Big blind, 2

Mentre li queien gotes de suor pel front, i amb la tovallola intentava torcar-se-les però sense esma ni per alçar el braç, a penes es cobria la cara i les gotes regalimaven fins a la barbeta i el coll, va pensar que era ben curiós el que li havia passat els darrers mesos. Ben curiós.

Quan estava a punt d’anar-se’n a l’Argentina amb una dona que havia conegut unes setmanes abans —tots dos havien decidit viatjar pel sud d’Amèrica, amb motxilla i tots els estalvis a la butxaca—, va resultar que era la dona equivocada i que era el viatge equivocat, i sense ell adonar-se’n, algú l’havia agafat dels muscles abans que saltara. Ella mateixa, la desconeguda, va agafar-lo dels muscles, més aviat el va espentar ben lluny de les maletes i de l’avió d’anada a la Patagònia. I aleshores, com que només va deixar redolar tres o quatre llàgrimes va entendre que hauria sigut un error i que gràcies que ella havia sigut l’equivocada, l’havia salvat, i no s’havia salvat.

La segona vegada, havia estat una altra dona nerviosa i intel·ligent qui havia preferit que deixaren de parlar. Li havia estat contant tota la vida, des que va començar l’institut fins que la van internar a un psiquiàtric, a les matinades insomnis, davant d’una pantalla, en converses plenes de malentesos. Va entendre que havia estat equivocat, una altra vegada, perquè era un fantasma. L’altra, o siga la vida, tornava a espentar-lo o a tancar-li la porta o a fer una d’eixes coses que diuen quan et duen, sense saber per què ni com, cap a un altre camí. Que havies estat cec, que no era allò el que volies. L’havien tornat a salvar.

I ara es preguntava qui o què tornaria a mostrar-li el camí amb un altre no. Era una altra vegada el big blind de la partida.

Horitzons

La xiqueta s’agafa ara amb les dues mans a la barra de l’autobús, ara amb una mà, ara s’allunya i tempteja sostindre’s només amb els peus i manté el tronc amb un suau balanceig. Si s’agafa, fa com la mare, que està dreta, amb el cos recolzat al vidre i mira per la finestra. Amb una mà juga amb la cua de la filla i amb l’altra, s’agafa al tros pelat de la barra. Si deixa anar les mans i no cau, i ningú la riny, és com ella mateixa, o això creu. I sembla que així, deixant anar els braços, sospesa els límits.

Trac a la gossa, ix espentant-me de tal manera que estic a punt de caure dues vegades. Va cap al gos, que s’alça amb les dues potes de darrere, i abans que puga col·locar-se damunt d’ella, del llom ample i rogenc, estire la corretja amb força i tots tres quedem plantats, que ja hem acabat una escena. Aleshores, camí cap als camps de baix, on la soltaré com sempre, entropesse amb ella, que es creua ara sí i ara també, i que s’ofega. Amb les cames doblades, el cos prop de terra i la llengua fora, m’empeny com una bèstia zelosa. Té tant d’afany, que abans d’arribar sempre l’he de soltar.

Comença a córrer i a saltar i després s’encalma.

Hui però, a més, ha fet una altra cosa. Ha resseguit totes les tanques del camp. Primer ha caminat de gaidó al costat del mur, que té un tros derruït, i després, amb el morro eixint pels forats romboïdals de la tanca, ha passat pel costat esquerre del camp. Semblava que n’estudiava els límits. Després, ha trobat una tela polsegosa, l’ha mossegat cinc o cinquanta vegades, omplint-se la cara de terra, i l’ha colgat.

La revenja

—Aleshores el veus?

—Sí, sí, els divendres fem el vermut junts…

—I com et va amb Tomàs? Tot bé?

—Bé, sí…

—Era molt maco, eh, Fernando també… El Xino… ja canviava la cosa, un imbècil!

—Haha, dona, no digues això…

—Aleshores et va bé?

—Mmm, doncs no ho sé, els dos a l’atur. Ara jo m’he quedat una llibreria al poble…

—Ah sí? Avant, no?

—Avant sí, què hi farem!

—Fes-me un favor, quan veges al Xino comenta-li que m’has vist al gimnàs i que estic molt bé, hahaha!

—Ha! No et preocupes, ho faré!

—Tu exagera-ho, digues que estic molt bona. Mira’m, estes mamelles no són operades, eh! I cap senyal de cel·lulitis. El greix a ratlla, a ratlla sempre!

—Fernando està solter, per si t’interessa…

—Oh, doncs no està malament saber-ho. Però tu digues al Xino això, eh. Que em conserve bé. Fou un cabró! I jo estava enamoradíssima…

—No te preocupes, insistiré molt i exageraré…Encara que tu, per a l’edat que tens, estàs molt bé!