La pressa i l’estiu

Només acabar, com si tinguera un moll sota el ventre, isc del seu cos i em deixe caure al costat, tocant-li sense voler el pit esquerre. És el segon clau i estic esgotat, però la barreja d’alcohol i porros ens fa moure’ns agafats sense aturar-nos. Ella, com jo, respira fort. L’aire que exhalem ha d’estar ple de gotetes de suor i m’agradaria poder veure-les brillar a la densitat de l’habitació. Gire per mirar si les parets estan mullades, però amb la persiana baixada, tot és fosc. L’estiu ens fa creure que els límits dels cossos i de les coses són més imprecises i que tot pren l’escalfor de la sang. Ella tanca els ulls i els obri sense propòsit, està a punt d’adormir-se.

Ens hem conegut aquest migdia, i ja des del principi, ens hem resseguit amb la mirada. Duia un vestit blanc, i quan s’asseia podia veure-li una certa tibantor de què ja s’acomiadava. Estava a prop dels cinquanta i volia viure, això pensava. Ens hem convidat mútuament a cerveses (gots de plàstic sense perill de trencar-se) i ens hem anat tornant audaços fins que m’ha espentat al garatge, on, entre tractors, ens hem magrejat i llepat sense pausa. Només quan hi entrava algú, ens amagàvem rere la roda d’una màquina, enrojolats.

Hem marxat de la festa sense acomiadar-nos de ningú, com si haguérem redolat per terra fins al cotxe (així ens imagine ara, entropessant amb peus i cames que només podien assentir davant la pressa del sexe). «No podem anar a ma casa!», es queixava mentre jo conduïa vorejant la séquia. Els fills i la nòvia del major vivien amb ella, que s’havia separat feia cinc anys. No duia mai a ningú, i premia el ningú, com si una paraula es poguera prémer, a sa casa. Què volia que fera jo? Només m’havien deixat un sofà a un poble a vint quilòmetres del mas i estàvem massa borratxos com per a arribar-hi. Alçava els braços i reia, i amb cada esclafit de riure, girava una mica el volant.

—Em pixe.

—Com?

—Que em pixe.

—No pots anar al bany, els meus fills et sentiran.

El balcó dóna a un carrer ample, molt transitat, que arriba a la plaça del poble, on comencen totes les festes i s’hi aboquen les darreres hores de la nit. No fa fred, però quan trac la polla, un xic arrugada després de l’esforç, em ve un eriçó que em travessa l’esquena i els testicles. El fil d’orina banya primer la terra del test (un àloe vell, cremat) i després cau a l’asfalt. Mire el rellotge que ensenya les agulles amb llum fluorescent. Les vuit de la vesprada. Encara tinc temps per a demanar-li una mamada.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s