La selva

No vaig notar com em llevaven la via i tapaven amb esparadrap el punt de sang que m’havia eixit. De nit, a l’hospital, et donen unes píndoles per dormir i perquè no et mogues massa ni demanes res a les infermeres. Dormir és la sort dels vells. Vaig obrir els ulls pel sotrac del camió, que havia agafat un revolt massa ràpid, i va apartar-se al voral. Al meu costat, hi havia un munt de llits d’hospital, buits i apilats, escampant una olor higiènica que m’havia estat familiar durant setmanes. No podia alçar-me, no hi havia cap espai per on poguera deixar caure les meues cames, que em pesaven massa, ni tampoc tenia massa esma per cridar.

El dia de l’estrena dels seixanta, a la taula, davant dels néts i la dona, em vaig quedar blanc, i assenyalant la cara del meu gendre, el meu cap va topar amb el pastís d’aniversari. Va vindre l’ambulància i la meua dona, que havia cuinat el pastís, em rentava la cara de nata i xocolata mentre els dos auxiliars em pujaven a la llitera. Sempre ha sigut una dona molt mirada i per això, malgrat els anys, l’estime. La parada davant del pastís d’aniversari fou per una angina de pit. Havia heretat el cos de mon pare, i com ell, però deu anys abans, patia pel mateix múscul feble i peresós.

Vingueren els fills i els meus germans, els néts, massa menuts, es quedaren fora de l’aire confinat de l’edifici. A la meua planta tot són vells, malalts de tres o quatre òrgans, ens visiten metges especialitzats en infarts de persones diabètiques, hepatitis en gent que va a diàlisis o pulmonies en cossos desmemoriats. Al meu costat, un home gras, que havia sigut forner des que tenia onze anys, descansava i es recuperava del tercer infart. El germà, un home amb cara de pardal, un nas punxegut i uns ulls com pinyols d’olives negres, el visitava tots els dies. Va començar a parlar-me per queixar-se del germà, que no es cuidava, fumava i menjava pastissos de merenga tots els matins a l’hora d’esmorzar. Jo assentia, jo que havia vist com a poc a poc els xicotets plaers minvaven. La meua dona els mantenia ben lluny i jo amagava, ben trist, una ampolla de conyac al quarto de les bicicletes.

Ara m’haguera vingut bé un glop d’alcohol per veure-hi clar. El camió tornava a rodar i enmig d’aquell desconcert, sorprenentment em vaig adormir. Vaig pensar quantes hores havien passat, des que sense saber com, m’havien dut a un camió de mercaderies i viatjava cap a vés a saber quina ciutat. Si eren més de vuit hores, el meu cor començaria a trobar a faltar la medecina.

La segona vegada que em vaig despertar em trobí a una habitació lluenta. La televisió tenia encara el plàstic protector i per la finestra es colava una llum desconeguda. No sé a quina ciutat pertanyia, aquella llum, però no era la meua ciutat. Vaig girar el cap, esperançat d’ensopegar amb la cara ampla i les galtes redones del meu forner, però només hi havia la cortina blava mig plegada i una llitera per fer. Sense dreçar-me, vaig palpar la paret fins a trobar el botó d’avís a les infermeres. El vaig prémer i encara que féu un soroll estrident, ningú va acudir. Tot estava molt tranquil. Havia d’alçar-me si volia saber què havia passat .

Quan vaig aguaitar per la finestra, vaig veure una filera de cotxes d’un blau brillant que recordaven els cotxes oficials. Em posí de puntetes i arribí a veure una cinta roja d’inauguració i un grup de persones vestides amb bates blanques que aplaudien. Vaig eixir de l’habitació i vaig recórrer el passadís, fitant cada dos metres per la porta per si hi havia algun malalt perdut com jo, en aquell edifici pulcre i fantasmal. Totes les lliteres estaven per fer, no hi havia cap pacient.

Sense les píndoles, sentia una altra vegada un batec fort i esperançador, com si poguera passar qualsevol cosa. Duia, però, la camisa blava de l’hospital que s’obria darrere i ensenyava les meues natges assecades i despenjades que matisaven qualsevol sentiment rejovenit. Agafant-me amb les mans el cordó, lluitava per mantindre un cert decoro i vaig obrir la porta verda de ferro que separava l’aire confinat de l’entrada. Unes vint cares es van girar i em van observar com si jo sorgira d’un fullam espés i selvàtic d’on no esperaven trobar cap humà.

La cinta roja acabava de caure’s i algú de l’equip institucional va acostar-se i em va dir a cau d’orella que entrara una altra vegada, que hi havia hagut un error i es resoldria tot com si no haguera passat res. Em tornarien a la selva, doncs. M’espentà una mica perquè entrara i s’apegà a la meua esquena per amagar-me les vergonyes. Sap, em confessà, vivim en un món estrany. I em va somriure, com si entenguera que, en efecte, venia de la selva i aquest món civilitzat no l’entendria mai. Vaig pensar en la meua dona, i les seues cures, i la mandra que em feia tornar i haver d’explicar-ho tot. L’error, el viatge, les lliteres, el govern.

L’endemà em van col·locar en el mateix camió de l’anada, amb un muntó de lliteres al costat i amb una ampolla d’aigua perquè no em deshidratara. Tornaven les lliteres a l’hospital de la meua ciutat i buidaven aquest edifici nou de trinca. Drogat, vaig tindre el millor somni de la meua vida.

Anuncis

L’engronsadora

Li he demanat al meu fill que m’ajudara amb l’engronsadora esta vesprada. Les peces no han cabut en una bossa, i ell i jo ens hem repartit el pes. Fa sis anys que vaig demanar a Pasqual que la desmuntara, que volia restaurar-la eixe mateix estiu. També vingué Joan. Era una vesprada d’abril, quan l’oratge començà a ser més agradable, i els tres pujàrem al terrat amb llaunes de cervesa i tornavisos. Pasqual encara no m’havia contat que estava enamorat de mi i les converses, aleshores, eren naturals.

«No la tornaràs a muntar mai, l’engronsadora», va dir Pasqual. I vam riure, mentre jo li pegava uns quants colpets de queixa al braç. Hui m’he decidit i he tornat a pujar al terrat, a la caseta dels trastos, i l’he abaixada. Una engronsadora esbocinada i inútil.

«Per què hui i no un altre dia?», em diu el meu fill.

Esta vesprada, al supermercat, m’he trobat a Júlia i m’ha dit que Pasqual va morir d’un infart ahir a l’hospital, però no li dic res, al meu fill. Només alce els muscles i somric.

Sociedade dos mortos

A Faial vivíem en una casa vella i blanca, que tenia un gran jardí, una font on nadava un peix granat i un xicotet balcó on enganxàvem una hamaca a la primavera. La casa donava a l’antiga Sociedade dos mortos, que ara era un bar on s’acumulaven hòmens al llarg del dia, cada vegada de moviments més lents, asseguts en cadires de plàstic a la porta, arreplegant la pols dels cotxes que aparcaven al descampat del costat. Si agafàvem un taxi, havíem aprés a dir «Vamos à sociedade dos mortos o vamos perto da sociedade» aleshores el taxista es girava i somreia. Pocs estrangers deien així a aquell bar fosc, perquè de fet, cap estranger anava allí per passar la vesprada a la cadira de plàstic, parlant sobre la mar, les dones o la dificultat de trobar faena, mentre es feia fosc i sol carregava de roig els últims raigs. Ens deixava a la vorera, i nosaltres creuàvem, cansats si veníem de la faena, o contents si veníem del centre, o siga del café Peter’s, l’únic lloc on cantaven en directe, encara que sempre acabaren sent les mateixes cançons. La casa sempre estava oberta i el vent salat sempre xiulava.

La gent pobra que no podia pagar-se un enterro tenia esperança en esta societat, un grup de gent que se’n feia càrrec del cadàver. Perquè una altra cosa no, però una mort decent, soterrat com els altres en nínxols a les parets, sí. La misèria no podia durar tota l’eternitat si a la vida ja l’havies patit (o la higiene era necessària). Aquells veïns esperançats potser eren els familiars d’aquests que ara s’asseien i parlaven contra el xiulit de la mar i la fina pluja que sempre assetjava.

A Tavernes, a l’altre costat d’on visc, just al costat del barranc del Carraixet i davant de l’ermita, hi ha un xicotet jardí tancat amb reixes i una porta amb cadenat. Si el veus, et sembla tètric, sense saber-ne el perquè. Hi ha una certa ombra que fa més por que qualsevol altra i és la de la vegetació densa però ordenada, com la d’un jardí romàntic. Hi ha esta mena d’ombra al parc. Per avisar els que anaven cap a la ciutat, allà penjaven els ajusticiats: si no féu el que toca, acabareu com nosaltres, murmuraven. Quan construïren l’ermita i crearen la confraria, soterraren els cossos. Una altra societat es feia càrrec dels morts. Era millor que estigueren sota terra que no es podriren penjats d’una corda.

Nàixer

«Ara ho entenc, va dir, el problema no és la mort sinó nàixer!». Ella es va girar, i abans de llançar un bufit greu i profund, obrint els ulls cridà «Com?». El cotxe estava aturat davant d’un semàfor, just en la cantonada del carrer de l’hospital, cap on anaven. Havien eixit corrent de casa i ella oblidà canviar-se de sabates, així que duia les apelfades d’anar per casa, que eren com el cap d’un gos amb la llengua fora.

Ell no es va girar, va quedar-se mirant el cercle roig que no s’immutava i imaginava una posta de sol des de la casa dels pares, una casa a un poble de costa on ell havia passat tota la infantesa, mig salvatge. Els pares ja havien mort i la casa s’havia venut, tant ell com la germana necessitaven diners, i potser perquè havien oblidat les postes de sol des d’aquella terrassa, decidiren vendre-la tan bon punt estigueren arreglats els papers de l’herència. Ningú conserva els records que cal conservar.

«No em puc creure que estigues dient-me això ara, ara! Què collons et passa?». Al costat, ella bufava rítmicament, i omplia els silencis insultant-lo. Es tocava la panxa ampla i redona o premia l’agafador de la porta fins que la mà se li tornava balba i canviava a l’esquerra. Esbufegava, perdia el tempo i obria més els ulls, encesos, mentre renegava i es queixava del dolor i d’ell, que es mantenia immòbil amb les mans sobre el volant. La llum havia esdevingut verda i els cotxes de la filera començaven a fer sonar la botzina. «Vols arrancar, tros de burro?», cridava. Es trencava la filera, per salvar l’obstacle, i els conductors que passaven pel costat, atrafegats, els miraven i escridassaven, enmig d’un aldarull de clàxons de diversos tons.

Va allargar la mà i el va sacsejar. «Desperta’t, hòstia, tenia raó ma mare, no hauria d’haver-me casat amb un filòsof!». Aleshores, la va mirar i va parpellejar lentament com si despertara d’un son antic just en el moment en què sortia la calba d’un nadó.