Tan estrany com somiar

M’he despertat amb la boca empastifada, havia estat bevent. No dic que haja passat la nit al bar, no, sinó que al somni havia estat bevent. Un got darrere d’un altre davant d’una paret de cuina buida, els taulells blancs amb la sanefa de motius vegetals que ocupen tota la paret i una son que em martellejava els nervis més profunds del cap (perquè la son, com el dolor, et fan descobrir parts del cos que desconeixies, com una mena de viatge espacial al cos). No solc beure massa, només els dies en què toca beure complisc amb el got a vessar de gintònic i l’engolisc amb les mateixes ganes adolescents de sempre.

Fa dues setmanes que Josep féu anys i ens convidà per sopar a una hamburgueseria del barri que està de moda ara, i abans, per fer temps, ens digué que podríem fer-mos unes copes. Com que sempre arribe puntual, em vaig trobar enmig de tres amics de Josep, de quan estudiaven junts a la universitat, amb ganes d’empassar-se unes quantes ruptures gola avall. Jo gola avall sé que només hi tinc l’estómac, però què hi farem. Quan arribà Josep i els altres de la festa, teníem dues ampolles buides de cervesa a la taula i quatre gots xatos amb la vora tacada de porpra. I la resta de la nit, ens dedicàrem a omplir la taula d’ampolles de vidre buit i gots amb glaçons tacats i fosos. Des de llavors, no he begut tret d’algun terç al migdia, quan dine amb la mare, i potser han caigut dos o tres més, si hi pense.

Tinc la boca amb tot l’alcohol que he begut durant les darreres setmanes i repasse les marques i els graus de les begudes, el vidre ocre per on podria haver vist aquesta matinada resumida en un somni. Però només és un somni, i no hauria de patir. Diuen que és un perill que algú comence a beure sol, i encara que no diuen res d’això, imagine que escurar l’ampolla de ginebra i no deixar-hi cap gota mentre mires una paret blanca, n’afegeix, de perill. Però només és un somni, i malgrat el tast picant de la saliva, no hi ha cap mall que em repique el cap. Tinc la paret blanca, sí, d’uns taulells allargats i d’esmalt blanc brillant que va elegir i col·locar el meu avi fa més de deu anys, però mai m’assec a la taula davant de la paret, que és a la dreta. Fa anys que em vaig triar el lloc a la taula, i ara, tan estrany com somiar, seria canviar de cadira.

De sobte em trobe cansada, l’endemà no he d’alçar-me d’hora, fins i tot té igual si em lleve a les deu com a la una. M’he cansat i el somni és a la mateixa capsa fosca que al principi. Encara són les sis de la matinada, i a aquesta hora, quan el xivarri dels pardals comença, el veí ix de casa, pega una portada i se sent el soroll de l’ascensor quan prem el botó. No cal patir i tot és com era. Bec dos gots d’aigua sense fer-ne cap pausa i amb l’últim glop, em prenc un somnífer.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s