El pensament màgic

Però ell no se’n recorda de res. Perquè recordar les imatges mudes és no recordar-se’n de res, i quan ho diu mira cap a terra. Que les persones, quan envellim, ens fem de terra, cada dia més corbats, perquè ens crida, i perquè ens assequem. Morir-se és assecar-se, torna a mirar al terra. No, no ha mogut el cap ni ha alçat els ulls. Malgrat que parla, sembla que té la boca tancada, les dents serrades i el masseter contret. El masseter a punt de trencar-se, la polpa de les dents a punt de sagnar, l’esmalt fet estelles. Que no sap dir què diria, son pare, de la vida d’ara, o com, si poguera tornar-hi, encaixaria. Que tampoc sap què diria de les notícies. Només el col·loca, això fa, col·locar la figura alta, gran, amb les mans enllaçades a l’esquena, com qui espera sense cap mena d’urgència. Si va pel carrer, el posa uns metres més enllà. En silenci, també, caminant. Si va amb metro, el situa en el vagó següent, recolzat a la barana. En els dies més feliços, el veu fitant l’horitzó sota els pins de la infància, en un turonet sec des d’on es veu la mar. «No sé què em diria, no ho sé».

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s