Puces

Carme recitava els insults com si estigueren a una llista, sense fer cap pausa, i jo em tapava les orelles, els dos palmells prement amb força la carn cartilaginosa de les orelles. Si no ho sentia, és com si no ho haguera dit i no em feia mal. Jo guanyava un altre cop. Aleshores, plena de ràbia, Carme m’agafava les mans, intentava alçar els dits, d’un a un buscava el més dèbil i feia força amb dos dits, amb tres, amb tot el puny, fins que es cansava i jo encara mantenia apegades les  mans com si foren les ventoses d’un polp.
Les meues mans damunt les orelles creaven un silenci estrany. Però no era del tot silenci, la pressió contra l’oïda girava el sentit a la inversa i oïa la sang. Un soroll espès per damunt del soroll més espès dels batecs del cor que arriben al coll.. Em concentrava en escoltar-lo mentre Carme m’arrossegava, em fotia cops de peu o m’agarrava per l’esquena.
Un insult era com una puça. Volies desfer-te’n de la bestiola. Carme també podia tapar-se les orelles, però no ho feia mai.
Un dia, a l’hora de l’esbarjo, li vaig dir que sa mare era boja —potser ho havia sentit dir als meus pares, però ara ja no ho recorde— i ella, els ulls encesos i negres que es movien com una panderola espantada per la llum, va vindre tota dreta cap a mi, amb els punys closos de ràbia per llançar-me-la. Com sempre, intentà apartar-me les mans de les orelles, que em feien mal de tan aixafades que estaven, i com que no podia, començà a fotre’m cops de peu tan forts que caiguí de tos, arrossegant-la amb mi. Els més menuts ens van veure, cregueren que jugàvem i s’amuntonaren damunt de nosaltres. Vam quedar xafades per una munió de xiquets esvalotats. Com a record, se’ns tacà la pell de rodanxes fosques.
Des d’aleshores, ella i jo mai més tornàrem a parlar-nos. La veia quan sortíem d’escola, amb la motxilla ben alta sobre l’espatlla, donant uns passets menuts i ràpids camí a casa la seua iaia, amb qui es quedava fins que sa mare l’arreplegava després de la feina.
Encara que ma casa era ben prop de la d’ella, per no veure-la, eixa figura xicoteta i nerviosa davant meua, triava sempre el camí que donava la volta pel parc i arribava a casa mitja  hora més tard, una mica cansada, i amb la mirada interrogant de la mare a la porta. Cada dia m’inventava una excusa. Crec que vaig deixar que entengueren que entrenava a bàsquet amb l’equip de l’escola.
A vegades, tenia ganes d’acostar-me a ella, caminar més ràpid i atènyer on estava. I compassar els passos com havíem fet anys enrere, i oblidar-me’n de les rodanxes, dels cops de peu i del fet que hauria de demanar-li perdó. Però després sentia el dolor de la punxada a la canyella, i premia els punys i em prometia que no parlaria amb ella mai més. Que si volia, era ella qui devia donar el primer pas.
A poc a poc, me n’oblidí d’ella. Els meus pares van separar-se i jo, que havia triat quedar-me amb mon pare, em vaig mudar de casa encara que anava a la mateixa escola. La veia de lluy al pati amb amics que no eren els meus, i a migdia, s’asseia d’esquena a una taula davant de la meua. La veia però no la veia. Perquè els meus ulls hi passaven per damunt com ho feien per les parets, les finestres allargades i amb marc verd del menjador, o les capçades estirades dels àlbers. I es va desdibuixar com es desdibuixa tot això que veiem sense parar atenció. Va prendre el color platejat del revers de les fulles dels àlbers, el gris del pati o el rovell de la cistella del camp. Jo tenia altres coses en què pensar. M’havia fet gran.

El darrer dia d’escola els meus pares van vindre a la festa. Ma  mare s’havia casat una altra vegada amb un home que tenia dos fills més, i tots tres, menys el marit que treballava eixe dia, van arribar mudats i contents perquè quan acabara la festa, tots aniríem a dinar fora i pujaríem a les atraccions de la fira que havien posat al riu. Era estiu i jo estrenava un vestit preciós sense tirants, i amb una faldilla acampanada que feia girar i girar fins que la mare em deia que ja estava bé, que parara o vomitaria i m’abocaria tot el desdejuni damunt la tela.
El director, que era un vell gras i estricte, va vindre per felicitar els meus pares, es xocaren les mans i em miraren com si fóra una cosa que no era res encara, o ho era massa poc, però que esdevindria alguna altra cosa millor. Era només un projecte. Amb els somriures amples, el cap lleugerament cot i els ulls argentats com les fulles dels arbres del pati em demanaven que deixara de ser un projecte.
Quan ens van donar els certificats perquè els signàrem —era la segona signatura important de la nostra vida, després d’haver signat al carnet d’identitat— la mare de Carme s’hi apropà. Van saludar-se afectuosament, després de lamentar no haver-se vist durant anys. Havien eixit alguns estius junts de vacances, quan els meus pares encara eren feliços junts i els agradava acampar a la muntanya. Carme duia un vestit d’organdí que em recordava al meu vestit de la comunió. Es va quedar plantada al costat de sa mare, mentre els fills de l’home de ma mare i jo jugàvem al baló presoner. Ells, encara que eren més menuts que jo, xutaven amb tanta força la pilota, que rebotava contra nosaltres per perdre’s darrere de la tanca o xocar contra les queixes d’un grup de pares i xiquets.
No sé si espentada pels pares, va aparéixer al meu costat i em preguntà si podia jugar amb nosaltres. Tenia els mateixos ulls vius i foscos, com dues pedretes que trobaves al fons d’un toll d’aigua i que brillaven quan les treie i les miraves en contrast amb el teu palmell una llarga estona. Els altres dos buscaven la pilota que acabaven d’encalar per la finestra dins d’una classe, així que vaig abaixar el cap per dir-li que sí. Tant em feia, que jugara. Mentre els pares es posaven al dia a un bar que hi havia al carrer de l’escola, nosaltres encalàrem i xutàrem la pilota unes hores més. Potser cap dels pares, que ara s’entretenien en la nostàlgia, sabia perquè Carme i jo ja no érem tan amigues. No recordava haver parlat amb els meus pares d’ella tret d’alguna vaga conversa que jo vaig saber tallar a temps. Que no em molestaren, els deia, que ja m’havia fet gran, o això els deia aleshores, i d’abans ja no recordava a penes res.
Davant del nostre cotxe, ens vam acomiadar. El meu pare, que marxava a casa i que m’arreplegaria més tard a la fira, la mare de Carme, ma mare i els xiquets. Tots somreien perquè començava l’estiu i perquè semblava que el temps s’haguera estirat, ara que havien rememorat uns dies en què eren més jóvens i viatjaven amb vells automòbils. Van prometre que tornarien a veure’s a l’agost, que farien una torrada o que tots ens trobaríem a un parc d’atraccions. Aleshores, mirant-me a mi i a Carme, ma mare em va dir que la convidara pel meu aniversari —seria una setmana després i havia organitzat una festa grossa. Que isquérem pel poble, deixàrem d’amorrar-no al televisor i anàrem al cinema o al centre comercial «a pegar voltes». Això digué, a pegar voltes. Vaig dir que sí amb el cap, i amb una mica de vergonya, que la convidava a l’aniversari. L’endemà li telefones, va dir mon pare, i jo assentí, sabent que mentia, que no li tocaria mai, i ella em va somriure.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s