La vida lenta

Els veig encara a les fotos, mig despullats, amb un ample somriure i la pell colrada per un sol que sempre apareix al llarg del dia. Si comença nuvolat, amb el vent permanent de l’anticicló, a poc a poc i fins a migdia, el cel es corba i els núvols s’estenen de pressa, i apareixen, sobre l’oceà, els raigs del sol. Són lluny del volcà, i per això, només veuen desfer-se els núvols davant de l’illa més vella de l’arxipèlag, una amb pàtina de sediment i un fals desert (és només una zona de bosc tallada, de terra roja i solta) i si la veuen, l’illa de Santa Maria, saben que vindrà aigua, que es trencarà la mar en ones i els vaixells i els turistes no podran salpar. També són lluny de l’aeroport que es queda, a vegades, incomunicat sota la boira espessa i salada. Es troben a una altra illa, la que no tenia història de la caça de balenes ni cap frase de Moby Dick apuntada al port amb pintura blava, i que fou, amb les falagueres arbòries, les hortènsies blaves i rosades, i les vaques immòbils pasturant, la que ens va rebre fa dos anys. Els veig dins de l’illa. No a l’illa, els veig dins de la campana que els protegeix i els manté colrats, immòbils com la superfície de la mar en juliol, asseguts als carrers empedrats, mentre escuren gots de cervesa i engulen nits. Semblen feliços. Visiten el camps de té una altra vegada, es mouen amb Zodiacs al voltant de les formes volcàniques, es capbussen per veure vaixells enfonsats fa cinc-cent anys. Fan amics, follen, tornen al restaurant vegetarià i queden a la Travessa dos Artistas. De lluny, de més lluny encara que el volcà i l’illa menuda on la vida passa més lenta, els arriben notícies de casa, d’Europa, i miren les fotos dels altres, els que marxaren de l’arxipèlag abans de quedar-se atrapats.

Han pres el color i la fesomia de l’estranger a una illa. S’hi han després de barrets amb plomes d’oca que dugueren de Croàcia, de la blancor de la pell, de l’estrès del continent, i es posen pantalons de flors, vestits folgats, i fumen tabac d’embolicar. Calcen només xancletes amb tires de goma i sola d’espart i porten sempre ulleres de sol enganxades als ulls. De vesprada, o surf o bany a Pesqueiros. De nit, Arco o O Baia. Cervesa Sagres sempre. Escalada, caminades i remullar-se a les caldeires, a vegades.

Deien que hi havia un moment crític, com allò del punt de no retorn, en què si no tornaves a casa, mai no tornaries i et quedaries, sense saber ben bé per què, enmig de l’oceà, a les illes de terra negra. No crec que tornen, i si ho fan, com saber si seran els mateixos.

Anuncis

Els convidats a la festa

La del tercer, la que porta ulleres de pasta i sempre duu els llavis pintats malament (com una ditada fora de la línia d’un dibuix d’una xiqueta), se’n va al sisè. Al sisè, sí dona, on hi ha la subsecretaria. Diu que se’n va perquè sempre s’elegeixen les coses per a millor, així que segurament és que cobrarà dos-cents euros més. Imagina’t que entrà amb nosaltres, te’n recordes, la vam veure arribar amb el cactus i una pila de paperots i tu i jo que pujàvem per l’escala (aquells temps en què no usàvem l’ascensor per mantindre’ns les cuixes dins la ratlla de la mesura) i ella, amb eixe culot que té, que l’ha tingut segurament des que va prendre la comunió, i amb el cactus de taula, tan xicotet. Ara, Ignasi no sap quant durarà. Hui el director ha dit que no dubta de les professionalitats de cadascú, bé, ha dit: «no dubte que sigueu bons professionals, però no compte amb vosaltres. Jo vull emportar-me el meu equip». A Ignasi, tant li fa, ja ha consolidat i cobrarà, fes-te el compte, el mateix. Vint euros menys, i què, això no fa res si cobres quatre mil euros al mes. L’altre, Paco, sí que s’ho pren malament. A veure a qui trau ara la corretja. Si és cap de servici, poc pot fer tenint Anna per sota, ella és qui controla i és el seu equip. És un ball de gent però amb la mateixa gent convidada de sempre. El mateix saló i ells, que tenen la targeta d’invitació engroguida, l’ensenyen i encara els serveix i els servirà. Sí, la jubilació. Teresa, ah, Teresa, està tota emprenyada. A l’esmorzar, hui m’han contat que li digué: Jo entenc que vullga endur-se el seu equip, però jo mai he estat adscrita a cap partit (mira-la!, no té carnet, diu) i faig la feina tan bé com la teua gent de confiança. A més a més, sé que el meu càrrec comporta saber ser molt discreta. Quan m’ho han contat, he imaginat que l’anterior director tenia una amant i que li feia mamades sota la taula al despatx. I que ella els va pillar i després ho sabia, i .. No, no està casat, es va divorciar a l’any d’ascendir… Les reunions, sí, les telefonades. I els errors, també. Si et truca el president, doncs ella voldrà dir que no escamparà la informació. Tots sabem qui fa de ràdio a ca nostra. Ah, te’n recordes de la xica amb el cabell rull, que una vegada vingué a una jornada i ens va demanar un certificat d’assistència dos o tres mesos després? No? Bé, tant fa, duu el gabinet de salut… Exacte, eixa! Tenim el currículum en una de les carpetes. L’han posada de subdirectora a farmàcia. Diuen que féu les pràctiques al Servici. Sí, té bona fama. Veurem. Són les mateixes peces del puzle però muntades de diferent manera. Veurem.

Ultramarins

Els meus avis, ara ja enfundats en la vellesa, tenien una tenda d’ultramarins vora la carretera que uneix els pobles de l’Horta. Són pobles molt junts, alguns es toquen i es barallen per trossos de terra i columnes de deixalles. La carretera sorollosa, transitada. A vegades, et podies creuar amb un camió de porcs, primer et venia l’olor que t’anunciava el pas i després, els culs, les cues caragolades i el color de carn viva que et deixaven veure els barrots de les tanques. La tenda sobrevivia pels veïns del barri, que no tenien cap supermercat a prop, i per la carretera. Podia aturar-se qualsevol cotxe. Els meus avis podrien escriure moltes històries de la clientela, però no els agrada llegir. Escriure és una tasca pràctica. La meua àvia té unes lletres redones i grosses i escriu en castellà: huevos, jamón york, mover todo y ponerlo al fuego, coger el bote de garrofons. Encara la veig fent els comptes al costat de la caixa, amb un llapis i una llibreta que era la meitat d’un quart, amb els fulls quadriculats. A l’estiu, m’hi passava un mes i mig amb ells. La meua àvia matava els conills al magatzem, al costat de refrescs, paquets de paper del vàter i productes de neteja. La meua cosina, que era més valenta que jo, l’ajudava agafant les potes de l’animal que xisclava espantat, mentre ella, amb un tall net al coll, feia que el crit s’anara apaivagant a poc a poc, vessat amb la sang que tacava el sòl, just davant de la porta. Jo mirava la televisió a dalt. El meu estiu eren la televisió, els jocs al magatzem i els gelats. De tant en tant, les històries que em contava l’àvia, més com una cosa de passada, sense elegir el tema.

El barri estava ple d’històries tristes, com tots. A mesura que et fas vell, pensava, sembla que la cosa es complica. La mort i la malaltia hi està més present, és una cosa material. Però no només això, un cansament, l’efecte del temps. Parelles que se separaven, dones que se suïcidaven, fills drogoaddictes. No tenia mirament, i encara que jo tinguera onze o dotze anys, la meua àvia no va estalviar-se a contar-me certes coses. Sabia que mentre em contava tot allò, jo mantenia la boca oberta, els ulls redons i clavats a la cara i una barreja de curiositat i por per un món que no entenia i coneixeria.

De totes les històries, hi havia dues més dramàtiques. Una vesprada, just abans de tancar, va aparéixer la boca d’un canó davant del meu avi, amenaçant. El meu avi el va apartar d’una manotada quan una veu que semblava que sortia pel canó de l’escopeta li va demanar tota la caixa. «Et podria haver matat!», comentaven indignats. L’altra història encara és més crua. Quan jo encara no havia nascut, quan les mans de la meua àvia encara no dibuixaven les corbes de l’artrosi, Fina, una veïna, se li va llançar al coll, embogida perquè havia begut salfumant. La bromera amarga, unes bombolles espesses i grogues, li omplia la boca, contava la meua àvia. M’arrapà, apuntava fitant-me amb uns ulls vius, d’ambre, que semblaven els d’una xiqueta quan espera impacient una resposta. S’havia cansat de viure i va elegir empassar-se mitja ampolla de salfumant. L’àvia em repetí la història moltes vegades.

Tots aquells records estan a la mateixa plana, com una història que és mare de totes les altres. La història mare, totes les històries. Jo em quedava sense respirar, paralitzada. Entenia que hi havia camins que només eren d’anada. 

Estàtica

Va remoure la llimonada i la va col·locar al calaix del congelador. Feia molta calor i després de preguntar-me cinc o sis vegades què preferia per berenar, optà per donar-me a tastar la beguda de llima escorreguda i sucre amb canella que havia preparat la nit anterior. Hauria preferit quedar fora, a una terrassa del centre des d’on veure la llum caure a les capçades dels arbres del riu (un riu que no és riu, només és llit) i acostar-se els anys que havien passat sense veure’s com qui acosta una cadira a la vora d’un altre per raonar. Imaginava el cel que es colrava amb un rosa pastel a la ciutat, massa lluny ara. Vaig tastar el llimó i el sabor àcid i dolç m’esmussà les dents. Les vaig prémer.

«Quant fa que no ens veiem? Deu anys?».

«Onze».

«Ah, onze… fou en setembre, veritat, quan quedàrem tots per a sopar. Mateu s’havia mort un mes abans…».

«Sí, fou ben trist».

Doní una altra glopada. Mateu havia fet bé a morir-se. La malaltia, que avançava sense esperança, no l’hauria deixat ser més que una ombra esquelètica. Tots, després d’un any de patiment, vam sentir la barreja esperada d’alleugeriment i culpa. Quan el mirava, tot llarg al llit sense moure’s (no tenia força per alçar un got d’aigua, bevia amb palletes) semblava fet de paper. De sobte, un plor de nadó, i el pensament enterbolit va marxar. Ella em mirà, ajuntà els llavis i assentí. Em deia que això era la seua vida ara, aquest fill i el llimonet granissat que preparava a les matinades xafogoses. A la casa, a l’hora de la migdiada, només el crit del xiquet i el pas de les busques grapava el silenci. Pensí que s’havia d’avorrir, però era jo la que m’avorria a les vesprades. Eixes hores en què tot es destesa i que la llum esdevé una cosa estàtica, que se’ns apega.

Quan tornà de donar-li a mamar, em va semblar més jove, havia perdut, pel passadís que separava la cuina de l’habitació del nen, els onze anys de distància. La llum semblà bellugar-se al voltant del seu cos, i estava segura que si en aquell moment ens haguérem quedat a les fosques, el seu cos tornaria a ser fluorescent: a les discoteques, quan hi anàvem amb les cerveses sota els pantalons (només ens regiraven les borses), sempre s’hi presentava de blanc. Podies veure com brillava a la pista. Espurnes blanques i nervioses. Vaig avançar un braç quan es va posar d’esquena per netejar-se una taca a la brusa estampada. Si allargava un dit, podia tocar-la. Però em vaig quedar immòbil, com la vesprada o la nit d’aquell sopar, quan vaig voler abraçar-la, segura ja del que significava la paraula refugi, i només li llancí un bes a l’aire.

Detalls

Va pensar que hi havia moments que duraven sempre, així que ara que entenia que feia anys que no li venia, de sobte i inesperadament, eixa sensació, la d’estar en el moment en què es formava un record (o que escrivien al seu cervell), va voler aturar-se cada dia per mirar el cel, els branquillons, la paret de rajoles de la fàbrica del carrer on treballava. Tancava els ulls amb força, pujava el nas i arrugava el front i després, els obria, el múscul s’hi acomodava i el negre de l’esfera es contreia. Actuava com si tinguera un objectiu als ulls i disparava. Després, amb els ulls closos un altre cop, es forçava per recordar el que acabava de veure. Allà el núvol, ací les taules del bar atapeïdes l’hora de l’esmorzar, el cotxe que hi passava pel costat, l’home de seguretat que sempre la saludava. Treballava per formar-se un moment que duraria per sempre, malgrat que fora en la mitja hora de descans d’un dia entre setmana i no la poqueta nit vora la mar, amb el centelleig de la llum de la lluna en la superfície. Si s’hi mantenia atenta durant uns minuts cada dia, podria revelar el record protegit de la llum. Imaginà pantalles fosforescents. El revers del record seria el moment en què, d’ací a uns anys, podria situar algun moment bell (els raigs entre les fulles dels plàtans, la ullada fugaç i fosca trobada al carrer) dins dels mesos feliços però monòtons d’aquests anys.

Cinc de cinc

M’alce després d’haver apagat cinc vegades l’alarma. Cinc minuts més, li deia a la mare. Cinc minuts més en què la mare s’hi estava de plantó, una figura ja corbada per l’edat esperant el toc de rellotge. Ara apague el mòbil cinc vegades i a vegades, entre record de la mare i de la corba de la columna, em cau el mòbil de les mans. La cafetera al foc mentre jo m’arregle: les lleganyes, el cabell, el sostenidor i les bragues, el vestit i les sabates. Cinc minuts i el cafè.  Me’l bec d’un glop. Abans d’eixir, em mire a l’espill i m’aparte algun floc del front. Bufe, fa calor, últimament sempre fa calor. En menys de cinc minuts estic fora i en menys de cinc minuts m’adone, sempre, que m’he oblidat d’alguna cosa, però mai torne a pujar a casa. Enfile el carrer amb pas àgil perquè l’autobús arriba abans que jo gire la cantonada i sempre em toca córrer per agafar-lo. Si eixira cinc minuts abans, esperaria asseguda en la parada, mirant de reüll la carretera (un minut o dos) i llegint en diagonal els missatges del mòbil. Ho sé. Creue la carretera, on abans passaven camions de porcs engabiats, i el conductor em veu i torna a desplegar-se la porta de l’autobús. Aleshores, la veig. La veig i per això no torne a pujar a casa quan m’adone que he oblidat aquest cop les ulleres de sol, la novel·la que llig entre parades de bus i viatges curts, o el mocador per al coll. La veig i són cinc minuts: perquè la mire amb la cua de l’ull, el cabell enganxat o solt, llis i espès, les ulleres amples i quadrades amb vidres degradats, la pell transparent, la boca premuda de llavis prims, el nas fi i les orelles menudes i simètriques. La veig i durant cinc minuts la recorde. M’assec sempre als primers seients perquè no endevine la foguerada. Estén un pensament càlid, com el del cos un matí després d’haver follat. Cloc els ulls cinc minuts i espere, sense pausa, que em desperte.

El pensament màgic

Però ell no se’n recorda de res. Perquè recordar les imatges mudes és no recordar-se’n de res, i quan ho diu mira cap a terra. Que les persones, quan envellim, ens fem de terra, cada dia més corbats, perquè ens crida, i perquè ens assequem. Morir-se és assecar-se, torna a mirar al terra. No, no ha mogut el cap ni ha alçat els ulls. Malgrat que parla, sembla que té la boca tancada, les dents serrades i el masseter contret. El masseter a punt de trencar-se, la polpa de les dents a punt de sagnar, l’esmalt fet estelles. Que no sap dir què diria, son pare, de la vida d’ara, o com, si poguera tornar-hi, encaixaria. Que tampoc sap què diria de les notícies. Només el col·loca, això fa, col·locar la figura alta, gran, amb les mans enllaçades a l’esquena, com qui espera sense cap mena d’urgència. Si va pel carrer, el posa uns metres més enllà. En silenci, també, caminant. Si va amb metro, el situa en el vagó següent, recolzat a la barana. En els dies més feliços, el veu fitant l’horitzó sota els pins de la infància, en un turonet sec des d’on es veu la mar. «No sé què em diria, no ho sé».