Les agulles

La meua dona llança un bufit i es gira, enduent-se amb ella un tros més del llençol. Així que em quede estirat amb la panxa a l’aire i els ulls ben oberts. Ella diu que no, però jo sé que no ha escoltat amb atenció, que no ha tancat els ulls, ha apartat el soroll de la nevera, que és incansable, i com una forma que es distingeix a la foscor si deixes el temps suficient perquè els ulls s’hi acostumen, el tic-tac del rellotge ha aparegut clar, sobreimprès. No ha fet res d’això i no ha sentit el soroll. Perquè no tenim rellotge, no, cap rellotge despertador a l’apartament, però des de fa una setmana el so de les busques apunta de nit, quan els dos ja ens trobem al llit. Hui li he dit per primera vegada que escoltara, i ella ha bufat, perquè té son i no hem fet l’amor perquè té son, ha esperat dos segons per dir-me que no i s’ha girat de gaidó, mirant cap a la finestra. Tinc una mica de fred, però si estire del llençol, tornaré a despertar-la i no vull sentir la queixa ni el bufit.

Espere que comence a roncar i que els roncs es mengen el tic-tac del rellotge invisible. Abans, mire si he posat l’alarma del mòbil, que he deixat a la còmoda. Fa un llampec i mostra un dos. És una excusa, perquè el que faig és tornar a obrir els calaixos i regirar entre la roba si hi ha un rellotge, un d’aquests antics, redons amb dues potes i dues campanes unides. L’imagine roig, d’un roig cridaner. Fa anys en tenia un així. M’agradava perquè m’agradava girar la rodeta fins que l’agulla donava la volta per aturar-la damunt del set, però vaig haver-lo d’amagar quan la meua dona vingué a viure amb mi perquè no la deixava per dormir. No entenia com podia molestar-li eixe soroll amb els raucs que llançava.

Ara torna a desdibuixar-se el tic-tac sota l’espès brunzit de la nevera, que de tant en tant reprén força. Respire profundament i mire el perfil que ronca. Pose la mà a l’esquena perquè la meua respiració es compasse a la d’ella, i a poc a poc, deixe que el descans hi entre. Però quan ja tinc el pes de la son sobre les parpelles, sense somni, se sent un tac, un clar tac que no deixa cap mena de dubte: hi ha un rellotge a l’habitació. Hi ha un rellotge com el que tenia fa anys, quan dormia sol i el tic-tac em feia companyia. Maria, li dic, mentre li pegue uns colpets al muscle, desperta’t. Emet un rauc fondo i canvia de posició, donant-me la cara. Té els llavis mig tancats i malgrat la foscor, encara li puc veure la taca terrosa de naixement de la mida d’un polze. Torne a cridar-la, Maria, dic encara amb una veu dolça, desperta’t que hi ha el tic-tac d’abans, i d’ahir, i el mateix de la setmana passada. Ara obri els ulls, que parpellegen, i em demana que què dic, que és tard, que és la nevera. Sospira, torna a girar-se de cantó i em diu que tanque els ulls, que no pense en res i que dorma. Aleshores, estés una altra vegada, mire el sostre de l’habitació, el cercle ennegrit i bombat com un tumor desatès, les ombres titil·lants i el tic-tac em sembla llunyà, com un monstre imaginari que es desfà quan algú encén un llum. Si el tic-tac hi era encara, s’havia debilitat com un cor que es moria. A poc a poc, amb el moviment d’unes busques sense rellotge, el tic-tac només el marca el rauc de la nevera i del cos que dorm al meu costat, i trobe la manera d’endinsar-me una altra vegada en la clau musical de tots dos. Però la idea d’un cor que es mor, que és a un batec d’aturar-se em ve a la ment, i no m’hi puc estar. Em torne a alçar i regire la meua tauleta de nit, sempre atapeïda de roba sense plegar, amb calaixos plens de fotografies que vull a prop però que no vull veure. Busque el roig del despertador antic, les dues campanes sorolloses i el bombeig que mou les agulles. No el trobe.

Encenc el llum i tope amb un somriure imprès. Els dos apareixem a un cantó de la fotografia, sota un plàtan, i al fons, el museu nacional que es troba a un dels miradors de la ciutat. Per un acte reflex, somric als dos desconeguts.

Em gire per veure-la i resseguir-li el perfil d’uns anys abans. M’agradaria que es despertara, quan jo sent un batec que no hi és enlloc i ella només prem els llavis —amb el temps ha pres el costum de rosegar-se les dents i el xerric em desperta cada nit—, i que parlàrem dels tic-tacs d’unes busques que no se senten i que hi són.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s