Sociedade dos mortos

A Faial vivíem en una casa vella i blanca, que tenia un gran jardí, una font on nadava un peix granat i un xicotet balcó on enganxàvem una hamaca a la primavera. La casa donava a l’antiga Sociedade dos mortos, que ara era un bar on s’acumulaven hòmens al llarg del dia, cada vegada de moviments més lents, asseguts en cadires de plàstic a la porta, arreplegant la pols dels cotxes que aparcaven al descampat del costat. Si agafàvem un taxi, havíem aprés a dir «Vamos à sociedade dos mortos o vamos perto da sociedade» aleshores el taxista es girava i somreia. Pocs estrangers deien així a aquell bar fosc, perquè de fet, cap estranger anava allí per passar la vesprada a la cadira de plàstic, parlant sobre la mar, les dones o la dificultat de trobar faena, mentre es feia fosc i sol carregava de roig els últims raigs. Ens deixava a la vorera, i nosaltres creuàvem, cansats si veníem de la faena, o contents si veníem del centre, o siga del café Peter’s, l’únic lloc on cantaven en directe, encara que sempre acabaren sent les mateixes cançons. La casa sempre estava oberta i el vent salat sempre xiulava.

La gent pobra que no podia pagar-se un enterro tenia esperança en esta societat, un grup de gent que se’n feia càrrec del cadàver. Perquè una altra cosa no, però una mort decent, soterrat com els altres en nínxols a les parets, sí. La misèria no podia durar tota l’eternitat si a la vida ja l’havies patit (o la higiene era necessària). Aquells veïns esperançats potser eren els familiars d’aquests que ara s’asseien i parlaven contra el xiulit de la mar i la fina pluja que sempre assetjava.

A Tavernes, a l’altre costat d’on visc, just al costat del barranc del Carraixet i davant de l’ermita, hi ha un xicotet jardí tancat amb reixes i una porta amb cadenat. Si el veus, et sembla tètric, sense saber-ne el perquè. Hi ha una certa ombra que fa més por que qualsevol altra i és la de la vegetació densa però ordenada, com la d’un jardí romàntic. Hi ha esta mena d’ombra al parc. Per avisar els que anaven cap a la ciutat, allà penjaven els ajusticiats: si no féu el que toca, acabareu com nosaltres, murmuraven. Quan construïren l’ermita i crearen la confraria, soterraren els cossos. Una altra societat es feia càrrec dels morts. Era millor que estigueren sota terra que no es podriren penjats d’una corda.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s