho deus saber perquè estàs ací, al centre d’Europa, mon pare era una mala peça, no es va preocupar mai per res que no fora, bé, deixem-ho estar. Començava a notar el fred dins el cotxe, travessava el vidre, com la foscor. Va reprendre la història de seguida, després d’encendre’s una cigarreta. Tinc un germà per part de pare, un germà espanyol que viu a Madrid i que, bé, no sé com, o sí que ho sé, però no cal tampoc que entre en detalls, ens vam posar en contacte i ell, després d’uns dies, va decidir vindre per conèixer-nos. La cosa és, va dir aquesta vegada en francès, que em feia molta il·lusió, i havia preparat la festa de benvinguda, que justament era hui. Em vaig girar per veure-li la cara, mentre ella parlava i fumava, i no sé perquè vaig comparar el seu perfil amb el de la meua nòvia, i el record de l’ombra d’un pensament em va allunyar. M’escoltes, va dir-me, llançant-me el fum a la cara, dic si podries fer-li d’intèrpret. Sospesant la situació, a part de cobrar, soparia de bades, així que vaig assentir, tan fort que la barbeta quasi toca l’estèrnum.

Després d’un revolt, va aparèixer la casa, tota enlluernada, d’on venien música i riures. Quan tancava la porta del cotxe, a prop ja de la meua feina a trenta euros l’hora i un sopar debades, la dona tornà a obrir la boca: mira, perdona’m, però t’he mentit, no hi ha cap germà, vull dir, que sí que n’hi ha, però que no ve, i jo tenia tanta il·lusió —això ho va dir mirant al terra amb gebre—, voldries, però, fer-te passar pel meu germà? Ben mirat, ho tens fàcil, parles espanyol, com ell, i tens un lleuger aspecte mexicà. Al gris de Brussel·les jo podria dur un barret mexicà. Vaig alçar els muscles, un senyal de dèbil protesta, i vaig acceptar. Ho tenia tot per ser un germà espanyol que viu a Madrid. Els apunts quedaren damunt del seient del copilot, de la carpeta en sortia una pàgina, vaig llegir “Las llan” abans de tancar la porta i d’enfilar-me a un sopar dels idiotes. Per sort, a la festa, ningú parlaria espanyol i el meu anglès l’empitjoraria per mantindre’m sa i estalvi en el món de l’assentiment i del somriure.

Quan arribàrem ja hi havia un amic i el seu marit, que preparaven la taula. Em va presentar com al germà, els vaig xocar la mà, i feren alguna broma en espanyol. Sabien ells que jo no era qui aparentava ser? Per què esta dona no els ho deia? O els ho havia dit? Per qui ho feia? Vaig pensar que el marit ho devia saber i notí, aleshores, certes mirades estranyes, un xic inquisidores. Per mantindre’m ocupat i perquè tenia fam, comencí amb els canapès. La gent arribava: molta família del marit, amics d’ella, la germana de sa mare, xiquets. Jo callava i mastegava, engolia, assentia i somreia. Sí, sí, el meu anglès no és massa bo, el meu francès inexistent. No podia evitar mirar el marit, que ajudava la dona, traient cerveses i xarops.

De sobte, escolte una veueta que em preguntà el nom en espanyol. Vaig notar un calfred a l’esquena. Ho sabia, la veueta? Un xiquet de set anys darrere la veu m’observava seriós, i jo, adreçant-me a d’ell, quasi oblidí perquè estava allí, i ensumant un canapè que no havia tastat, vaig voler dir el meu nom. Però, vaig rectificar a temps, la efa la vaig convertir en una pe i vaig dir Pierre, em dic Pierre.

La dona anava i venia a la cuina sense fer-me gaire cas. Un pensament em féu riure, i vaig pispar el marit amb els ulls fixes en mi. Un germà, qualsevol germà, per lluny que sentírem el lligam, no mereixia eixe tracte. Em vaig indignar una mica, i torní a somriure. De tant en tant, si escoltava les converses, pillava alguns comentaris sobre mi, que estava prim, que era tímid. Ma mare també deia que estava prim, que el menjar belga no em provava, que havia d’aprendre a cuinar. Vaig obrir el mòbil, no tenia cobertura. Clar, era un mòbil espanyol, recorde que vaig tornar a riure. Aquesta vegada, alguns dels convidats es van girar per mirar-me, jo que tenia dos canapès, u a cada mà, i que havia apropat el got de cervesa al cantó de la taula, fent perillar l’escena.

Algú, de sobte, va traure una càmera de fotos, i com sempre, com de la terra creixen els bolets, de les mans cresqueren noves càmeres i començaren a fer fotos. Com dir que no a unes fotos amb la meua germana i la família belga. Vaig posar, amb un somriure mexicà, amb la germana, amb la mare del marit, amb el xiquet que parlava espanyol, amb l’amic. Tragueren licor i més fotos. Quan ja encetava una conversa amb el xiquet que sabia parlar castellà, en eixe moment ja em notava més solt i podia interpretar el que fora, la dona em va cridar i em dugué al rebedor. Crec que és hora d’anar-te’n, em va dir, i em premé contra la mà uns quants bitllets. En un acte de decència, no vaig comptar els bitllets.

A l’endemà em va telefonar i em donà les gràcies, sobretot perquè l’escena havia sigut d’improvís. Que ho havia fet molt bé, i tot això, que ningú se n’havia assabentat. Li vaig preguntar per què havia volgut mentir i no dir simplement que el germà no havia pogut arribar a temps i em respongué que li semblava més fàcil no dir-ho i anar tirant. Més fàcil fer que un desconegut es fera passar pel teu germà desaparegut! Que ja havia oblidat que tenia un germà i que el germà fantasma no tornaria a aparèixer mai més. Li preguntí per les fotos, que me n’enviara alguna, i sonà a retret familiar.

El Mondúber

Anaren al cim un dia de boira. El cotxe roig, abans que tingueren l’accident i quedara fet ferralla, encara que ells dos intactes, pujava amb dificultat la costera. Ella feia fotos mentre ell es concentrava mirant de seguir pel camí que tocava i de no topar amb cap altre cotxe que baixava. Feia fotos al contrast entre l’interior del cotxe, tan clar, i fora, la boira que amagava la muntanya, les brosses, les pedres… el Mondúber. Mig tros de la seua mà i mig tros del gris humit que es veia per la finestra. L’angle de l’espillet retrovisor amb el roig metàl·lic. La cara d’ell, el nas recte, les mans esteses damunt el volant i al davant, l’opacitat. Va somriure. «No sé si ho saps, que hi ha ulls que tenen el color de la mel, tu els tens així, ulls mel. La teua amiga, aquella que em presentares fa uns dies, també». Ell la va mirar i va somriure, arrugant els ulls, que brillaren.

***

—Recordes aquell dia, al Mondúber?

—Mmm…

—Va ser quan vaig deixar de creure en el romanticisme.

—Què dius, ara?, va dir rient-se.

—Sí, jo tenia vint anys, i a tu, un home dret i fet, no se t’ocorregué una altra cosa que cagar allà dalt, al cim del Mondúber.

—Dona, si m’entraren ganes!

—Jo vaig decidir no mirar-te, ajupit, allà al fons, entre unes pedres, la clariana enmig de la boira, i com després et torcaves amb els calçotets que duies… però al final, no poguí evitar-ho. Usares la bossa que jo havia agafat per recollir plantes per guardar-los. I després, cremares els calçotets al fumeral, millor això que netejar-los, vas dir. Uns calçotets que jo t’havia llevat al matí, acabat de dutxar, i que te posares després de fer l’amor. Tenien el dibuix dels Picapedra, la Wilma, el Dino… me’ls imaginava després, les pobres cares…

Ell reia agafant-se la panxa, i abans que ella acabara, va dir:

—Però com això pot haver matat el nostre romanticisme, no digues animalades, si cagar és el més natural del món! Els calçotets, això sí, quedaren insalvables, eren tòxics!

I tots dos esclataren de riure.

El primer bes

Fou un dia de sol, i per això estàvem fora, al pati, després de dies de pluja en què havíem estat tots arrecerats al porxo i al menjador, avorrits i excitats alhora, perquè també els majors de l’escola eren amb nosaltres, patint el mateix el pas lent de les hores. Ens unia ara l’odi cap a les normes, no poder eixir a jugar als bassals, protegir la roba i les sabates. Vam asseure’ns xics i xiques fent un cercle, jo vaig tremolar un moment per si em tocava lluny de les meues amigues, amb xics del segon curs, als quals només havia vist sempre de lluny, jugant a futbol o perseguint les xiques de la mateixa classe. L’uniforme era aleshores blau i  gris: les camises d’un blau clar, anodí, i els pantalons i les faldes prisades grisos; així fèiem un pati monocromàtic menys els dies de classe de gimnàstica, quan ens permetien dur un xandall diferent del de l’escola, i barrejàvem el roig, el verd i el blanc entre la mateixa tela de la resta dels dies. Cada vegada, però, que teníem metge i acudíem a classe més tard, totes les xiques teníem una aura especial, d’haver fet una cosa diferent aquell dia que ens deixava a l’abast ensenyar altra roba reservada per als dissabtes. Pantaló vaquers, faldes, tot tenia un aire de distinció. Aquell dia jo havia anat a fer-me una anàlisi de sang m’havia marejat la setmana anterior i havia caigut enmig de la classe i portava una camisa blanca i una falda amb unes maduixes grans estampades. Teníem onze anys.

Aleshores, vaig saber què passaria. Asseguts, alguns nerviosos i riallers, i altres, amb les cames esteses i bromejant, ens miraven com si pogueren esbrinar alguna cosa de nosaltres només per la manera en què havíem d’asseure’ns o de mirar-nos. Les meues amigues no tenien vergonya, només jo i Elisabet, que havia vingut l’any anterior i tenia tota la cara pigada per l’acne, ens manteníem serioses. La setmana anterior, just abans del mareig, després de dinar, totes començàrem a parlar sobre el que havíem fet i el que no havíem fet. Sandra, a qui envejàvem el cos, les mamelles redones i amples i la roba que duia, italiana, ens va contar com un nebot del marit de sa mare li havia clavat la llengua a la boca el dia del seu aniversari, feia mesos. Jo no tenia res per contar, i feia veure que no m’importava. «Ni tan sols has volgut jugar mai a la botella!» em va dir Sandra, assenyalant-me. Ningú es fixava en Elisabet, no esperaven que s’atrevira a fer el ridícul davant de tots, l’acne la protegia d’alguna manera, però a mi, que havia compartit confidències amb elles feia anys, no m’excusava res. Si havia de fer el ridícul, ho mereixia, havia sigut ja una d’elles i havia de seguir les regles, com abans jo les havia fet seguir a altres xiques.

Hauria pogut anar al bany i no tornar al joc, amagant-me al menjador mentre els professors acabaven de dinar i prenien els cafés, podia posar-me a fer els deures del matí, obrir qualsevol llibre i deixar que la mirada es quedara fixa mentre el meu cap imaginava totes les històries que començarien eixa vesprada al pati. Però no vaig tindre valor, millor era quedar-me queta i confiar en la sort, passar desapercebuda, deixar que tots els altres feren la seua actuació i esperar que algú fes el ridícul i s’acabara el joc. Tornar a la filera davant de la porta a les tres mai m’havia abellit tant.

Va començar un dels majors, el mateix que l’any passat havien pillat fumant als banys del primer pis en companyia de dos xics d’un altre col·legi del nostre poble. La botella va girar dues voltes seguides i acabà just davant d’ell, on s’asseia Sandra. Tots els xics van exclamar, i el que s’asseia al seu costat, Pep, que era de la nostra classe però repetidor, li va donar un colpet a l’esquena, admirat. Sandra es posà tota roja, i jo vaig recordar les maduixes de la meua falda: tenien el mateix color que les seues galtes. Ell s’acostà i enmig del cercle, es pegaren un bes breu, envoltat per riures i xiulits. Em vaig descobrir amb les mans adolorides, de tant com les havia aixafat contra les cuixes, apegant-les al ciment i les pedretes del sòl. Em cremava l’estómac, tenia ganes de vomitar. Però era millor no moure’m, la falda ara em semblava infantil, enmig de l’uniforme opac, que els unia a tots. Jo era l’especial, a eixe cercle, i vaig pensar que no hauria d’haver deixat a ma mare que em triara la roba per anar a la consulta. Potser tenia sort, aquesta volta. La botella tornà a girar, l’havia llançat, sense que m’adonara, Pep, que em mirava amb mig somriure. Vaig girar la cara, com si no m’importara, i Sandra ja no hi era. Em vaig alçar quan la botella va apuntar el meu lloc, ara buit, i Pep somreia ara ja burleta, els ulls blaus semblava que havien pres la grisor de l’uniforme. «Buf, va dir algú, millor que se’n vaja, és una monja!». Aleshores vaig veure’m allunyant-me com si tinguera alguna cosa de la qual poguera estar orgullosa, quan sabia que mai més podria tornar a formar-ne part.