Els noms

Quan va dir «m’encantes» mentre li clavava la mà dins de les bragues, ho va recordar. Eren les mateixes paraules que un altre, fa uns anys, no parava de repetir-li mentre follaven. Foren temps difícils, en què es gastaven totes les peles en els hotels de la ciutat, hostals sòrdids per a putes i trobades fugaces, i gasolina per moure’s amunt i avall del país, buscant cases d’amics i plans que suposaren un llit comú. Va mirar els ulls blaus, que sempre fan d’espill, i va veure els altres ulls verds i tristos, amb llàgrimes redones i una estranya ganyota a la boca. Com que temia que notara que la seua ment estava ben lluny, va allargar el braç, va traure la llengua i la passà per la barba curta i una miqueta rasposa.

«M’encantes», com l’altre, havia volgut començar amb les tàctiques pròpies de l’enamorament, i havien tardat a follar —i en clavar-li la mà sota les bragues— unes quantes cites. També l’altre va tardar més a despullar-se que a tirar-li floretes, i ara anotava les similituds en la ment sense poder aturar-se. Atura’t, es repetia, no descolgues fantasmes! Sobretot temia equivocar-se un dia i cridar-lo per l’altre nom, l’antic nòvio que pensava que havia soterrat damunt de molts altres hòmens i històries, i aleshores, si el nomenava, el que estava protegit pel silenci, el que només li pertanyia a ella, es descobriria: un terrible revelat dels seus pensaments. Només podia sentir vergonya, si això ocorria. No podia deixar que passara. Amb els ulls closos, per si de cas els pensaments es podien endevinar rere les pupil·les, va sentir com li alçava la brusa i apartant amb la boca l’encaix del sostenidor, llepava la mamella dreta. Va sospirar. Es va concentrar en la respiració i bufava la imatge de l’altre. No tenien res a veure, es deia, si ara toparen l’un amb l’altre al carrer, no es reconeixerien, no sabrien qui són ni què comparteixen. Això la va tranquil·litzar, només ella era el lligam i el lligam era invisible.

Va sospirar una altra vegada, movia el cul rítmicament i sentia les bragues mullades. Ara era el moment: va abaixar el cap, descordà el pantaló d’ell, i li abaixà els calçotets, un poc precipitadament. Obrí la boca i començà a xuclar i llepar. Ell va estirar els braços fins a tocar-li el cul, va recolzar l’esquena a la cadira i tirà el cap cap a darrere. Tots dos sospiraven. Ella va sentir una cosa pareguda a la satisfacció personal, va somriure, i mogué la boca més ràpidament. Està ja quasi a punt, va pensar, i encara que la nit anterior havia apuntat el nom de l’altre parlant d’ell, un fantasma que la perseguia, ara amb la cara a prop de la polla era impossible que cap altre home estiguera enmig dels dos. I aleshores, tot just abans d’ejacular, amb una veu clara i una miqueta aguda, va sonar clarament un nom, un nom que no era el d’ella, «Oh, Marta!».

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s