Família

                                                                                                                             

Per a Ferran, el conte és seu

Si calcule bé, vaig posar l’anunci el dilluns passat, un dia especialment grisós, a tots els fanals del barri on visc i a la fruiteria on la meua nòvia sol comprar tots els divendres després de la feina. Vaig usar tot el cel·lo per enganxar bé els papers, que a l’hivern, amb la pluja tots els anuncis queden indesxifrables i a pedaços, com un tros de diari al carrer, xafat milers de vegades, que s’apega a les soles de les sabates i que, per lliurar-te’n, per no tocar-lo t’obligues a fer moviments estranys. No sé exactament què hi posava, però venia a dir que donava classes d’espanyol. En lletres més xicotetes, vaig apuntar el meu mòbil i el nom. Després de buscar faena durant uns mesos sense èxit —només havia aconseguit ser cuiner durant tres setmanes en un hostal, on havia de preparar el desdejuni, tot sol, per a més de cinquanta persones cada dia, i d’on, davant d’unes torrades cremades, el gerent em va acomiadar— vaig decidir que ja era hora d’estudiar gramàtica i ser professor particular. De matí, feia de voluntari al barri, en una organització d’acollida per estrangers, així que tenia pensat fer classes a les vesprades. Ara sabia que em tocaria agafar algun tramvia i topar-me cara a cara amb la grisor de Brussel·les. Esperava que els alumnes no visqueren massa lluny.

Als dos dies una dona em va telefonar, i en un castellà més o menys acceptable —ningú pot esperar que algú que parla francés oblide el seu accent— em preguntà si jo era el de l’anunci i a quin preu feia les classes. Com que la dona vivia en un barri tranquil, lluny del meu, em menjaria dues hores al tramvia, acompanyant núvols i pluja de camí al centre i els afores. Encantat, li vaig dir, primer quedaríem per conèixer-nos i després, si la cosa anava bé, ja miraríem dies i horaris.

Al dia següent, quan ja portava dues hores a l’ordinador estudiant “las llanas y las esdrújulas”, el telèfon va sonar i la mateixa veu em va dir que millor a les cinc que a les quatre i que canviàvem el lloc de trobada. Millor a l’hotel, va dir, que al parc. Vaig bufar els pensaments estranys i vaig acceptar.

Vaig arribar un quart d’hora abans a la porta de l’hotel, i aixafant un munt de papers a la carpeta, sota el braç, vaig preguntar al porter si havia vingut algú que demanava per Ferran. Al cap, però, repetia les normes d’accentuació, “las llanas y las esdrújulas”. Vaig esperar, amb el fred del gener que cuetejava, que esta dona apareguera fins que un cotxe negre, bastant nou, s’acostà lentament fins on estava i d’una finestra que abaixava isqué una veu, la mateixa veu que havia escoltat uns dies abans. Ferran? Sí, Marie?, vaig somriure mentre m’apropava al cotxe. Hola, cridà, puja, per favor.

Vaig pujar i vaig tornar a tindre pensaments una mica estranys, eixos que u acostuma a definir com a intuïcions, el futur que estem condemnats a imaginar. Vaig bufar, aquest cop, sense adonar-me’n, vaig bufar, en efecte, i ella, que conduïa enfilant-se cap als afores, justament d’on jo venia, va mirar-me de reüll. Vaig obrir la carpeta, i mirant els fulls, comencí a balbucejar: sí, mira, perdona, però tinc ací tot el material amb què podem treballar… Ella tornà a mirar-me de reüll, i girant el volant cap a una carretera secundària, una de tantes que du als afores de la gran ciutat, mentre el cotxe derrapava una mica, em va dir que no ho tenia pensat, però que de sobte, tenia la necessitat de demanar-me un favor. Quina manera de parlar, vaig pensar, quan el compromís passa a ser necessari. Un favor amb el mateix preu que les paraules “llanas y esdrújulas”. De sobte es tornà xarraire, i mig vaig entendre el que em demanava mentre la imatge de la meua nòvia, que acabaria d’arribar ara del treball, hauria encés l’estufa i acoflat al sofà, es dibuixava davant la carretera, com un miratge que jo mateix m’empenyia a veure.

Vam tardar una hora en arribar, hora en què la dona no havia tancat la boca. Mira, em va dir, la vida dóna moltes voltes, saps, bé, ja ho deus saber perquè estàs ací, al centre d’Europa, mon pare era una mala peça, no es va preocupar mai per res que no fora, bé, deixem-ho estar. Començava a notar el fred dins el cotxe, travessava el vidre, com la foscor. Va reprendre la història de seguida, després d’encendre’s una cigarreta. Tinc un germà per part de pare, un germà espanyol que viu a Madrid i que, bé, no sé com, o sí que ho sé, però no cal tampoc que entre en detalls, ens vam posar en contacte i ell, després d’uns dies, va decidir vindre per conèixer-nos. La cosa és, va dir aquesta vegada en francès, que em feia molta il·lusió, i havia preparat la festa de benvinguda, que justament era hui. Em vaig girar per veure-li la cara, mentre ella parlava i fumava, i no sé perquè vaig comparar el seu perfil amb el de la meua nòvia, i el record de l’ombra d’un pensament em va allunyar. M’escoltes, va dir-me, llançant-me el fum a la cara, dic si podries fer-li d’intèrpret. Sospesant la situació, a part de cobrar, soparia de bades, així que vaig assentir, tan fort que la barbeta quasi toca l’estèrnum.

Després d’un revolt, va aparèixer la casa, tota enlluernada, d’on venien música i riures. Quan tancava la porta del cotxe, a prop ja de la meua feina a trenta euros l’hora i un sopar debades, la dona tornà a obrir la boca: mira, perdona’m, però t’he mentit, no hi ha cap germà, vull dir, que sí que n’hi ha, però que no ve, i jo tenia tanta il·lusió —això ho va dir mirant al terra amb gebre—, voldries, però, fer-te passar pel meu germà? Ben mirat, ho tens fàcil, parles espanyol, com ell, i tens un lleuger aspecte mexicà. Al gris de Brussel·les jo podria dur un barret mexicà. Vaig alçar els muscles, un senyal de dèbil protesta, i vaig acceptar. Ho tenia tot per ser un germà espanyol que viu a Madrid. Els apunts quedaren damunt del seient del copilot, de la carpeta en sortia una pàgina, vaig llegir “Las llan” abans de tancar la porta i d’enfilar-me a un sopar dels idiotes. Per sort, a la festa, ningú parlaria espanyol i el meu anglès l’empitjoraria per mantindre’m sa i estalvi en el món de l’assentiment i del somriure.

Quan arribàrem ja hi havia un amic i el seu marit, que preparaven la taula. Em va presentar com al germà, els vaig xocar la mà, i feren alguna broma en espanyol. Sabien ells que jo no era qui aparentava ser? Per què esta dona no els ho deia? O els ho havia dit? Per qui ho feia? Vaig pensar que el marit ho devia saber i notí, aleshores, certes mirades estranyes, un xic inquisidores. Per mantindre’m ocupat i perquè tenia fam, comencí amb els canapès. La gent arribava: molta família del marit, amics d’ella, la germana de sa mare, xiquets. Jo callava i mastegava, engolia, assentia i somreia. Sí, sí, el meu anglès no és massa bo, el meu francès inexistent. No podia evitar mirar el marit, que ajudava la dona, traient cerveses i xarops.

De sobte, escolte una veueta que em preguntà el nom en espanyol. Vaig notar un calfred a l’esquena. Ho sabia, la veueta? Un xiquet de set anys darrere la veu m’observava seriós, i jo, adreçant-me a d’ell, quasi oblidí perquè estava allí, i ensumant un canapè que no havia tastat, vaig voler dir el meu nom. Però, vaig rectificar a temps, la efa la vaig convertir en una pe i vaig dir Pierre, em dic Pierre.

La dona anava i venia a la cuina sense fer-me gaire cas. Un pensament em féu riure, i vaig pispar el marit amb els ulls fixes en mi. Un germà, qualsevol germà, per lluny que sentírem el lligam, no mereixia eixe tracte. Em vaig indignar una mica, i torní a somriure. De tant en tant, si escoltava les converses, pillava alguns comentaris sobre mi, que estava prim, que era tímid. Ma mare també deia que estava prim, que el menjar belga no em provava, que havia d’aprendre a cuinar. Vaig obrir el mòbil, no tenia cobertura. Clar, era un mòbil espanyol, recorde que vaig tornar a riure. Aquesta vegada, alguns dels convidats es van girar per mirar-me, jo que tenia dos canapès, u a cada mà, i que havia apropat el got de cervesa al cantó de la taula, fent perillar l’escena.

Algú, de sobte, va traure una càmera de fotos, i com sempre, com de la terra creixen els bolets, de les mans cresqueren noves càmeres i començaren a fer fotos. Com dir que no a unes fotos amb la meua germana i la família belga. Vaig posar, amb un somriure mexicà, amb la germana, amb la mare del marit, amb el xiquet que parlava espanyol, amb l’amic. Tragueren licor i més fotos. Quan ja encetava una conversa amb el xiquet que sabia parlar castellà, en eixe moment ja em notava més solt i podia interpretar el que fora, la dona em va cridar i em dugué al rebedor. Crec que és hora d’anar-te’n, em va dir, i em premé contra la mà uns quants bitllets. En un acte de decència, no vaig comptar els bitllets.

A l’endemà em va telefonar i em donà les gràcies, sobretot perquè l’escena havia sigut d’improvís. Que ho havia fet molt bé, i tot això, que ningú se n’havia assabentat. Li vaig preguntar per què havia volgut mentir i no dir simplement que el germà no havia pogut arribar a temps i em respongué que li semblava més fàcil no dir-ho i anar tirant. Més fàcil fer que un desconegut es fera passar pel teu germà desaparegut! Que ja havia oblidat que tenia un germà i que el germà fantasma no tornaria a aparèixer mai més. Li preguntí per les fotos, que me n’enviara alguna, i sonà a retret familiar.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s