La vida lenta

Els veig encara a les fotos, mig despullats, amb un ample somriure i la pell colrada per un sol que sempre apareix al llarg del dia. Si comença nuvolat, amb el vent permanent de l’anticicló, a poc a poc i fins a migdia, el cel es corba i els núvols s’estenen de pressa, i apareixen, sobre l’oceà, els raigs del sol. Són lluny del volcà, i per això, només veuen desfer-se els núvols davant de l’illa més vella de l’arxipèlag, una amb pàtina de sediment i un fals desert (és només una zona de bosc tallada, de terra roja i solta) i si la veuen, l’illa de Santa Maria, saben que vindrà aigua, que es trencarà la mar en ones i els vaixells i els turistes no podran salpar. També són lluny de l’aeroport que es queda, a vegades, incomunicat sota la boira espessa i salada. Es troben a una altra illa, la que no tenia història de la caça de balenes ni cap frase de Moby Dick apuntada al port amb pintura blava, i que fou, amb les falagueres arbòries, les hortènsies blaves i rosades, i les vaques immòbils pasturant, la que ens va rebre fa dos anys. Els veig dins de l’illa. No a l’illa, els veig dins de la campana que els protegeix i els manté colrats, immòbils com la superfície de la mar en juliol, asseguts als carrers empedrats, mentre escuren gots de cervesa i engulen nits. Semblen feliços. Visiten el camps de té una altra vegada, es mouen amb Zodiacs al voltant de les formes volcàniques, es capbussen per veure vaixells enfonsats fa cinc-cent anys. Fan amics, follen, tornen al restaurant vegetarià i queden a la Travessa dos Artistas. De lluny, de més lluny encara que el volcà i l’illa menuda on la vida passa més lenta, els arriben notícies de casa, d’Europa, i miren les fotos dels altres, els que marxaren de l’arxipèlag abans de quedar-se atrapats.

Han pres el color i la fesomia de l’estranger a una illa. S’hi han després de barrets amb plomes d’oca que dugueren de Croàcia, de la blancor de la pell, de l’estrès del continent, i es posen pantalons de flors, vestits folgats, i fumen tabac d’embolicar. Calcen només xancletes amb tires de goma i sola d’espart i porten sempre ulleres de sol enganxades als ulls. De vesprada, o surf o bany a Pesqueiros. De nit, Arco o O Baia. Cervesa Sagres sempre. Escalada, caminades i remullar-se a les caldeires, a vegades.

Deien que hi havia un moment crític, com allò del punt de no retorn, en què si no tornaves a casa, mai no tornaries i et quedaries, sense saber ben bé per què, enmig de l’oceà, a les illes de terra negra. No crec que tornen, i si ho fan, com saber si seran els mateixos.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s