L’uniforme

Aparegué al costat de la nostra taula, amb un polo de color magenta, uns pantalons curts de to pistatxo i la barba espessa de flocs grisos i blancs. Bellugava les mans i feia grans gestos, ara agafava la cadira i l’apropava al cantell de la taula, ara movia el got per acostar-se’l als llavis sense tastar-ne res, ara pegava colpets a l’espatlla de l’home que s’asseia just davall d’ell. Eren quatre, a la taula. Una dona grassa, amb la pell llustrosa i una taca groga a la galta, com una marca de sol descolorida, un home més jove, amb el cabell per sota les orelles, llis, i camisa blanca i una altra dona, més o menys de l’edat de l’altra, però magra, amb els músculs ben definits i el cabell platejat arreplegat en un monyo. Parlaven alemany amb algunes paraules dites, de manera fugissera, en castellà. No feia calor, la xafogor dels dies anteriors s’hi havia enretirat cap a l’interior, i ara la mar propera alleugeria l’ambient i l’alemany semblava una llengua romànica apresa a una illa de contorns suaus.

El seu pare, deien, havia sigut algú important al poble.

Feia cinquanta anys, un home de cabell oxigenat, amb el nas gros i una mica tort, l’aspecte d’haver volgut ser rude i fort sota el somriure, que prenia per això una certa amargura, aparegué a la costa abans que es convertira en aquest regueró d’asfalt i rajoles. Venia del foscam i va amagar-se del seu país sota l’obaga densa de les carrasques. Era un país per fer, va pensar. A la costa blava i maragda ja no havia de fugir. Els fills vingueren mentre comprava terres de secà i alçava hotels cada vegada de més altures i d’ombra més llarga damunt la mar. Li agradava la música, els romàntics. Taral·lejava composicions de memòria i al seu poble, abans de la guerra, se’n feia càrrec de la banda de música.
Per la seua afició a la música, conten que un dia li van oferir dirigir un concert al Nadal, quan el vent assotava les embarcacions i els pescadors es mossegaven la llengua i miraven al cel. L’església n’era plena. Va preparar-se amb cura el millor vestit que tenia, i va dir a la dona i als fills que acudiren amb temps i que s’assegueren a la primera filera dels bancs. Es repassà tres vegades l’aspecte: cap arruga. Va somriure a l’home sencer que li tornava la mirada una mica burleta com si sabera alguna cosa que ell mateix desconeixia. Pensà en Alemanya i en els diners que havia fet amb l’última venda. Potser pensà en la guerra. Tornà a pensar en Alemanya, abans de tancar la porta i dir a la dona que foren puntuals.
Al concert, els músics no van dubtar en repetir el que ja sabien de memòria, i no obeir, aquesta vegada, al director nouvingut. Era algú, aquest home, havia convertit, deien, el poble de pescadors que coneixien en un lloc pròsper. Sigueu lleus amb els errors anteriors, si és que era un error allò que l’havia fet fugir i amagar-se, sense amagar-se, a un país com aquest. Això pensaven alguns del poble mentre escoltaven el concert. La figura es movia nerviosa davant d’ells, el pèl brillava, groc, i la pell del bescoll havia pres un color granat. Tota la sang li devia haver pujat al cap, que tombava i girava amb cada cop de batuta.
Quan va acabar, amb l’últim moviment, es va girar cap al públic i va donar les gràcies pels aplaudiments. Ara l’home que havia admirat davant de l’espill, li féu l’ullet. Portava l’uniforme nazi, el seu millor vestit, i reia.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s