Surant a la mar

Estiu del 2013. La humitat, que pensava que coneixia perfectament (de fet, moltes converses s’han bastit a partir de frases com «Fa més fred, a l’interior, però no et travessa els ossos, ací, en canvi, et poses dues o tres mànegues, i encara notes la fiblada del fred sense pausa»), se m’apareix diferent, més densa, a unes illes enmig de l’oceà. Diuen que pot afectar el cos i patir una espècie de fluixedat durant tota l’estada illenca. La boira, el cel que canvia cada tres hores, la terra humida on poden créixer arbres de fulles amples i les falagueres arbòries se succeeixen per formar la imatge que recordaré sempre que nomenen «Les Açores». Algú, durant una excursió, confongué aquelles frondes d’un verd intens de les falagueres amb les fulles de palmeres. Ens havien parlat de la laurisilva però aquesta formació només es conserva en certa serra, no recorde ja si a l’est o a l’oest de l’illa. La majoria de plantes, les més vistoses, eren perilloses. Les fotografies sota les branques de les falagueres, aleshores, deixaren de tindre cap motiu naturalista i esdevingueren fotos turístiques.

D’aquella imatge que evoca el nom de l’arxipèlag, hi entra la mar, la salabror, el sol inclement i el vent de qui t’havies de protegir amb jaqueta, gorra i anorac. Eixíem de la ciutat de matí, cap a les vuit, els dies que no treballàvem de guaita, i ens enfilàvem cap a l’antiga capital, un poble que havia estat la capital abans que una explosió volcànica tirara a terra la meitat de les construccions. Tenia un aspecte més estiuenc, amb dones alemanyes o holandeses vestides amb teles blanques (totes les illes es copien) i turistes que trobaven en els animals marins que albiraven de lluny el motiu del seu viatge i els setanta o vuitanta euros de l’excursió. Al port, hi havia una companyia de whale watching i una de busseig. L’amo de la primera era un home d’uns cinquanta anys, mariner, que últimament es dedicava al seu vaixell de caça de balenes, que havia restaurat i mostrava orgullós al port els dies de festa. Alguna vegada, s’embarcaven turistes i amics i eixien a la mar.

Nosaltres, a les nou, amb els turistes enfundats en el salvavides taronja asseguts a les cadires de la zodiac, ens movíem cap on es dirigia el guaita, instal·lat a un penya-segat, uns metres més a dalt, que vigilava les ones de la mar i descobria, entre els plecs blancs de la superfície, un esbufec, un reflex estrany del sol, un blau que saltava entre els blaus, més canviants, de les ones. En eixe trajecte, des de l’eixida del port fins on es trobaven els dofins, o si hi havia sort, una o dues balenes blaves, podies relaxar-te, respirar, i gaudir del pas veloç del vaixell i del paisatge que s’obria davant teu. La mar sempre s’obri en eixe pas que t’allunya de la costa. Allà veies Santa Maria, l’illa difuminada pels núvols de calitja. I quan ja havien passat els minuts de la contemplació, quan la zodiac començava a minorar, et fixaves en la mar i en el cel: on estaven, els ocells? Perquè si els dofins menjaven, cosa habitual a eixa hora del matí, sempre els acompanyaven una bandada de baldrigues surant a la superfície o volant en cercles damunt dels cetacis. Si descansaven, els pardals, veies movent-se amb les ones uns diminuts caps negres, que a penes podies distingir fins que, amb la barca avançant lentament, per no fer soroll ni remoure l’aigua, t’hi acostaves.

Estiu del 2015. Fa calor i, una altra vegada pel paisatge conegut, és humida. De tant en tant, un vent més fresc ens alleugera el pes de l’estiu. A la feina, els aires condicionats funcionen a tot drap i les finestres estan tancades. No hi ha cap blau a l’oficina, tret del tros de cel que et deixa veure la finestra si t’acostes i alces el cap. Entre les fulles d’uns arbres de jardineria, hi cauen els raigs de sol i alguna pluja sobtada, carregada de calor. Davant de la pantalla, però, hi apareix una imatge que em torna a l’estiu de fa dos anys. És només un mirall, però. Uns caps menuts, com els de les baldrigues, semblen surar i descansar a la superfície de la mar. Pense que són pardals, que esperen tornar a enlairar-se o que esperen alimentar-se amb la conjunció d’altres animals. Seran, també, Calonectris? El titular aclareix la imatge, ens apropa, sense fer soroll ni remoure l’aigua, cap al que és: gent que espera ser rescatada.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s