L’engronsadora

Li he demanat al meu fill que m’ajudara amb l’engronsadora esta vesprada. Les peces no han cabut en una bossa, i ell i jo ens hem repartit el pes. Fa sis anys que vaig demanar a Pasqual que la desmuntara, que volia restaurar-la eixe mateix estiu. També vingué Joan. Era una vesprada d’abril, quan l’oratge començà a ser més agradable, i els tres pujàrem al terrat amb llaunes de cervesa i tornavisos. Pasqual encara no m’havia contat que estava enamorat de mi i les converses, aleshores, eren naturals.

«No la tornaràs a muntar mai, l’engronsadora», va dir Pasqual. I vam riure, mentre jo li pegava uns quants colpets de queixa al braç. Hui m’he decidit i he tornat a pujar al terrat, a la caseta dels trastos, i l’he abaixada. Una engronsadora esbocinada i inútil.

«Per què hui i no un altre dia?», em diu el meu fill.

Esta vesprada, al supermercat, m’he trobat a Júlia i m’ha dit que Pasqual va morir d’un infart ahir a l’hospital, però no li dic res, al meu fill. Només alce els muscles i somric.

Advertisements

2 respostes a “L’engronsadora

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s