La selva

No vaig notar com em llevaven la via i tapaven amb esparadrap el punt de sang que m’havia eixit. De nit, a l’hospital, et donen unes píndoles per dormir i perquè no et mogues massa ni demanes res a les infermeres. Dormir és la sort dels vells. Vaig obrir els ulls pel sotrac del camió, que havia agafat un revolt massa ràpid, i va apartar-se al voral. Al meu costat, hi havia un munt de llits d’hospital, buits i apilats, escampant una olor higiènica que m’havia estat familiar durant setmanes. No podia alçar-me, no hi havia cap espai per on poguera deixar caure les meues cames, que em pesaven massa, ni tampoc tenia massa esma per cridar.

El dia de l’estrena dels seixanta, a la taula, davant dels néts i la dona, em vaig quedar blanc, i assenyalant la cara del meu gendre, el meu cap va topar amb el pastís d’aniversari. Va vindre l’ambulància i la meua dona, que havia cuinat el pastís, em rentava la cara de nata i xocolata mentre els dos auxiliars em pujaven a la llitera. Sempre ha sigut una dona molt mirada i per això, malgrat els anys, l’estime. La parada davant del pastís d’aniversari fou per una angina de pit. Havia heretat el cos de mon pare, i com ell, però deu anys abans, patia pel mateix múscul feble i peresós.

Vingueren els fills i els meus germans, els néts, massa menuts, es quedaren fora de l’aire confinat de l’edifici. A la meua planta tot són vells, malalts de tres o quatre òrgans, ens visiten metges especialitzats en infarts de persones diabètiques, hepatitis en gent que va a diàlisis o pulmonies en cossos desmemoriats. Al meu costat, un home gras, que havia sigut forner des que tenia onze anys, descansava i es recuperava del tercer infart. El germà, un home amb cara de pardal, un nas punxegut i uns ulls com pinyols d’olives negres, el visitava tots els dies. Va començar a parlar-me per queixar-se del germà, que no es cuidava, fumava i menjava pastissos de merenga tots els matins a l’hora d’esmorzar. Jo assentia, jo que havia vist com a poc a poc els xicotets plaers minvaven. La meua dona els mantenia ben lluny i jo amagava, ben trist, una ampolla de conyac al quarto de les bicicletes.

Ara m’haguera vingut bé un glop d’alcohol per veure-hi clar. El camió tornava a rodar i enmig d’aquell desconcert, sorprenentment em vaig adormir. Vaig pensar quantes hores havien passat, des que sense saber com, m’havien dut a un camió de mercaderies i viatjava cap a vés a saber quina ciutat. Si eren més de vuit hores, el meu cor començaria a trobar a faltar la medecina.

La segona vegada que em vaig despertar em trobí a una habitació lluenta. La televisió tenia encara el plàstic protector i per la finestra es colava una llum desconeguda. No sé a quina ciutat pertanyia, aquella llum, però no era la meua ciutat. Vaig girar el cap, esperançat d’ensopegar amb la cara ampla i les galtes redones del meu forner, però només hi havia la cortina blava mig plegada i una llitera per fer. Sense dreçar-me, vaig palpar la paret fins a trobar el botó d’avís a les infermeres. El vaig prémer i encara que féu un soroll estrident, ningú va acudir. Tot estava molt tranquil. Havia d’alçar-me si volia saber què havia passat .

Quan vaig aguaitar per la finestra, vaig veure una filera de cotxes d’un blau brillant que recordaven els cotxes oficials. Em posí de puntetes i arribí a veure una cinta roja d’inauguració i un grup de persones vestides amb bates blanques que aplaudien. Vaig eixir de l’habitació i vaig recórrer el passadís, fitant cada dos metres per la porta per si hi havia algun malalt perdut com jo, en aquell edifici pulcre i fantasmal. Totes les lliteres estaven per fer, no hi havia cap pacient.

Sense les píndoles, sentia una altra vegada un batec fort i esperançador, com si poguera passar qualsevol cosa. Duia, però, la camisa blava de l’hospital que s’obria darrere i ensenyava les meues natges assecades i despenjades que matisaven qualsevol sentiment rejovenit. Agafant-me amb les mans el cordó, lluitava per mantindre un cert decoro i vaig obrir la porta verda de ferro que separava l’aire confinat de l’entrada. Unes vint cares es van girar i em van observar com si jo sorgira d’un fullam espés i selvàtic d’on no esperaven trobar cap humà.

La cinta roja acabava de caure’s i algú de l’equip institucional va acostar-se i em va dir a cau d’orella que entrara una altra vegada, que hi havia hagut un error i es resoldria tot com si no haguera passat res. Em tornarien a la selva, doncs. M’espentà una mica perquè entrara i s’apegà a la meua esquena per amagar-me les vergonyes. Sap, em confessà, vivim en un món estrany. I em va somriure, com si entenguera que, en efecte, venia de la selva i aquest món civilitzat no l’entendria mai. Vaig pensar en la meua dona, i les seues cures, i la mandra que em feia tornar i haver d’explicar-ho tot. L’error, el viatge, les lliteres, el govern.

L’endemà em van col·locar en el mateix camió de l’anada, amb un muntó de lliteres al costat i amb una ampolla d’aigua perquè no em deshidratara. Tornaven les lliteres a l’hospital de la meua ciutat i buidaven aquest edifici nou de trinca. Drogat, vaig tindre el millor somni de la meua vida.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s