La pressa i l’estiu

Només acabar, com si tinguera un moll sota el ventre, isc del seu cos i em deixe caure al costat, tocant-li sense voler el pit esquerre. És el segon clau i estic esgotat, però la barreja d’alcohol i porros ens fa moure’ns agafats sense aturar-nos. Ella, com jo, respira fort. L’aire que exhalem ha d’estar ple de gotetes de suor i m’agradaria poder veure-les brillar a la densitat de l’habitació. Gire per mirar si les parets estan mullades, però amb la persiana baixada, tot és fosc. L’estiu ens fa creure que els límits dels cossos i de les coses són més imprecises i que tot pren l’escalfor de la sang. Ella tanca els ulls i els obri sense propòsit, està a punt d’adormir-se.

Ens hem conegut aquest migdia, i ja des del principi, ens hem resseguit amb la mirada. Duia un vestit blanc, i quan s’asseia podia veure-li una certa tibantor de què ja s’acomiadava. Estava a prop dels cinquanta i volia viure, això pensava. Ens hem convidat mútuament a cerveses (gots de plàstic sense perill de trencar-se) i ens hem anat tornant audaços fins que m’ha espentat al garatge, on, entre tractors, ens hem magrejat i llepat sense pausa. Només quan hi entrava algú, ens amagàvem rere la roda d’una màquina, enrojolats.

Hem marxat de la festa sense acomiadar-nos de ningú, com si haguérem redolat per terra fins al cotxe (així ens imagine ara, entropessant amb peus i cames que només podien assentir davant la pressa del sexe). «No podem anar a ma casa!», es queixava mentre jo conduïa vorejant la séquia. Els fills i la nòvia del major vivien amb ella, que s’havia separat feia cinc anys. No duia mai a ningú, i premia el ningú, com si una paraula es poguera prémer, a sa casa. Què volia que fera jo? Només m’havien deixat un sofà a un poble a vint quilòmetres del mas i estàvem massa borratxos com per a arribar-hi. Alçava els braços i reia, i amb cada esclafit de riure, girava una mica el volant.

—Em pixe.

—Com?

—Que em pixe.

—No pots anar al bany, els meus fills et sentiran.

El balcó dóna a un carrer ample, molt transitat, que arriba a la plaça del poble, on comencen totes les festes i s’hi aboquen les darreres hores de la nit. No fa fred, però quan trac la polla, un xic arrugada després de l’esforç, em ve un eriçó que em travessa l’esquena i els testicles. El fil d’orina banya primer la terra del test (un àloe vell, cremat) i després cau a l’asfalt. Mire el rellotge que ensenya les agulles amb llum fluorescent. Les vuit de la vesprada. Encara tinc temps per a demanar-li una mamada.

Anuncis

L’examen

La comparació és fàcil. De fet, estic segura que la xica que mira distretament pel balconet interior, té a la ment la mateixa imatge i que, si no fora una acció definitiva, es llançaria pel forat fins a la primera planta i fugiria pel pati. Les escoles i instituts recorden les presons: l’edifici gran, amb habitacions massa estretes, les finestres amb barrots o sense, però amb cap possibilitat de traure-hi el cap, el pati ocupat només unes hores del dia, la filera nerviosa amb les safates al menjador, i les cares llargues, descontentes, que miren des dels ulls d’un gos amb corretja.

Sé que la xica pensa el mateix que jo. Amb el semblant greixós, una carn que ens sobra a l’estiu, som com porcs esperant l’hora de la matança, quan l’homenot, que obri talls nets a la pell dura, ens condemne. Som porcs amb carnet d’identitat. No només és la calor de l’erm ni l’amuntegament, és el mateix desassossec que tenen els porcs abans d’esquarterar-los. «Sagí i prou greix per sofregir tota vianda».

Poda

El dia de les eleccions, el marit preparà una paella de marisc i ella convidà al conseller, a la dona i a uns quants directors generals d’altres serveis. La filla tornava dels Estats Units l’endemà i l’habitació, desocupada durant tot l’any, va rebre les bosses dels invitats. La casa a l’Eliana és de tres pisos, compta amb un porxo i piscina enmig d’un jardí amb dragos, cactus i àloes. En una altra vida, solia dir les nits després dels gintònics, sóc una reputada i delicada botànica. Pensa que la ciència de les plantes i la jardineria és cosa de dones: protegida amb una pamela adornada amb una cinta roja, les seues mans semblen fràgils papallones apropant-se a les flors. Tanmateix, no hi ha cap delicadesa al final del gest, només és una il·lusió pel blanc nacrat de la pell. Talla tiges, poda arbusts, lleva les fulles marcides i seques, arrabassa les plantes que se n’ixen de les vores dels camins. Cada cert temps, crida André, un portugués d’aspecte alemany que té les mans grosses, i li demana que canvie el jardí de temàtica. Ara, amb les suculentes, troba a faltar la feblesa dels pètals colrats vermells i violacis. Com la filla, semblen no necessitar-la.

Una rere una altra, s’empassen les copes i ella, diligent, les ompli abans que senten la cremor dins la boca. Les enquestes no els són positives, i ho saben, per això han decidit mullar-se la llengua i soltar els insults abans que els glaçons es fonguen. A poc a poc, s’enretira el xàfec. Els convidats fan broma, s’adrecen al conseller i mirant-lo burleta, proposen entrar a l’aigua, encara que cap d’ells duu roba de bany. Ella atén les converses esguitades de rialles de lluny, com si mirara la taula des d’una finestra, pensa en les mans aspres d’André, que sempre sap què o on s’ha d’escapçar. De sobte, la directora general, que ha begut massa, amb el got barreja de gel fos i whisky,  se’n va tentinejant fins a la piscina. Cau de tos sobre la superfície clorada i hi ha crits des del menjador: els del marit, que en eixe moment imaginava les mamelles d’una de les cap més jóvens del servei, i els de l’amfitriona, que ha topat contra el vidre de la finestra que la mantenia apartada i ara crida per l’amiga, que creu ja ofegada d’alcohol i productes de neteja per a la piscina. Tots dos respiren quan arriben davant de l’aigua: l’ofegada ix somrient i marejada, només amb una xicoteta ferida oberta a la mà.

De seguida, encara més cridaners i alterats, tornen a vessar alcohol als gots i imaginar pits i cuixes sota la roba clara i fresca de l’estiu. Ella, però, ja no torna a absentar-se, hi està massa present, el desastre. Li vindria de gust deixar-los, agafar les tisores i començar per les cintes del verd i groc eixut dels àloes.

Els primers sondeigs arriben i ells ja estan massa borratxos com per a trobar una veta d’esperança. Tampoc de desesper. Farien broma, si pogueren obrir la boca i no escopir rots.

Amb la idea del canvi de temàtica del jardí encara al cap, se sorprén quan li pregunten, abocats els números a la pantalla, que què farà ara, quan canvie el govern.

Western

Entre els primers tres xiulits metàl·lics i els tres següents, hi ha uns cinc minuts en què la màquina, darrere de l’armari, espera. Des del sofà, atabalada de tanta calor, sent l’avís que diu que la roba ja està llesta, a punt perquè col·loque el suavitzant i tot torne a rodar. Diuen que hi ha gent que es queda asseguda davant del moviment hipnòtic i es repassa la vida en el temps que dura la rentada i la centrifugació. Mentre la rentadora està engegada, jo m’estire al sofà i encenc el televisor sense veu. Torna a sonar, l’avís, i a la tele el xèrif ha vist que és sol a una ciutat espantada i assetjada. Durant aquests cinc minuts que la màquina em deixa per arribar a la cuina, obrir la porta (una porta com la d’un vaixell, redona, que ensenya un interior ennuegat, com si hagueres girat la mar) i traure la bugada, puc veure el final del western, la mort heroica del xèrif o puc tancar els ulls i esperar que els següents tocs em desperten. Puc deixar caure un peu a terra, com el primer moviment d’una faena per fer, o agafar el mòbil, que el tinc a la butxaca, i comprovar que hui tampoc tinc cap telefonada. Ara el xerif camina pel carrer major del poble, quatre cases de fusta mal construïdes on compten amb l’important: el bar, la presó, les putes. Ara vindran els trets des de finestres i taulons, i el personatge s’amagarà darrere d’algun carro o caurà mort abans que puga ensenyar la lluentor de l’arma. Quan escolte el primer tro, apague el televisor i el personatge cau a terra, esvaït dins la negror. Ja asseguda, encara amb el comandament a la mà, em costaria menys alçar-me i arribar a la rentadora abans que anuncie per tercera vegada que el programa s’ha acabat. Eixiré fora, sota el sol inclement d’una pel·lícula de western, amb el cistell de les pinces enganxat al braç, i estendré camises i pantalons, vestits, i calcetins per parelles, que sempre els perd.
Tres xiulits més, i m’alce, i trac la roba, amuntonada a la safata, llesta i neta per quan ell torne. Tres avisos més i sóc com el xèrif a un carrer polsegós. Torne a mirar el mòbil, sense cap senyal. Cinc minuts més, tres tocs de la màquina i m’alce.