Agafa-la

Me n’adone uns minuts després d’asseure’m perquè vaig caminant amb els ulls clavats a la pantalla i el dit surant pel teclat, que he d’esperar més de quinze minuts perquè passe el metro. Primer ve el metro del port, que es dirigeix just a l’altra banda de la ciutat, i encara que algun dia m’haguera agradat agafar-lo i passejar per les drassanes reconvertides, sempre que llig el panell de lletres lluentes que diuen «Marítim», em ve un neguit que em puja per les cames fins a la boca i em dibuixa una ganyota. Així que mire el mòbil, i no els meus peus ni el panell, i m’assec sense veure el banc de marbre. Només amb el rabet de l’ull vigile de no posar el cul damunt d’algú. I amb la cua de l’ull només, no puc dir amb seguretat que la trompa hi era abans que jo arribara.

És just quan alce la vista cap a la pantalla penjada del sostre on els minuts ballen perquè els metros arriben sempre a hora, que note que hi ha alguna cosa. És la mateixa sensació que fa que tombem el cap perquè ens pesen els ulls d’algú altre damunt el bescoll. Alguns en diuen intuïció, d’això, però jo crec que és pel rabet de l’ull. Així, amb la sensació d’unes pupil·les apegades al meu cap, em gire i veig la trompa a la vora del banc: una trompa vella, gastada, amb un fil de llana rosa. Que no és un fil com aquells, però de sobte em ve a la ment els quadres de punt de creu i les mans de ma mare, que de seguida deixà l’afició i quatre o cinc quadres de flors inacabats al fons de l’armari. La trompa és blava i té al voltant un tros de cartó amb dibuixos, com si hagueren volgut decorar-la apegant-l’hi amb cel·lo.

Si hi ha una trompa, ha d’haver-hi un xiquet i alce la vista. Però no hi ha cap xiquet, sinó una dona d’uns seixanta anys que em mira, que ja em mirava abans, perquè els ulls que m’havien caigut al clatell eren els seus, i em somriu. Li somric, i torne a posar els ulls damunt la trompa i no sé per què de seguida torne a mirar la dona, i la trompa blava amb un cordill de llana, i aleshores, ella encara amb el somriure a la cara, em diu que l’agafe, «Cógela, cógela». Ho diu fluixet i no massa clar. Somric una altra vegada, aquest cop amb el somriure de no saber què respondre, quan la situació és estranya però amable. La dona no mou ni un múscul, ni el dels ulls: encara em mira i em somriu. «Es suya?». Perquè juraria que abans no hi era, la trompa, però això no li ho dic. Que potser la dona va regalant trompes a les estacions de metro a dones enganxades a pantalles. Que jo diria que no hi era, eixe fil de llana rosa, perquè l’haguera pispat just abans d’asseure’m. Potser la dona vol desfer-se’n de la trompa, un record difícil que vol esborrar, i no trau cap força del cor per obrir el contenidor i llançar-hi el record amb les bosses de fem, plenes de cucs blancs i aixafats, peles ennegrides de verdura i ossos rosegats de pollastre. Les trompes són fetes per ballar, deu pensar. «Es suya?». Diria que no m’escolta, que només és ullls. Si respon, no l’entenc, només veig com continua plantada mentre m’acoste al metro.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s