Ultramarins

Els meus avis, ara ja enfundats en la vellesa, tenien una tenda d’ultramarins vora la carretera que uneix els pobles de l’Horta. Són pobles molt junts, alguns es toquen i es barallen per trossos de terra i columnes de deixalles. La carretera sorollosa, transitada. A vegades, et podies creuar amb un camió de porcs, primer et venia l’olor que t’anunciava el pas i després, els culs, les cues caragolades i el color de carn viva que et deixaven veure els barrots de les tanques. La tenda sobrevivia pels veïns del barri, que no tenien cap supermercat a prop, i per la carretera. Podia aturar-se qualsevol cotxe. Els meus avis podrien escriure moltes històries de la clientela, però no els agrada llegir. Escriure és una tasca pràctica. La meua àvia té unes lletres redones i grosses i escriu en castellà: huevos, jamón york, mover todo y ponerlo al fuego, coger el bote de garrofons. Encara la veig fent els comptes al costat de la caixa, amb un llapis i una llibreta que era la meitat d’un quart, amb els fulls quadriculats. A l’estiu, m’hi passava un mes i mig amb ells. La meua àvia matava els conills al magatzem, al costat de refrescs, paquets de paper del vàter i productes de neteja. La meua cosina, que era més valenta que jo, l’ajudava agafant les potes de l’animal que xisclava espantat, mentre ella, amb un tall net al coll, feia que el crit s’anara apaivagant a poc a poc, vessat amb la sang que tacava el sòl, just davant de la porta. Jo mirava la televisió a dalt. El meu estiu eren la televisió, els jocs al magatzem i els gelats. De tant en tant, les històries que em contava l’àvia, més com una cosa de passada, sense elegir el tema.

El barri estava ple d’històries tristes, com tots. A mesura que et fas vell, pensava, sembla que la cosa es complica. La mort i la malaltia hi està més present, és una cosa material. Però no només això, un cansament, l’efecte del temps. Parelles que se separaven, dones que se suïcidaven, fills drogoaddictes. No tenia mirament, i encara que jo tinguera onze o dotze anys, la meua àvia no va estalviar-se a contar-me certes coses. Sabia que mentre em contava tot allò, jo mantenia la boca oberta, els ulls redons i clavats a la cara i una barreja de curiositat i por per un món que no entenia i coneixeria.

De totes les històries, hi havia dues més dramàtiques. Una vesprada, just abans de tancar, va aparéixer la boca d’un canó davant del meu avi, amenaçant. El meu avi el va apartar d’una manotada quan una veu que semblava que sortia pel canó de l’escopeta li va demanar tota la caixa. «Et podria haver matat!», comentaven indignats. L’altra història encara és més crua. Quan jo encara no havia nascut, quan les mans de la meua àvia encara no dibuixaven les corbes de l’artrosi, Fina, una veïna, se li va llançar al coll, embogida perquè havia begut salfumant. La bromera amarga, unes bombolles espesses i grogues, li omplia la boca, contava la meua àvia. M’arrapà, apuntava fitant-me amb uns ulls vius, d’ambre, que semblaven els d’una xiqueta quan espera impacient una resposta. S’havia cansat de viure i va elegir empassar-se mitja ampolla de salfumant. L’àvia em repetí la història moltes vegades.

Tots aquells records estan a la mateixa plana, com una història que és mare de totes les altres. La història mare, totes les històries. Jo em quedava sense respirar, paralitzada. Entenia que hi havia camins que només eren d’anada. 

Advertisements

2 respostes a “Ultramarins

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s