El primer bes

Fou un dia de sol, i per això estàvem fora, al pati, després de dies de pluja en què havíem estat tots arrecerats al porxo i al menjador, avorrits i excitats alhora, perquè també els majors de l’escola eren amb nosaltres, patint el mateix el pas lent de les hores. Ens unia ara l’odi cap a les normes, no poder eixir a jugar als bassals, protegir la roba i les sabates. Vam asseure’ns xics i xiques fent un cercle, jo vaig tremolar un moment per si em tocava lluny de les meues amigues, amb xics del segon curs, als quals només havia vist sempre de lluny, jugant a futbol o perseguint les xiques de la mateixa classe. L’uniforme era aleshores blau i  gris: les camises d’un blau clar, anodí, i els pantalons i les faldes prisades grisos; així fèiem un pati monocromàtic menys els dies de classe de gimnàstica, quan ens permetien dur un xandall diferent del de l’escola, i barrejàvem el roig, el verd i el blanc entre la mateixa tela de la resta dels dies. Cada vegada, però, que teníem metge i acudíem a classe més tard, totes les xiques teníem una aura especial, d’haver fet una cosa diferent aquell dia que ens deixava a l’abast ensenyar altra roba reservada per als dissabtes. Pantaló vaquers, faldes, tot tenia un aire de distinció. Aquell dia jo havia anat a fer-me una anàlisi de sang m’havia marejat la setmana anterior i havia caigut enmig de la classe i portava una camisa blanca i una falda amb unes maduixes grans estampades. Teníem onze anys.

Aleshores, vaig saber què passaria. Asseguts, alguns nerviosos i riallers, i altres, amb les cames esteses i bromejant, ens miraven com si pogueren esbrinar alguna cosa de nosaltres només per la manera en què havíem d’asseure’ns o de mirar-nos. Les meues amigues no tenien vergonya, només jo i Elisabet, que havia vingut l’any anterior i tenia tota la cara pigada per l’acne, ens manteníem serioses. La setmana anterior, just abans del mareig, després de dinar, totes començàrem a parlar sobre el que havíem fet i el que no havíem fet. Sandra, a qui envejàvem el cos, les mamelles redones i amples i la roba que duia, italiana, ens va contar com un nebot del marit de sa mare li havia clavat la llengua a la boca el dia del seu aniversari, feia mesos. Jo no tenia res per contar, i feia veure que no m’importava. «Ni tan sols has volgut jugar mai a la botella!» em va dir Sandra, assenyalant-me. Ningú es fixava en Elisabet, no esperaven que s’atrevira a fer el ridícul davant de tots, l’acne la protegia d’alguna manera, però a mi, que havia compartit confidències amb elles feia anys, no m’excusava res. Si havia de fer el ridícul, ho mereixia, havia sigut ja una d’elles i havia de seguir les regles, com abans jo les havia fet seguir a altres xiques.

Hauria pogut anar al bany i no tornar al joc, amagant-me al menjador mentre els professors acabaven de dinar i prenien els cafés, podia posar-me a fer els deures del matí, obrir qualsevol llibre i deixar que la mirada es quedara fixa mentre el meu cap imaginava totes les històries que començarien eixa vesprada al pati. Però no vaig tindre valor, millor era quedar-me queta i confiar en la sort, passar desapercebuda, deixar que tots els altres feren la seua actuació i esperar que algú fes el ridícul i s’acabara el joc. Tornar a la filera davant de la porta a les tres mai m’havia abellit tant.

Va començar un dels majors, el mateix que l’any passat havien pillat fumant als banys del primer pis en companyia de dos xics d’un altre col·legi del nostre poble. La botella va girar dues voltes seguides i acabà just davant d’ell, on s’asseia Sandra. Tots els xics van exclamar, i el que s’asseia al seu costat, Pep, que era de la nostra classe però repetidor, li va donar un colpet a l’esquena, admirat. Sandra es posà tota roja, i jo vaig recordar les maduixes de la meua falda: tenien el mateix color que les seues galtes. Ell s’acostà i enmig del cercle, es pegaren un bes breu, envoltat per riures i xiulits. Em vaig descobrir amb les mans adolorides, de tant com les havia aixafat contra les cuixes, apegant-les al ciment i les pedretes del sòl. Em cremava l’estómac, tenia ganes de vomitar. Però era millor no moure’m, la falda ara em semblava infantil, enmig de l’uniforme opac, que els unia a tots. Jo era l’especial, a eixe cercle, i vaig pensar que no hauria d’haver deixat a ma mare que em triara la roba per anar a la consulta. Potser tenia sort, aquesta volta. La botella tornà a girar, l’havia llançat, sense que m’adonara, Pep, que em mirava amb mig somriure. Vaig girar la cara, com si no m’importara, i Sandra ja no hi era. Em vaig alçar quan la botella va apuntar el meu lloc, ara buit, i Pep somreia ara ja burleta, els ulls blaus semblava que havien pres la grisor de l’uniforme. «Buf, va dir algú, millor que se’n vaja, és una monja!». Aleshores vaig veure’m allunyant-me com si tinguera alguna cosa de la qual poguera estar orgullosa, quan sabia que mai més podria tornar a formar-ne part.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s