Big blind, 2

Mentre li queien gotes de suor pel front, i amb la tovallola intentava torcar-se-les però sense esma ni per alçar el braç, a penes es cobria la cara i les gotes regalimaven fins a la barbeta i el coll, va pensar que era ben curiós el que li havia passat els darrers mesos. Ben curiós.

Quan estava a punt d’anar-se’n a l’Argentina amb una dona que havia conegut unes setmanes abans —tots dos havien decidit viatjar pel sud d’Amèrica, amb motxilla i tots els estalvis a la butxaca—, va resultar que era la dona equivocada i que era el viatge equivocat, i sense ell adonar-se’n, algú l’havia agafat dels muscles abans que saltara. Ella mateixa, la desconeguda, va agafar-lo dels muscles, més aviat el va espentar ben lluny de les maletes i de l’avió d’anada a la Patagònia. I aleshores, com que només va deixar redolar tres o quatre llàgrimes va entendre que hauria sigut un error i que gràcies que ella havia sigut l’equivocada, l’havia salvat, i no s’havia salvat.

La segona vegada, havia estat una altra dona nerviosa i intel·ligent qui havia preferit que deixaren de parlar. Li havia estat contant tota la vida, des que va començar l’institut fins que la van internar a un psiquiàtric, a les matinades insomnis, davant d’una pantalla, en converses plenes de malentesos. Va entendre que havia estat equivocat, una altra vegada, perquè era un fantasma. L’altra, o siga la vida, tornava a espentar-lo o a tancar-li la porta o a fer una d’eixes coses que diuen quan et duen, sense saber per què ni com, cap a un altre camí. Que havies estat cec, que no era allò el que volies. L’havien tornat a salvar.

I ara es preguntava qui o què tornaria a mostrar-li el camí amb un altre no. Era una altra vegada el big blind de la partida.

Anuncis

Horitzons

La xiqueta s’agafa ara amb les dues mans a la barra de l’autobús, ara amb una mà, ara s’allunya i tempteja sostindre’s només amb els peus i manté el tronc amb un suau balanceig. Si s’agafa, fa com la mare, que està dreta, amb el cos recolzat al vidre i mira per la finestra. Amb una mà juga amb la cua de la filla i amb l’altra, s’agafa al tros pelat de la barra. Si deixa anar les mans i no cau, i ningú la riny, és com ella mateixa, o això creu. I sembla que així, deixant anar els braços, sospesa els límits.

Trac a la gossa, ix espentant-me de tal manera que estic a punt de caure dues vegades. Va cap al gos, que s’alça amb les dues potes de darrere, i abans que puga col·locar-se damunt d’ella, del llom ample i rogenc, estire la corretja amb força i tots tres quedem plantats, que ja hem acabat una escena. Aleshores, camí cap als camps de baix, on la soltaré com sempre, entropesse amb ella, que es creua ara sí i ara també, i que s’ofega. Amb les cames doblades, el cos prop de terra i la llengua fora, m’empeny com una bèstia zelosa. Té tant d’afany, que abans d’arribar sempre l’he de soltar.

Comença a córrer i a saltar i després s’encalma.

Hui però, a més, ha fet una altra cosa. Ha resseguit totes les tanques del camp. Primer ha caminat de gaidó al costat del mur, que té un tros derruït, i després, amb el morro eixint pels forats romboïdals de la tanca, ha passat pel costat esquerre del camp. Semblava que n’estudiava els límits. Després, ha trobat una tela polsegosa, l’ha mossegat cinc o cinquanta vegades, omplint-se la cara de terra, i l’ha colgat.

La revenja

—Aleshores el veus?

—Sí, sí, els divendres fem el vermut junts…

—I com et va amb Tomàs? Tot bé?

—Bé, sí…

—Era molt maco, eh, Fernando també… El Xino… ja canviava la cosa, un imbècil!

—Haha, dona, no digues això…

—Aleshores et va bé?

—Mmm, doncs no ho sé, els dos a l’atur. Ara jo m’he quedat una llibreria al poble…

—Ah sí? Avant, no?

—Avant sí, què hi farem!

—Fes-me un favor, quan veges al Xino comenta-li que m’has vist al gimnàs i que estic molt bé, hahaha!

—Ha! No et preocupes, ho faré!

—Tu exagera-ho, digues que estic molt bona. Mira’m, estes mamelles no són operades, eh! I cap senyal de cel·lulitis. El greix a ratlla, a ratlla sempre!

—Fernando està solter, per si t’interessa…

—Oh, doncs no està malament saber-ho. Però tu digues al Xino això, eh. Que em conserve bé. Fou un cabró! I jo estava enamoradíssima…

—No te preocupes, insistiré molt i exageraré…Encara que tu, per a l’edat que tens, estàs molt bé!

Mi mono Amedio

Estava damunt d’ell i darrere de les finestres, els núvols s’acumulaven. Només podia pensar que tenia la roba estesa i que ell tardava molt, sempre tardava molt. Damunt o baix, de costat o darrere, no sabia com però hi estaven més de vint minuts i ella es cansava. No podia bufar, encara que li venien ganes de deixar tot l’aire eixir per la boca fins a quedar-se sense esma, caure damunt d’ell, i deixar-ho estar. Que la carn vol carn, però no tanta. S’alçaria mentre ell encara es recuperava del clau, i sense fer cap soroll, abans que les gotes d’aigua feren malbé l’última bugada, obriria el finestral i amagaria la roba i les pinces d’estendre.

Era dissabte al migdia, la seua hora preferida, quan la sensació de narcosi després de dinar feia de marc i motor per acabar els dos al llit. Sempre començaven besant-se i acariciant-se, i després, com una norma amable i còmoda, ell la masturbava o la llepava fins que arribava a l’orgasme. Després, la cosa variava. Hi havia dies, com hui, en què ell de costat, movent-se amunt i arrere, i ella balancejant el cul, semblava que estarien encaixats per sempre.

Des de l’estiu, quan s’havien conegut i havien començat a fer l’amor, ella mantenia la sorpresa i un cert neguit. Volia, en aquests casos, acabar abans del que ell s’obstinava a durar. Sembla que fas un examen, li volia dir, una masculina competició. Però no li deia res i amagava les ganes d’allargar-se amb les cames tancades i els ulls closos a cada moviment dels malucs.

De tant en tant, quan ella avançava el tors fins a tocar-li el pit o alentia el ritme per reprendre’l amb més intensitat, a ell se li escapava algun insult. Aleshores, li agradaria ser sorda i no haver de sentir-lo en aquells moments, amb aquelles paraules amb les quals pretenia encendre-la com si es trobaren actuant en una pel·lícula porno. El que ell volia, va pensar, era una cara amb línies matisades i desdibuixades del rímel i una expressió d’alegria i estupefacció com si ningú mai abans l’haguera follat així. El que ella li podia donar era aquesta força als malucs i una certa tebiesa a la pell.

Començà a ploure i un repic al comptador del gas de la galeria feia de busques del rellotge. Ja era tard i tota la roba estaria mullada. Ara hauria d’engegar una altra vegada la rentadora, que tronava i es movia com si tinguera el dimoni dins, i estendre de nit, quan tornara de la faena. Tot perquè ell havia aprés, sense saber encara com, a durar més de vint minuts, més de mitja hora. Li agradaria cridar, sacsejar-lo i manar-li que ja estava bé, que ja en tenien prou i la vesprada passava amb tota una llista de coses per fer sense esborrar.

Aleshores, començà a empényer amb més força, agafant-li la cintura i els malucs, alternativament, i amb l’últim moviment, va rosar el seu pit dret. Tots dos van somriure, esgotats. Ella es deixà caure damunt del seu pit suat i el besà amb ganes. Ja estava bé, ja podia començar la vesprada.

Pensava que no et correries, va mormolar ella amb veu vellutada. Ell va girar la cara cap a ella, mig endormiscat ja, per dir-li que mai abans cap dona s’havia queixat perquè durava massa i que si volia saber-ne el truc, hauria de pegar-li un altre bes, sense durada determinada.

Mentre mirava a la paret, i pensava que la rentadora ja la posaria demà, que no plouria més, va escoltar com ell confessava que per no ejacular i deslliurar-se’n del plaer cantava la cançó d’uns dibuixos animats de la infància, la de Marco.

Els llavis, que havia pintat de roig unes hores abans, tenien una taca més vermella a prop de la boquera dreta, com una polpa de maduixa apegada a la pell. Quan el va besar, la polpa s’enganxà al coll, un penjoll vermell com un dit. Al cap, començà a sonar «Mi mono Amedio» i entre la música de fons, li va vindre el pensament que si es girava, el penjoll de maduixa cauria i tacaria el llençol blanc.