A temps complet

I de sobte, ja no sé què és una bona notícia. M’adone ara que he despenjat el telèfon, quan la veu m’ha preguntat si era Felip Graó, i m’ha explicat per què em tocava aquest matí, quasi a punt de tocar la una. Podria no haver agafat el telèfon, que a la una normalment vaig per la xiqueta, que ix corrent del col·legi, estén els braços i es deixa caure damunt meu mentre refila la motxilla per l’aire. Fa un any que a la una em trobe amb les mares i els pares a la porta de l’escola, cadascú amb la seua enrònia del dia, i jo, encara amb alguna lleganya al llagrimer, dissimule que eixe moment és l’únic moment viu del meu dia. Que m’alce a les dotze, vaig a l’escola i l’arreplegue, i ja a la vesprada, quan se’n va amb la mare que viu a l’altre cantó de la ciutat, em torne a deixar caure al llit (com ella es deixa caure sobre mi només sortir, jo que estic ajupit esperant-la). Em deixe caure, i refile les ganes de viure fins a l’endemà, quan abans que la campana de l’església faça un repic breu i concís, baixe l’escala de dos en dos i m’assec al banc del parc, tot just davant de la porta per on eixiran els menuts a la desbandada. Primer, la mestra. Després, el toc que avisa de l’hora de dinar, i de seguida, cames i braços de xiquets que s’estiren i s’obrin com si només en eixir, es deslliuraren del pes de les hores comptades.

Hui, en canvi, no tenia per què alçar-me. Els xiquets de tercer tenien una excursió, i ma filla arribarà a les sis de la vesprada i estendrà els braços a sa mare, que anirà per ella després de la faena, i potser l’espere com jo, ajupida amb els braços oberts també, o s’assega al banc i parle amb la dona que té bessons i xarra sempre amb qui pot de com creixen, els nanos, de qui poguera retindre’ls. Així que l’únic moment viu del meu dia l’havia d’esperar fins a l’endemà, i jo podia beure’m un got de vi, i asseure’m al sofà i esperar que les busques del rellotge m’adormiren, o podia empassar-me una de les píndoles que em donà la psiquiatra fa uns mesos quan, ullerós, li vaig contar que no dormia perquè m’havien acomiadat de la faena tres mesos abans. Que jo pensava que feia tres mesos que no tancava els ulls a la nit, dues òrbites que no s’aturaven mai, però la psquiatra em respongué que això era impossible perquè ja seria mort. Un cadàver amb dues conques foradades.

Així que a la una, quan m’ha despertat el timbre agut del mòbil (me n’havia pres una, de píndola, i notava la boca empastifada, efecte secundari de l’opiaci), he topat amb la veu que preguntava per Felip Graó i jo no sabia si el que escoltava era una bona notícia. Perquè una vegada u viu només unes hores del dia, i la resta només és un cadàver amb dues òrbites foradades a la cara, no pot tornar a ser viu a temps complet. Que em tornen a contractar a l’empresa, després d’un any, i jo sé que és quasi una bona notícia, però a veure com els explique que només sóc viu unes hores al dia i que a la una he d’arreplegar la meua filla, que cada vegada que hi vaig, estén els braços i refila la motxilla. I la bossa, abans de caure a terra, dibuixa una o dues voltes a l’aire.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s