La bellesa interior

«Veig la xica prima i preciosa al teu interior, ets tu però més prima». Diu això mentre escura el plat amb les últimes restes d’un pastís de carlota i xocolata. Ahir fou el seu aniversari i quedà més de la meitat del pastís. Eren els trossos que li hagueren tocat a la filla, que només tastà la vora de milfulles. La xocolata té massa sucre i et fan la cara greixosa, com de coberta de crema de mantega, li havia dit feia uns anys la mare. Llavors ella va afegir els pastissos al final de la llista del menjar prohibit i va deixar un sospir enganxat al costat, com cada vegada que escrivia un nou àpat amb bolígraf roig, el sospir que arreplegaria quan per fi fóra prima, quan la xica prima que tenia a dintre sortira. Era ella mateixa qui retenia l’altre cos sota un piló de molles i cel·lulitis, d’unes estries llargues i corbades com un riu a un paisatge de roques blanes i l’amplària que tapava l’esveltesa de l’altre jo.

«Saps, Rosa s’ha aprimat molt, la vaig veure ahir amb sa mare, les dues a la perruqueria i em van contar que s’havia operat… el baló gàstric que et vaig comentar». Sa mare s’havia ajupit per arreplegar una molla del pastís, que s’havia escapat de la pica quan hi havia espolsat la tovalla. Ara la mirava des de dalt, els arcs de les vèrtebres que se li esbrinaven sota la pell tibant i morena i el coll recte i estirat. Havien quedat que als vint anys, accediria a operar-se. Havia de fer-se l’estómac com el d’un ocell menut, i començar a dinar amb una cullera de les postres i aleshores, es desinflaria i el seu jo bonic i flac, podria saludar sa mare, que sempre en parlava. Els dos cossos sense greix es reconeixerien, el de sa mare i el d’ella, i podrien compartir pastissos de xocolata, però sempre amb moderació. Entendrien que la llibertat era cara d’aconseguir.

Va sonar el telèfon i la mare anà a l’altra habitació. Va escoltar amb atenció només el començament de la conversa, era el pare, que arribaria tard, com feia sovint. De seguida, va pensar en què havia de fer la maleta, en quina roba s’enduria (la falda curta de colors i els shorts de lli?, el biquini amb pushup?), que l’endemà marxava de vacances amb els amics. Acabà de rentar els plats mentre sa mare encara xarrava, cada vegada amb una veu més fluixa. Va mirar endavant, la finestra on s’hi podia veure reflectida i va dibuixar mentalment unes línies per dins del seu cos, paral·leles, esbossant unes formes de dona prima i bonica. «Puc veure com n’eres, de guapa». «Tens una dona prima dintre i és preciosa».

Abans que sa mare tornara, va obrir la nevera, enfonsà el dit a la coberta de mantega i xocolata negra i va xuclar-se el dit amb delit.

Anuncis

Reconciliació

Ella ja dormia, jo no. Jo només tenia el pes a les parpelles, escampat a les temples, i escoltava, sense voler, la conversa de la parella veïna, que havia vingut també a una ciutat de mars grogues clapejades d’alzines. Que qui no té mar se’l busca, i el paisatge erm, monòton, m’atreia com el blau espès per enfonsar-m’hi. El pes de l’insomni m’empenyia a perdre’m sota una columna d’aigua o de terra. Enfonsar-m’hi sota una bala d’ordi que surara a l’aigua perquè el pes desaparega, que hi haurà un moment en què el pes, estés com una tenalla a les temples, desapareixerà. Va soltar un ronc agut, canvià de posició, i estirà el braç, que quedà penjant fora del llit, com si també volguera tocar la mar que jo imaginava sota el matalàs. Els veïns havien deixat de parlar, i ara, després d’unes rialles apagades, sabia que havien començat amb el ball. Vaig parar l’orella, entenguí un sospir acompanyat d’un ai i vaig veure, darrere les parets, el cos suat i una mar groga, i un altre cos, estès i nu, sota la capçada redona de l’alzina. Després d’un crit fugaç, van callar del tot.

Havien vingut pel mateix motiu que nosaltres?

Ella es va girar de cantó cap a l’armari encastat de l’habitació d’hotel, just a l’altre costat del meu llit, i jo vaig obrir els ulls, que cloure’ls no em servia de res. Volia treure-me’ls, deixar-los en la tauleta de nit i descansar. Perquè els ulls eren el pes, que fins i tot girats, sense llum, observaven l’interior de les parpelles, que el negre no significava que deixava de mirar sinó que em mirava amb deteniment l’interior. Vaig tornar a imaginar els camps perfilats suaument contra el cel i uns ulls que hi ballaven com les espigues. Em vaig posar els dits a la cara i vaig resseguir, només amb l’índex, els dos cercles a l’os. Un moviment ràpid i ho resoldria. Ho resoldria tot.

De sobte, vaig notar uns altres dits, uns dits suaus, que prenien el pes i que el llançaven a la mar. I em vaig adormir.

Agafa-la

Me n’adone uns minuts després d’asseure’m perquè vaig caminant amb els ulls clavats a la pantalla i el dit surant pel teclat, que he d’esperar més de quinze minuts perquè passe el metro. Primer ve el metro del port, que es dirigeix just a l’altra banda de la ciutat, i encara que algun dia m’haguera agradat agafar-lo i passejar per les drassanes reconvertides, sempre que llig el panell de lletres lluentes que diuen «Marítim», em ve un neguit que em puja per les cames fins a la boca i em dibuixa una ganyota. Així que mire el mòbil, i no els meus peus ni el panell, i m’assec sense veure el banc de marbre. Només amb el rabet de l’ull vigile de no posar el cul damunt d’algú. I amb la cua de l’ull només, no puc dir amb seguretat que la trompa hi era abans que jo arribara.

És just quan alce la vista cap a la pantalla penjada del sostre on els minuts ballen perquè els metros arriben sempre a hora, que note que hi ha alguna cosa. És la mateixa sensació que fa que tombem el cap perquè ens pesen els ulls d’algú altre damunt el bescoll. Alguns en diuen intuïció, d’això, però jo crec que és pel rabet de l’ull. Així, amb la sensació d’unes pupil·les apegades al meu cap, em gire i veig la trompa a la vora del banc: una trompa vella, gastada, amb un fil de llana rosa. Que no és un fil com aquells, però de sobte em ve a la ment els quadres de punt de creu i les mans de ma mare, que de seguida deixà l’afició i quatre o cinc quadres de flors inacabats al fons de l’armari. La trompa és blava i té al voltant un tros de cartó amb dibuixos, com si hagueren volgut decorar-la apegant-l’hi amb cel·lo.

Si hi ha una trompa, ha d’haver-hi un xiquet i alce la vista. Però no hi ha cap xiquet, sinó una dona d’uns seixanta anys que em mira, que ja em mirava abans, perquè els ulls que m’havien caigut al clatell eren els seus, i em somriu. Li somric, i torne a posar els ulls damunt la trompa i no sé per què de seguida torne a mirar la dona, i la trompa blava amb un cordill de llana, i aleshores, ella encara amb el somriure a la cara, em diu que l’agafe, «Cógela, cógela». Ho diu fluixet i no massa clar. Somric una altra vegada, aquest cop amb el somriure de no saber què respondre, quan la situació és estranya però amable. La dona no mou ni un múscul, ni el dels ulls: encara em mira i em somriu. «Es suya?». Perquè juraria que abans no hi era, la trompa, però això no li ho dic. Que potser la dona va regalant trompes a les estacions de metro a dones enganxades a pantalles. Que jo diria que no hi era, eixe fil de llana rosa, perquè l’haguera pispat just abans d’asseure’m. Potser la dona vol desfer-se’n de la trompa, un record difícil que vol esborrar, i no trau cap força del cor per obrir el contenidor i llançar-hi el record amb les bosses de fem, plenes de cucs blancs i aixafats, peles ennegrides de verdura i ossos rosegats de pollastre. Les trompes són fetes per ballar, deu pensar. «Es suya?». Diria que no m’escolta, que només és ullls. Si respon, no l’entenc, només veig com continua plantada mentre m’acoste al metro.

A temps complet

I de sobte, ja no sé què és una bona notícia. M’adone ara que he despenjat el telèfon, quan la veu m’ha preguntat si era Felip Graó, i m’ha explicat per què em tocava aquest matí, quasi a punt de tocar la una. Podria no haver agafat el telèfon, que a la una normalment vaig per la xiqueta, que ix corrent del col·legi, estén els braços i es deixa caure damunt meu mentre refila la motxilla per l’aire. Fa un any que a la una em trobe amb les mares i els pares a la porta de l’escola, cadascú amb la seua enrònia del dia, i jo, encara amb alguna lleganya al llagrimer, dissimule que eixe moment és l’únic moment viu del meu dia. Que m’alce a les dotze, vaig a l’escola i l’arreplegue, i ja a la vesprada, quan se’n va amb la mare que viu a l’altre cantó de la ciutat, em torne a deixar caure al llit (com ella es deixa caure sobre mi només sortir, jo que estic ajupit esperant-la). Em deixe caure, i refile les ganes de viure fins a l’endemà, quan abans que la campana de l’església faça un repic breu i concís, baixe l’escala de dos en dos i m’assec al banc del parc, tot just davant de la porta per on eixiran els menuts a la desbandada. Primer, la mestra. Després, el toc que avisa de l’hora de dinar, i de seguida, cames i braços de xiquets que s’estiren i s’obrin com si només en eixir, es deslliuraren del pes de les hores comptades.

Hui, en canvi, no tenia per què alçar-me. Els xiquets de tercer tenien una excursió, i ma filla arribarà a les sis de la vesprada i estendrà els braços a sa mare, que anirà per ella després de la faena, i potser l’espere com jo, ajupida amb els braços oberts també, o s’assega al banc i parle amb la dona que té bessons i xarra sempre amb qui pot de com creixen, els nanos, de qui poguera retindre’ls. Així que l’únic moment viu del meu dia l’havia d’esperar fins a l’endemà, i jo podia beure’m un got de vi, i asseure’m al sofà i esperar que les busques del rellotge m’adormiren, o podia empassar-me una de les píndoles que em donà la psiquiatra fa uns mesos quan, ullerós, li vaig contar que no dormia perquè m’havien acomiadat de la faena tres mesos abans. Que jo pensava que feia tres mesos que no tancava els ulls a la nit, dues òrbites que no s’aturaven mai, però la psquiatra em respongué que això era impossible perquè ja seria mort. Un cadàver amb dues conques foradades.

Així que a la una, quan m’ha despertat el timbre agut del mòbil (me n’havia pres una, de píndola, i notava la boca empastifada, efecte secundari de l’opiaci), he topat amb la veu que preguntava per Felip Graó i jo no sabia si el que escoltava era una bona notícia. Perquè una vegada u viu només unes hores del dia, i la resta només és un cadàver amb dues òrbites foradades a la cara, no pot tornar a ser viu a temps complet. Que em tornen a contractar a l’empresa, després d’un any, i jo sé que és quasi una bona notícia, però a veure com els explique que només sóc viu unes hores al dia i que a la una he d’arreplegar la meua filla, que cada vegada que hi vaig, estén els braços i refila la motxilla. I la bossa, abans de caure a terra, dibuixa una o dues voltes a l’aire.

Un pam d’aigua

A punt d’aturar-se, la rentadora fa un sanglot d’animaló ferit i per sota, llança un regueró d’aigua i bombolles blanques. El riu m’arriba als peus descalços. Hui el tambor no ha fet el soroll de sempre, el xiulit que s’interromp amb un rauc i es repeteixen, xiulit i rauc, fins que la roda s’atura i puc obrir la porteta. Col·loque dos o tres eixugamans a l’escletxa de davall la rentadora i de la nevera i veig com encara hi queda un pam d’aigua dintre. Més la roba bruta: tres camises, dos pantalons i unes quantes samarretes. Tot fosc o de color viu, com les bragues roges, la camisa de quadres verdosos i cinc o sis calçotets de ratlles negres i grises que m’ha allargat Miquel este migdia quan li he preguntat si tenia alguna cosa obscura per a llavar. Ma mare també m’ho preguntava així. A vegades, però, variava una mica i deia «tens roba bruta per a llavar?». Llavors, em tocava regirar sota el piló de peces que acumulava damunt de la cadira alguna cosa amb taques. «Tens roba bruta per a llavar, Miquel?» i ell regira pel quarto, sota el munt de texans i samarretes, i recorda que té alguna cosa que fa pudor i també me la porta, i com que sol ser l’última peça, jo ja estic davant de la rentadora esperant-lo. Dos clacs i la rodeta a la posició onze que marca el programa més llarg.

Això mateix he fet aquest migdia i ara la marca vermella de la rodeta ja està damunt del zero, després de dues hores, i la màquina no ha engolit l’aigua. Potser si torne a girar-la i prem l’on una altra vegada, la cosa, o siga la maquinota vella i sorollosa, torne a marxar bé. Potser només és un ensurt. Però, la rodeta s’ha quedat encaixada al zero. Si òbric la porta per a traure la roba, la riuada arribaria al corredor i a l’habitació, així que una vegada asseque el rierol del reglot, tanque les portes de l’armariet on es troba la rentadora, i decidisc que quan vinguen a arreglar-la ja m’ajudaran perquè no se m’ompliga tot el pis d’aigua ensabonada.

Però se m’oblida tocar al lampista perquè vaig enfeinada i quan torne del supermercat només m’abelleix deixar-me caure al sofà, escarxofar-me, i abans que el telenotícies s’acabe, tancar els ulls fins a l’endemà. La roba (les camises de quadres verdosos de Miquel, els calçotets de ratlles, les bragues roges i tres o quatre samarretes) encara està dins del tambor amb el pam d’aigua que la màquina no ha engolit. Però jo tampoc ho recorde, perquè si ho haguera recordat, haguera telefonat el lampista, un antic amic de mon pare que va canviar el treball a la fàbrica per un ofici i ara, uns mesos abans de jubilar-se, no amaga les ganes de deixar els estris i les matinades a un calaix.

L’endemà, quan ja sóc a la feina, em ve el rierol al cap, i el pam d’aigua i la roba ensabonada feta un bolic dins del tambor. Però no tinc el número de cap lampista al mòbil i aleshores, m’escric al palmell: rentadora. Recorda la rentadora, que s’ha espatllat, abans que el son se t’enduga fins al matí següent. Però no em mire el palmell de la mà fins que és mitjanit, abans de gitar-me. Només queda una xicoteta marca negra que és l’erra mig esborrada pel pam d’aigua (de la desmemòria). Que potser ara ja no hi és, l’aigua, que la màquina haurà fet un altre reglot amb la sobrera. De tota manera, ja és massa tard per tocar a ningú. Em prenc el Diazepam i m’allargasse al llit, i abans que puga pensar una altra vegada en la rodeta fixa al zero, m’adorm.

El dissabte, tres dies després que la màquina s’espatllara, tres dies amb la rodeta aturada al zero, Miquel em demana què on són els calçotets de ratlles. Els usa per a fer esport, i hui és quan queda amb els amics per jugar al frontó. La rodeta immòbil, el tambor mig ple d’aigua, la canonada qui sap si embussada, el motor elèctric trencat i la roba desfent-se al toll d’aigua. No fa pudor, encara. Em recolze damunt del marbre de la rentadora i a les portes de l’armari, i responc que no ho sé, ni idea.

TOC

Va començar de la mateixa manera que agafava dues o quatre galetes per desdejunar, i mai tres o cinc, o que comptava els taulells del bany mentre s’estava damunt de la tassa, avorrida. Era eixe punt obsessiu que un dia li va dir la psiquiatra «té certs trets d’una personalitat obsessiva-compulsiva». Així, per eixe punt que limitava el seu caràcter, sabia que hi havia trenta-quatre taulells a la paret on estava penjat l’espill del bany, i que hi havia un metre i mig entre el terra i tots els quadres del passadís. Que sempre tenia quatre peces de fruita fora de la nevera, però mai dos plàtans o dues bresquilles. Que les forquetes havien d’estar col·locades paral·leles al costat dels ganivets i no podien tocar el mànec però sí la fulla afilada, i que les culleretes del cafè havien de ser a dos centímetres exactes de les forquetes.

Pel que feia als costums diaris, es posava tres vegades crema a la cara, si no podia posar-se-la al migdia perquè a vegades no tenia temps a la feina, sobretot quan tocava fer paperassa al final de mes, havia de tornar a començar, com si l’aplicació del matí fora el mateix error: el que comptava era la sèrie. Quan es dutxava, es posava l’alarma del mòbil i quan tocava la primera nota de la tonada, tancava l’aixeta, obria la cortina de plàstic, i abaixava del plat. Primer el peu esquerre, després la mà sobre la barra metàl·lica on penjava la tovallola i per últim el peu esquerre. La roba la classificava pel color a l’armari i per tipus de tela a la còmoda. Aquest darrer criteri li havia suposat molts maldecaps perquè les etiquetes no solien ser tan específiques com voldria.

Eixa nit es va despertar a les sis de la matinada, mig tapada amb la manta curta del sofà, amb una cama penjant i el peu que tocava el pis. Hi havia coixins per terra i la televisió, encara encesa, anunciava sexe telefònic. I aleshores, perquè potser ho havia somiat, recordà aquella conversa i no va poder tornar a cloure els ulls. Unes òrbites fosques al voltant d’unes paraules de fa anys. Potser el punt de la psiquiatra era un diagnòstic inexacte i s’havia eixamplat per formar tres o quatre lletres, o fins i tot una paraula, a la descripció del caràcter. «Vostè pateix TOC».

Tan estrany com somiar

M’he despertat amb la boca empastifada, havia estat bevent. No dic que haja passat la nit al bar, no, sinó que al somni havia estat bevent. Un got darrere d’un altre davant d’una paret de cuina buida, els taulells blancs amb la sanefa de motius vegetals que ocupen tota la paret i una son que em martellejava els nervis més profunds del cap (perquè la son, com el dolor, et fan descobrir parts del cos que desconeixies, com una mena de viatge espacial al cos). No solc beure massa, només els dies en què toca beure complisc amb el got a vessar de gintònic i l’engolisc amb les mateixes ganes adolescents de sempre.

Fa dues setmanes que Josep féu anys i ens convidà per sopar a una hamburgueseria del barri que està de moda ara, i abans, per fer temps, ens digué que podríem fer-mos unes copes. Com que sempre arribe puntual, em vaig trobar enmig de tres amics de Josep, de quan estudiaven junts a la universitat, amb ganes d’empassar-se unes quantes ruptures gola avall. Jo gola avall sé que només hi tinc l’estómac, però què hi farem. Quan arribà Josep i els altres de la festa, teníem dues ampolles buides de cervesa a la taula i quatre gots xatos amb la vora tacada de porpra. I la resta de la nit, ens dedicàrem a omplir la taula d’ampolles de vidre buit i gots amb glaçons tacats i fosos. Des de llavors, no he begut tret d’algun terç al migdia, quan dine amb la mare, i potser han caigut dos o tres més, si hi pense.

Tinc la boca amb tot l’alcohol que he begut durant les darreres setmanes i repasse les marques i els graus de les begudes, el vidre ocre per on podria haver vist aquesta matinada resumida en un somni. Però només és un somni, i no hauria de patir. Diuen que és un perill que algú comence a beure sol, i encara que no diuen res d’això, imagine que escurar l’ampolla de ginebra i no deixar-hi cap gota mentre mires una paret blanca, n’afegeix, de perill. Però només és un somni, i malgrat el tast picant de la saliva, no hi ha cap mall que em repique el cap. Tinc la paret blanca, sí, d’uns taulells allargats i d’esmalt blanc brillant que va elegir i col·locar el meu avi fa més de deu anys, però mai m’assec a la taula davant de la paret, que és a la dreta. Fa anys que em vaig triar el lloc a la taula, i ara, tan estrany com somiar, seria canviar de cadira.

De sobte em trobe cansada, l’endemà no he d’alçar-me d’hora, fins i tot té igual si em lleve a les deu com a la una. M’he cansat i el somni és a la mateixa capsa fosca que al principi. Encara són les sis de la matinada, i a aquesta hora, quan el xivarri dels pardals comença, el veí ix de casa, pega una portada i se sent el soroll de l’ascensor quan prem el botó. No cal patir i tot és com era. Bec dos gots d’aigua sense fer-ne cap pausa i amb l’últim glop, em prenc un somnífer.