Papallona, vespa, mosca

Si haguera pogut triar, hauria preferit una papallona o una vespa. Una mosca és una cosa trivial i molesta. Una vespa em podria haver dut cap a la mort, i el fet anecdòtic, aleshores, hauria sigut una cosa tràgica i per recordar. Com aquella història de l’home que es menjà l’eruga de la processionària barrejada amb l’arròs un diumenge d’estiu, quan ell i la família decidiren anar a la pineda. Va morir ofegat. La posta, que és com un núvol de cotó, estava a la branca que penjava just damunt de la taula on menjaven.

Una papallona m’hauria omplit l’estómac amb l’aleteig i hauria sigut una mort bella, clapejada de colors. Podrien haver dit: va morir perquè tenia papallones a l’estómac.
En canvi, una mosca… Note els nervis de les ales a la gola i com es belluga el cos negre. Què intentarà abans de quedar-se apegada a la mucosa de la faringe? I el brunzit esdevé més intens, com si l’animal tinguera por.

«Escoltes», li dic a la companya de la feina, que em mira mentre jo em prem el coll i intente tossir més fort, «escoltes el soroll?» I em diu que no. «Se m’ha posat una mosca a la boquera abans i crec que l’he engolida. La note a l’amígdala, apegada i movent-se com si estiguera atrapada en una teranyina». «És impossible», em diu, «ja l’hauries escopit».

Però, com puc escopir una cosa que està atrapada? Ho pense i no li ho dic, assentisc mentre em bec el tercer got d’aigua. Que vaja avall, que es fonga a l’estómac i pare de bellugar-se. Amb una papallona o una vespa hauria sigut diferent.

Àlex

Vaig quedar el primer dels quinze i per això m’agafaren. Si la prova haguera sigut una altra, però tota la vida he dut estes màquines, podria dur-les amb els ulls tancats si em deixaren a l’empresa. Primer, un mes de prova. Un mes. El curs era de quinze dies teòrics i un mes de pràctica a l’empresa. Jo sabia que si hi havia prova, la passava, però no sabia com serien els altres. Un mes, i alguns companys, després del mes, al carrer. Un adéu i tens aquí la porta. I si necessitem algú, te telefonarem. Però a qui necessitaran? Jo ja estic dins, no m’he de preocupar. No sé si saben on he estat aquests últims anys. No importa. No em coneixen, a la ciutat. Només la boja d’Anna, que l’altre dia vingué a casa i començà insultar-la, a Maite, i quan se m’unflaren les pilotes, isquí al carrer, l’espentí i va caure al jardí, just al costat de les tomateres que acabe de plantar. No vaig deixar una per l’altra, però ella no ho sap. Creu que em gitava amb Maite i era la xica de la benzinera, una dona d’uns trenta anys que tenia un fill. Ens véiem d’amagat a la part de darrere, on estaven els servicis. Però això no va anar avant. Després, Maite i la casa i les tomateres, que creixen al voltant de les canyes (vaig preguntar a mon pare per l’hort) i el gos que trac cada dia quan es fa fosc i creme tres o quatre ganes en dos cigarrets. El primer, a l’eixir de casa, el segon, quan torne amb el gos, ja més tranquils tots dos. Maite m’espera a casa. No cuina, però fa coses com planxar i arreglar els armaris, i de tant en tant, cus. No beu i això és una cosa important.

Hui potser me telefonen per anar demà. Has de dir que sí sempre, sinó el torn passa a un altre, un altre que no sap moure la màquina com jo però que té un mòbil que no falla i que no es queda adormit. A les cinc m’alce, pegue voltes i Maite em crida i pega colpets al muscle fins que jo m’alce. Ara, li telefonen a ella perquè a mi no em funciona el mòbil. Quina sort. Ho saben. De seguida, Maite em telefona (el seu número sí que sona, és una cosa estranya) i em diu que demà torne a la fàbrica. No cal que em diguen l’hora, ja ho sé, a les sis comence a conduir el trasto. Hi ha semàfors i duc un casc especial, com si fora d’obra. Cadascú té la seua feina i això m’agrada. Vaig ràpid, i es queixen, els caps. Vas massa ràpid, em diuen, afluixa. No saben perquè vaig tan ràpid però jo sí que ho sé. Cada dia he d’estar a l’aguait per si em telefonen. Signe el contracte quan marxe cap a casa, al migdia. Des dels tretze anys que duc estes màquines, per això, dels quinze hòmens m’agafaren i jo ja ho sabia. Era un xiquet quan comencí i ara duc un casc i tinc un hort. No puc dormir a les nits, però ells no ho saben. Vaig de pressa i no dorm a les nits per la mateixa raó. Però ells no ho saben.

Les bèsties

La caravana aparegué un matí i no ens va sorprendre. Al parc que ens van construir al costat de casa, hi havia sempre alguna cosa estranya que sempre acabava per fer-nos creure que era normal, que a tots els parcs hi havia cotxes destrossats o cremats, autocaravanes desfetes i deixalles (electrodomèstics vells, matalassos foradats i mobles plens de corc viu). Si mai arribaves a aparcar al final del parc, la part que estava a prop del barranc, temies que l’endemà el teu cotxe s’haguera convertit en peces soltes.

La caravana, però, estava en bon estat. Un dia que passejava amb el meu gos, vaig veure com un home d’uns seixanta anys nugava un fil als dos arbres perquè fera d’estenedor, i el vaig saludar. Era un matí fresc, amb la rosada de la nit encara enganxada a l’aire. Ell em respongué amb un somriure lleu i va quedar-se mirant el meu gos. El meu gos era gran, de pèl marró amb els flancs rogencs, i solia arrimar-se sempre als desconeguts agitant la cua alegrement. Va estrebar la corretja, amb un moviment brusc, i pel colp sec, vaig deixar la nansa. Directe a l’home, que s’havia quedat aturat davant de nosaltres, amb els palmells oberts, com si esperara tocar-lo d’un moment a un altre. L’endemà vaig esperar trobar-me’l una altra vegada fora de la caravana, però no fou així. Hauria de fer soroll, si volia que isquera. Al cercle de terra on havien plantat els arbres quedaven algunes branques, n’agafí una i la vaig llançar. El gos, amb els ulls més redons, interrogants i les orelles agusades, em mirava sense moure’s. El branquilló dibuixà una corba a l’aire i aterrà a prop de la caravana, just davant de la porta, i ni ell ni jo ens vam moure gens. El parc encara estava en silenci, faltaven hores perquè els xiquets hi passaren per anar a l’escola, i només es sentia algun motor de cotxe llunyà. Si m’hi acostava, les meues passes havien de ser sorolloses. Potser podria xiular o cridar el gos. De sobte, mentre jo encara m’ho rumiava, la portella s’obrí i aparegué la figura del vell. Porta este matí ulleres fosques, com si el dèbil sol de l’albada que travessa la persiana l’haguera importunat al llit.

Ens vàrem saludar i el gos, que ja s’havia desfet de l’ensopiment, li llepava la mà, que ell li havia acostat quasi imperceptiblement. Tots tres entràrem a la caravana. El seu nom era Juan, i era andalús. Encara que a primera vista, havia dit que tot just passava dels seixanta, ell mateix, amb un mig somriure vanitós, va dir-me que vorejava ja els setanta-u. Havia estat viatjant amb la caravana des que l’hivern passat, a la muntanya, tinguera un incident.

Una nit del gener passat, quan el termòmetre assolí els menys sis o set graus, ell, borratxo, arribà trontollant a casa, i es deixà caure al llit vell de la caravana (no és un llit sinó un matalàs prim i ronyós). L’endemà, quan va despertar-se, notà uns ganivets amb òxid clavats a les polpes dels dits grossos del peu esquerre. Havien pres un color definit entre el blau i el violeta. Coixejant, s’enfilà enmig dels prats fins a casa de l’única dona que coneixia del poble. Era ramadera i vivia amb l’home i el fill adolescent. Era l’única que de tant en tant, em digué Juan, «cuida de este pobre diablo». S’havia oblidat, amb el cap emboirat pel whisky, de tirar-se una manta per damunt del cos i d’encendre’s l’estufa. El metge li anuncià que caldria tallar els dits per evitar la necrosi, però ell es va incorporar de la llitera, i com un gos, bramà que allí no es tallava res. «Si hay que cortar esto, primero antes un cubata» em deia mentre escoltava la història i es servia un got d’alcohol després d’haver-me’n oferit un altre a mi. Eren les vuit del matí passades. Eixa nit vaig somiar amb les muntanyes gelades i el dolor al peu com el d’una punta de gebre clavada a la carn. Feia anys que no xafava les altes muntanyes i la història del vell, i ell mateix, ranquejant les cames a l’asfalt del parc, amb la barba grisa i blanca. El matí següent, la meua bèstia i jo estàvem al parc. Quan va veure la caravana i l’ombra espessa de l’home, el gos remenà la cua i va fer un clapit. De seguida, començà una carrera fins a topar-se amb les cames del vell. Aquesta vegada, ens quedàrem fora, asseguts a unes cadires plegables que havia tret per a mi. M’esperava, digué.

Es va remuntar a uns anys abans, quan treballava a una mina. Quaranta anys enmig de galeries, atzucacs i parets de roca que no s’acabaven mai. El cor de la terra. S’ho deixà perquè començà a caure-li el pèl, una malaltia de la qual no sap el nom, però que li canvià la vida, perquè a partir d’eixe moment feu la vida a dalt.«Y la vida arriba es muy distinta, otro mundo». Per a allunyar-se’n del cor terrós, pujà i pujà fins a trobar-se a milers de metres, amb el fred d’unes muntanyes gebrades sovint, i cuidant les bèsties a un poble de deu habitants. S’escalfava amb l’alcohol, que engolia al bar del poble del costat, una miqueta més gran, i on només podia arribar si hi havia algú que baixara en eixa direcció. Per a tornar a la caravana, sota la neu o amb la rosada, algú altre havia de pujar-lo. Si no hi trobava cap, ell mateix, amb una branca que feia de gaiato, tombava cap a la senda que unia els pobles. Caminava i caminava fins que el temps sota el fred li entumien les mans, que es fregava insistentment.

El gos s’arrambà a les meues cames, i amb la llengua fora, recolzà la barbeta damunt les cuixes. Li vaig acaronar el cap, i em respongué amb una mirada tendra, amb els ulls mig closos. L’home s’alçà i es va girar, ajudant-se de la taula del costat. Havia d’estendre els genolls per passos, primer lleugerament fins que el dolor més agut deixava de colpir-lo, i després una cama i una altra per separat. El gos el va seguir, bellugant la cua i dansant en cercles al voltant d’ell.

Jo tenia una gossa, una bèstia amb què vaig ensopegar una nit en què pujava, tot sol i marejat, al poble. Deu anys, deu anys hem passat junts. Fora de la mina, no havia sabut conservar cap amic, i amb la caravana, abandonava els llocs abans que la meua sort poguera canviar. Cada primavera, li notava la panxa més grossa, un baló que arrossegava, i aleshores, m’adonava que eixe any també hauria de soterrar els cadells quan encara tenien els ulls tancats. Al costat del bosc, cavava un forat fondo i colgava els cadells tan menuts com el palmell de la meua mà, mentre la gossa, que havia nugada, llançava un reguitzell de lladrucs.

Vaig fitar al meu gos, que ens mirava a tots dos, expectant. La xerrameca l’havia despertat i es quedà palplantat enmig dels dos, amb la cua veloç de dreta a esquerra i la llengua a fora.

Les agulles

La meua dona llança un bufit i es gira, enduent-se amb ella un tros més del llençol. Així que em quede estirat amb la panxa a l’aire i els ulls ben oberts. Ella diu que no, però jo sé que no ha escoltat amb atenció, que no ha tancat els ulls, ha apartat el soroll de la nevera, que és incansable, i com una forma que es distingeix a la foscor si deixes el temps suficient perquè els ulls s’hi acostumen, el tic-tac del rellotge ha aparegut clar, sobreimprès. No ha fet res d’això i no ha sentit el soroll. Perquè no tenim rellotge, no, cap rellotge despertador a l’apartament, però des de fa una setmana el so de les busques apunta de nit, quan els dos ja ens trobem al llit. Hui li he dit per primera vegada que escoltara, i ella ha bufat, perquè té son i no hem fet l’amor perquè té son, ha esperat dos segons per dir-me que no i s’ha girat de gaidó, mirant cap a la finestra. Tinc una mica de fred, però si estire del llençol, tornaré a despertar-la i no vull sentir la queixa ni el bufit.

Espere que comence a roncar i que els roncs es mengen el tic-tac del rellotge invisible. Abans, mire si he posat l’alarma del mòbil, que he deixat a la còmoda. Fa un llampec i mostra un dos. És una excusa, perquè el que faig és tornar a obrir els calaixos i regirar entre la roba si hi ha un rellotge, un d’aquests antics, redons amb dues potes i dues campanes unides. L’imagine roig, d’un roig cridaner. Fa anys en tenia un així. M’agradava perquè m’agradava girar la rodeta fins que l’agulla donava la volta per aturar-la damunt del set, però vaig haver-lo d’amagar quan la meua dona vingué a viure amb mi perquè no la deixava per dormir. No entenia com podia molestar-li eixe soroll amb els raucs que llançava.

Ara torna a desdibuixar-se el tic-tac sota l’espès brunzit de la nevera, que de tant en tant reprén força. Respire profundament i mire el perfil que ronca. Pose la mà a l’esquena perquè la meua respiració es compasse a la d’ella, i a poc a poc, deixe que el descans hi entre. Però quan ja tinc el pes de la son sobre les parpelles, sense somni, se sent un tac, un clar tac que no deixa cap mena de dubte: hi ha un rellotge a l’habitació. Hi ha un rellotge com el que tenia fa anys, quan dormia sol i el tic-tac em feia companyia. Maria, li dic, mentre li pegue uns colpets al muscle, desperta’t. Emet un rauc fondo i canvia de posició, donant-me la cara. Té els llavis mig tancats i malgrat la foscor, encara li puc veure la taca terrosa de naixement de la mida d’un polze. Torne a cridar-la, Maria, dic encara amb una veu dolça, desperta’t que hi ha el tic-tac d’abans, i d’ahir, i el mateix de la setmana passada. Ara obri els ulls, que parpellegen, i em demana que què dic, que és tard, que és la nevera. Sospira, torna a girar-se de cantó i em diu que tanque els ulls, que no pense en res i que dorma. Aleshores, estés una altra vegada, mire el sostre de l’habitació, el cercle ennegrit i bombat com un tumor desatès, les ombres titil·lants i el tic-tac em sembla llunyà, com un monstre imaginari que es desfà quan algú encén un llum. Si el tic-tac hi era encara, s’havia debilitat com un cor que es moria. A poc a poc, amb el moviment d’unes busques sense rellotge, el tic-tac només el marca el rauc de la nevera i del cos que dorm al meu costat, i trobe la manera d’endinsar-me una altra vegada en la clau musical de tots dos. Però la idea d’un cor que es mor, que és a un batec d’aturar-se em ve a la ment, i no m’hi puc estar. Em torne a alçar i regire la meua tauleta de nit, sempre atapeïda de roba sense plegar, amb calaixos plens de fotografies que vull a prop però que no vull veure. Busque el roig del despertador antic, les dues campanes sorolloses i el bombeig que mou les agulles. No el trobe.

Encenc el llum i tope amb un somriure imprès. Els dos apareixem a un cantó de la fotografia, sota un plàtan, i al fons, el museu nacional que es troba a un dels miradors de la ciutat. Per un acte reflex, somric als dos desconeguts.

Em gire per veure-la i resseguir-li el perfil d’uns anys abans. M’agradaria que es despertara, quan jo sent un batec que no hi és enlloc i ella només prem els llavis —amb el temps ha pres el costum de rosegar-se les dents i el xerric em desperta cada nit—, i que parlàrem dels tic-tacs d’unes busques que no se senten i que hi són.

Oficines

Si aguaite per la porta del despatx, el veig assegut davant l’ordinador, amb les mans quietes o movent-les damunt del teclat. A vegades, però, la porta està tancada i em toca imaginar el mateix perfil o completar-lo amb la part que hi veig: els braços estesos, les cames estirades. És del tipus d’hòmens amb qui acabe gitant-me: més baixos que jo, robustos (però no massa), amb el cabell curt o tallat al zero, de pell clara. Ell no m’ha reconegut, encara, o no ho sé, com una dona amb qui acabarà gitant-se. Potser sí, i no vol, i per això a vegades deixa la porta mig tancada i quan vaig al bany o a l’habitació on tenim la nevera, somie que avance uns passos més, només tres o quatre, i òbric la porta i li murmure alguna cosa que no sé però que en eixe moment sabria dir.

Hi ha qui, a l’oficina, s’entreté, o escapa, amb viatges llunyans. Jo m’he enamorat.

Hui, com que he sigut l’última de la planta en marxar a casa, amb les llums dels corredors ja apagades, he comptat els passos que ens separen. Del meu despatx al seu, enmig els banys de dones i hòmens, l’escala d’incendis, la porta d’un altre despatx, ara buit, i l’habitació amb la nevera, la fotocopiadora i el microones. He comptat vint passes. Les he fetes sense respirar.

Una pedra o un os

Una de les xiquetes, la més gran, que no té més de sis anys, es posa a plorar mentre la mare s’asseu amb la menuda al sofà. Volia, justament, asseure’s a eixe costat del sofà i recolzar el cap al coixí roig, que és el més tou. Són menuts, els plors. D’eixes llàgrimes mig inventades, surt la imatge d’una altra xiqueta de la mateixa edat. Fa més de cinc anys, d’allò. Tenia el cabell curt i tallat malament (uns flocs més curts i d’altres més llargs que li donaven un aspecte estrany, com d’espantall) i uns ulls grossos i marrons que obria i s’arredonien quan no entenia alguna cosa que els explicàvem o vèiem una de les pel·lícules de Disney a la sala del televisor. El germà anava a una altra classe, la dels nens de sis a deu anys, i poques vegades els vaig veure junts o el vaig veure a ell, prim i una miqueta desgarbat malgrat l’edat, amb algun gest de germà major. No sé si plorava com ella, o havia deixat els plors enrere, encapsats en uns records que obriria ja de gran, quan trobara alguna cosa dura al pit que no el deixava respirar. Potser no la trobaria mai, eixa cosa, que és com un os, o com si els pulmons formaren part d’un altre esquelet interior, i per això ja comptava amb una certa mirada salvatge. Ella, però, encara tenia els ulls grossos i dolços, de color de l’ametla. L’estiu era llarg i encara estàvem a juliol. De dilluns a dijous ens quedàvem al pati i els divendres anàvem a la piscina, en filera, els xiquets agafats amb una corda que estiràvem de tant en tant perquè els més ressagats s’espavilaren (miraven una mosca amb les ales trencades, o el policia que ens feia el pas o ajupits, intentaven nugar-se els cordons de les sabates). El camí fins al poliesportiu no suposava més de deu minuts, mentre que amb ells, amb els passos menuts i els cants infantils omplint tot el carrer, tardàvem més de mitja hora. A vegades, teníem tanta calor, que ens esperàvem al parc i els posàvem la crema i esmorzaven. Pocs eren els que esmorzaven asseguts al banc, així que l’esmorzar també s’allargava fins que havíem de renyar-los i amenaçar-los amb què no es banyarien, si no s’acabaven l’entrepà o la fruita. Hi havia pares que els fotien un croissant i un batut cada dia a la borsa. Tot era lent, aquell mes. Després d’arribar a la piscina, havíem de canviar-los i col·locar o ajudar a col·locar bé la roba perquè no es perdera. L’endemà, alguna mare o pare es queixava i trobàvem unes bragues amb el nom cosit a la vora a la motxilla d’un altre xiquet.

Ella, la xiqueta dels ulls ametla, no solia jugar amb les altres nenes, que com que no sabien nadar, totes estaven a la piscina dels menuts, entre xiquets de bolquerets i pares que els cuidaven i els passejaven o espentaven al llarg de la piscina. Hi havia també pilotes, joguets de plàstic, pistoles d’aigua. Molts crits i rialles. Quan te n’adonaves, la xiqueta ja havia buscat algun pare o mare i es posava a jugar amb el seu fill mentre parlava amb ells i els contava que estava a l’escola d’estiu, que li agradava el gelat de maduixa i xocolata, i que sabia nadar bé però les monitores (nosaltres) no la deixaven anar a la piscina dels majors. Aleshores, quan te n’adonaves la cridaves i jugaves amb ella una estona fins que el plor d’un altre xiquet interrompia el joc i ella tornava a quedar-se sola i a buscar, un altre cop, la conversa d’algun adult. «Veus, em deia la monitora, veus com busca l’atenció?» I jo assentia, i la mirava, els ulls ovalats que amagaven el plor i li somreia. L’ajuntament i l’orfenat havien signat un paper perquè ella i uns quants xiquets més pogueren vindre a l’escoleta. Els teníem fins a les dues, a eixa hora, una dona anomenada Mercè, una dona grossa d’uns cinquanta anys, venia a emportar-se’ls a l’edifici que antigament havia sigut una escola residència i que donava a la mar. Com que no volien separar els germans, era més difícil que l’adoptaren. A més d’ells dos, de difícil col·locació, hi havia un xiquet viu, amb el cabell espès i morè, que havia passat per quatre o cinc llars d’acollida sense èxit. També estava amb nosaltres, i tampoc plorava. Ella encara sí. «Per què plores?», li preguntaves. «Perquè estic trista». I als ulls veia el plor que només havia conegut a un adult (o en mi). La majoria dels pares estaven a la presó per xicotets furts i possessió de drogues. Alguns, però, se’ls afegia violència de gènere, però en cap cas, violència contra els fills. Potser tornarien a poder cuidar d’ells d’ací a uns anys, però els xiquets ja serien grans, i se n’oblidarien o es quedarien per sempre amb una pedra o un os al pit.

La xiqueta para de plorar i es posa al costat de sa mare, apegant la galta al seu braç, i nota una escalfor que la fa adormir-se.

L’última cosa

Repeteixes el que no et creus, com quan xiulaves de menut, pel corredor o a l’escala que pujava a la golfa —la casa de la mare era blanca per dins, a fora uns taulells de flors i fons marró i una finestra, la de dalt, que feia por perquè mai no l’acabaren— i xiules per bufar la por que passa entre les dents, també, i te n’escapes, del dubte. Per això, la teua paraula preferida és esperança, la dius de bon matí, quan mires la fondària de l’espill i la repeteixes quan algú et pregunta què fer. Si et miren sense esma, amb un plor que ve, els hi dius: tingueu esperança! T’agrada que siga llarga, que no es puga confondre amb les paraules necessàries (fam, son, por) i tinga el nombre de síl·labes de coses una mica més sofisticades. Imagina’t, ara, que fóra monosil·làbica, no hi hauria res a fer. L’esperança s’ha de mastegar quan la dius. La repeteixes i hi penses quan arrossegues les lletres fins que acabes amb la a final que és una vocal que puja i s’estén, ben podries fer: ah! No solament els hi repeteixes, als fills i a la dona, al pare, que fa anys que està malalt al llit, sense poder moure el tronc ni les cames, tu mateix també fas voltes al voltant d’ella. Murmures: tinc esperança. T’encomanes: tin esperança! I repasses, abans de dormir, una llista per recordar el temps de flaquesa. Si eixe dia, sota l’estrès d’una trucada del cap, o amb el somriure amarg del pare, que remuga i es queixa, hi has dubtat, de l’esperança, de nit cantes una altra vegada la paraula fins que t’adorms. Has fallat i has de resoldre-ho. Repeteixes i no creus, i xiules, xiules esperança cada dia. Tornes a començar.