Una pedra o un os

Una de les xiquetes, la més gran, que no té més de sis anys, es posa a plorar mentre la mare s’asseu amb la menuda al sofà. Volia, justament, asseure’s a eixe costat del sofà i recolzar el cap al coixí roig, que és el més tou. Són menuts, els plors. D’eixes llàgrimes mig inventades, surt la imatge d’una altra xiqueta de la mateixa edat. Fa més de cinc anys, d’allò. Tenia el cabell curt i tallat malament (uns flocs més curts i d’altres més llargs que li donaven un aspecte estrany, com d’espantall) i uns ulls grossos i marrons que obria i s’arredonien quan no entenia alguna cosa que els explicàvem o vèiem una de les pel·lícules de Disney a la sala del televisor. El germà anava a una altra classe, la dels nens de sis a deu anys, i poques vegades els vaig veure junts o el vaig veure a ell, prim i una miqueta desgarbat malgrat l’edat, amb algun gest de germà major. No sé si plorava com ella, o havia deixat els plors enrere, encapsats en uns records que obriria ja de gran, quan trobara alguna cosa dura al pit que no el deixava respirar. Potser no la trobaria mai, eixa cosa, que és com un os, o com si els pulmons formaren part d’un altre esquelet interior, i per això ja comptava amb una certa mirada salvatge. Ella, però, encara tenia els ulls grossos i dolços, de color de l’ametla. L’estiu era llarg i encara estàvem a juliol. De dilluns a dijous ens quedàvem al pati i els divendres anàvem a la piscina, en filera, els xiquets agafats amb una corda que estiràvem de tant en tant perquè els més ressagats s’espavilaren (miraven una mosca amb les ales trencades, o el policia que ens feia el pas o ajupits, intentaven nugar-se els cordons de les sabates). El camí fins al poliesportiu no suposava més de deu minuts, mentre que amb ells, amb els passos menuts i els cants infantils omplint tot el carrer, tardàvem més de mitja hora. A vegades, teníem tanta calor, que ens esperàvem al parc i els posàvem la crema i esmorzaven. Pocs eren els que esmorzaven asseguts al banc, així que l’esmorzar també s’allargava fins que havíem de renyar-los i amenaçar-los amb què no es banyarien, si no s’acabaven l’entrepà o la fruita. Hi havia pares que els fotien un croissant i un batut cada dia a la borsa. Tot era lent, aquell mes. Després d’arribar a la piscina, havíem de canviar-los i col·locar o ajudar a col·locar bé la roba perquè no es perdera. L’endemà, alguna mare o pare es queixava i trobàvem unes bragues amb el nom cosit a la vora a la motxilla d’un altre xiquet.

Ella, la xiqueta dels ulls ametla, no solia jugar amb les altres nenes, que com que no sabien nadar, totes estaven a la piscina dels menuts, entre xiquets de bolquerets i pares que els cuidaven i els passejaven o espentaven al llarg de la piscina. Hi havia també pilotes, joguets de plàstic, pistoles d’aigua. Molts crits i rialles. Quan te n’adonaves, la xiqueta ja havia buscat algun pare o mare i es posava a jugar amb el seu fill mentre parlava amb ells i els contava que estava a l’escola d’estiu, que li agradava el gelat de maduixa i xocolata, i que sabia nadar bé però les monitores (nosaltres) no la deixaven anar a la piscina dels majors. Aleshores, quan te n’adonaves la cridaves i jugaves amb ella una estona fins que el plor d’un altre xiquet interrompia el joc i ella tornava a quedar-se sola i a buscar, un altre cop, la conversa d’algun adult. «Veus, em deia la monitora, veus com busca l’atenció?» I jo assentia, i la mirava, els ulls ovalats que amagaven el plor i li somreia. L’ajuntament i l’orfenat havien signat un paper perquè ella i uns quants xiquets més pogueren vindre a l’escoleta. Els teníem fins a les dues, a eixa hora, una dona anomenada Mercè, una dona grossa d’uns cinquanta anys, venia a emportar-se’ls a l’edifici que antigament havia sigut una escola residència i que donava a la mar. Com que no volien separar els germans, era més difícil que l’adoptaren. A més d’ells dos, de difícil col·locació, hi havia un xiquet viu, amb el cabell espès i morè, que havia passat per quatre o cinc llars d’acollida sense èxit. També estava amb nosaltres, i tampoc plorava. Ella encara sí. «Per què plores?», li preguntaves. «Perquè estic trista». I als ulls veia el plor que només havia conegut a un adult (o en mi). La majoria dels pares estaven a la presó per xicotets furts i possessió de drogues. Alguns, però, se’ls afegia violència de gènere, però en cap cas, violència contra els fills. Potser tornarien a poder cuidar d’ells d’ací a uns anys, però els xiquets ja serien grans, i se n’oblidarien o es quedarien per sempre amb una pedra o un os al pit.

La xiqueta para de plorar i es posa al costat de sa mare, apegant la galta al seu braç, i nota una escalfor que la fa adormir-se.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s