Lo somni

Uns filets de coure a l’incisiu dret i als premolars. Dalt, totes les dents rosegades, cada vegada menys visibles. Tots els queixals de tarquim. La llengua que hi passa, i repassa, fins que troba buits i no ullals i s’hi queda. Sé que té a veure amb la mort, però de qui?

El sostenidor

Quan va arribar a la residència, l’ambient va canviar. Si abans les cassoles i les paelles s’amuntonaven en la pila i tots féiem com que no sabíem de qui era, o si eren nostres, féiem com que eren d’altres, una setmana després que s’instal·lara, es podien veure les piques, l’espart i el detergent enmig d’un gris metàl·lic i lluent, on ens emmillaràvem per no reconéixer-nos.

Entre nosaltres, ens somréiem, això ens calia, pensàvem, un policia per convertir-nos en bons companys, manteníem l’ordre perquè els altres el mantenien i perquè ell, Tadao, el japonés nouvingut, ens enviava les fotos de les cassoles brutes pel correu del treball. Entre missatges sobre congressos de biologia, ell colava una imatge de la cuina amb els foguers plens de restes de menjar refregit, el banc ple de molles de pa i peles de poma, i una pila de paelles i cassoles olioses. Escrivia, a l’assumpte del correu, «you must clean», i u de seguida imaginava la brillantor de l’armadura samurai i els seus ulls negres i roents sobre el teu cap. Tenia tota la seua història nacional per fer-nos canviar, i així, tots adoptàvem el paper que els altres, segons d’on proveníem, ja ens havien escrit.

Tenia, però, una certa obsessió amb els xinesos —com si fóra també una caricatura del que s’esperava— i els culpava sovint de no netejar els foguers i deixar taques apegaloses al terra, i de l’ocupació de la cuina a l’hora que ell volia també fer-se el sopar. Els altres aprenguérem a no fer-li massa cas, i fins i tot, començàrem a fer-ne burla: del seu anglés i les seues maneres autoritàries. Però ell regnava, de tota manera. Només ens permetíem la broma quan ell no estava present, com quan a la classe el professor marxava un moment a fer fotocòpies i nosaltres, els xiquets, per desfogar-nos, cridàvem, guixàvem la pissarra, ens hi llançàvem papers.

Un dia, però, quan vaig anar a la cuina per desdejunar, era un dissabte plujós, tots estàvem una mica adormits, des de fora la casa pareixia deshabitada, o habitada per octogenaris, vaig sentir que parlàvem de mi. Era el japonés amb un dels meus amics d’aquella residència, un jove holandés de pares turcs amb qui encara mantinc l’amistat. Els dos callaren quan jo vaig asseure’m al costat d’ells, amb un café bullint i els ulls plens de lleganyes. Més tard el meu amic em contà la conversa: Tadao es queixava que la passada nit jo haguera deixat un sostenidor a l’habitació de les rentadores i l’assecadora. En realitat, l’havia deixat a la paperera de l’habitació, damunt de papers bruts i dues botelles buides de suavitzant, perquè l’aret se n’havia eixit després d’haver-lo fet patir una hora del programa d’assecat. Encara no havia aprés a posar els sostenidors en bossetes tancades. «Maria boobs, li va dir, not good, in the laundry room, not good» mentre bellugava el cap de dreta a esquerra, i arrufava les celles, la mirada fixa sobre la tovalla de la taula. Així que mentre m’ho contava, tal com ho havia imaginat ell quan l’altre li feia el sermó, imaginí les meues mamelles sobre l’electrodomèstic i com tothom que entrava havia d’apartar-les per obrir la tapa i omplir el tambor. Les meues boobs les vaig deixar on estaven.

Aleshores, després d’aquell incident, vaig agafar un nou costum, com anar sovint sense cap ajustador. Així, de cara a l’estiu, amb teles clares i fresques, volia respondre Tadao en aquella conversa que mai tinguérem. La resta continuava igual, puntuals i eficients, tots netejàvem les cassoles, les paelles i els coberts just després de cuinar i fregàvem els fogons fins que relluïen i podíem veure reflectides les nostres cares. Els xinesos continuaven fent petit comité i ocupaven la cuina amb els brous de carn i verdures que empudegaven fins al segon pis just en l’hora en què Tadao volia sopar i nosaltres seguíem sense escoltar-lo, cap dels laments ni les queixes que introduïa sempre amb «not good».

Siga per la calor que venia, eren ja els darrers dies de maig, o perquè els altres també van voler compensar l’ordre a la cuina, l’ambient es va relaxar. El meu amic holandés va penjar teles índies de part a part del saló, i engegava la ràdio a tota virolla fins a les dotze de la nit, els xinesos tardaven més a cuinar-se els àpats i l’italià, un barbut, amb uns ulls vidriosos al matí i a la nit, fumava d’amagat pels passadissos i fins i tot, havia deixat burilles al terra del saló i un forat de vores cremades al sofà. Així, amb nosaltres menys disciplinats, Tadao es va tornar més inflexible, i un dia mentre preníem té després de dinar, em va dir que el problema d’Europa era que hi havia massa llibertat, que mirara la cuina, que tot això, la brutícia, el caos en forma de plats desordenats, caixes buides de cereals o ampolles d’oli mig buides que s’acumulaven sense saber-ne ningú la procedència exacta, era per l’excés de llibertat.

Eixa mateixa nit, ja al llit, no podia dormir. Movia les cames, sentia com si es relliscaren cucs al costat de venes i artèries, i de sobte, vaig recordar que no havia rentat les cassoles amb què havia bullit pasta i creïlles. L’endemà ja tindria a Tadao xafant-me la defensa de la llibertat amb algun correu, adjunt inclòs, i tres o quatre must.

No duia el pantaló del pijama, però m’adoní massa tard, quan ja estava caminant de puntetes cap a la cuina a la una de la nit. El passadís estava en silenci, al costat de la meua habitació, la del barbut, on es veia una escletxa de llum rogenca que s’escapava de sota la porta fins a fer un triangle als meus peus mentre hi passava, i més enllà, la de l’holandés que estava a cals pares. Vaig veure alguna ombra a la sala d’estar i xiulí fluixet. La por no va passar però no vaig retrocedir. Era un home, o l’ombra d’un home. Potser era Tadao, que no podia dormir tampoc. Vaig arribar a la cuina i em posí a escurar sense mirar si a la taula del menjador hi havia algú. L’ombra s’acostà i de sobte em vaig veure de cul a d’algú, només amb bragues i sense tindre clar de qui era eixe cos. Vaig allargar la mà fins a palpar-li la cara, encara d’esquena: era l’italià barbut.

L’endemà ningú havia escurat les cassoles ni els foguers de la cuina. Vaig mirar tota eixa brutícia i vaig somriure.