Estàtica

Va remoure la llimonada i la va col·locar al calaix del congelador. Feia molta calor i després de preguntar-me cinc o sis vegades què preferia per berenar, optà per donar-me a tastar la beguda de llima escorreguda i sucre amb canella que havia preparat la nit anterior. Hauria preferit quedar fora, a una terrassa del centre des d’on veure la llum caure a les capçades dels arbres del riu (un riu que no és riu, només és llit) i acostar-se els anys que havien passat sense veure’s com qui acosta una cadira a la vora d’un altre per raonar. Imaginava el cel que es colrava amb un rosa pastel a la ciutat, massa lluny ara. Vaig tastar el llimó i el sabor àcid i dolç m’esmussà les dents. Les vaig prémer.

«Quant fa que no ens veiem? Deu anys?».

«Onze».

«Ah, onze… fou en setembre, veritat, quan quedàrem tots per a sopar. Mateu s’havia mort un mes abans…».

«Sí, fou ben trist».

Doní una altra glopada. Mateu havia fet bé a morir-se. La malaltia, que avançava sense esperança, no l’hauria deixat ser més que una ombra esquelètica. Tots, després d’un any de patiment, vam sentir la barreja esperada d’alleugeriment i culpa. Quan el mirava, tot llarg al llit sense moure’s (no tenia força per alçar un got d’aigua, bevia amb palletes) semblava fet de paper. De sobte, un plor de nadó, i el pensament enterbolit va marxar. Ella em mirà, ajuntà els llavis i assentí. Em deia que això era la seua vida ara, aquest fill i el llimonet granissat que preparava a les matinades xafogoses. A la casa, a l’hora de la migdiada, només el crit del xiquet i el pas de les busques grapava el silenci. Pensí que s’havia d’avorrir, però era jo la que m’avorria a les vesprades. Eixes hores en què tot es destesa i que la llum esdevé una cosa estàtica, que se’ns apega.

Quan tornà de donar-li a mamar, em va semblar més jove, havia perdut, pel passadís que separava la cuina de l’habitació del nen, els onze anys de distància. La llum semblà bellugar-se al voltant del seu cos, i estava segura que si en aquell moment ens haguérem quedat a les fosques, el seu cos tornaria a ser fluorescent: a les discoteques, quan hi anàvem amb les cerveses sota els pantalons (només ens regiraven les borses), sempre s’hi presentava de blanc. Podies veure com brillava a la pista. Espurnes blanques i nervioses. Vaig avançar un braç quan es va posar d’esquena per netejar-se una taca a la brusa estampada. Si allargava un dit, podia tocar-la. Però em vaig quedar immòbil, com la vesprada o la nit d’aquell sopar, quan vaig voler abraçar-la, segura ja del que significava la paraula refugi, i només li llancí un bes a l’aire.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s