Oficines

Si aguaite per la porta del despatx, el veig assegut davant l’ordinador, amb les mans quietes o movent-les damunt del teclat. A vegades, però, la porta està tancada i em toca imaginar el mateix perfil o completar-lo amb la part que hi veig: els braços estesos, les cames estirades. És del tipus d’hòmens amb qui acabe gitant-me: més baixos que jo, robustos (però no massa), amb el cabell curt o tallat al zero, de pell clara. Ell no m’ha reconegut, encara, o no ho sé, com una dona amb qui acabarà gitant-se. Potser sí, i no vol, i per això a vegades deixa la porta mig tancada i quan vaig al bany o a l’habitació on tenim la nevera, somie que avance uns passos més, només tres o quatre, i òbric la porta i li murmure alguna cosa que no sé però que en eixe moment sabria dir.

Hi ha qui, a l’oficina, s’entreté, o escapa, amb viatges llunyans. Jo m’he enamorat.

Hui, com que he sigut l’última de la planta en marxar a casa, amb les llums dels corredors ja apagades, he comptat els passos que ens separen. Del meu despatx al seu, enmig els banys de dones i hòmens, l’escala d’incendis, la porta d’un altre despatx, ara buit, i l’habitació amb la nevera, la fotocopiadora i el microones. He comptat vint passes. Les he fetes sense respirar.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s