Les bèsties

La caravana aparegué un matí i no ens va sorprendre. Al parc que ens van construir al costat de casa, hi havia sempre alguna cosa estranya que sempre acabava per fer-nos creure que era normal, que a tots els parcs hi havia cotxes destrossats o cremats, autocaravanes desfetes i deixalles (electrodomèstics vells, matalassos foradats i mobles plens de corc viu). Si mai arribaves a aparcar al final del parc, la part que estava a prop del barranc, temies que l’endemà el teu cotxe s’haguera convertit en peces soltes.

La caravana, però, estava en bon estat. Un dia que passejava amb el meu gos, vaig veure com un home d’uns seixanta anys nugava un fil als dos arbres perquè fera d’estenedor, i el vaig saludar. Era un matí fresc, amb la rosada de la nit encara enganxada a l’aire. Ell em respongué amb un somriure lleu i va quedar-se mirant el meu gos. El meu gos era gran, de pèl marró amb els flancs rogencs, i solia arrimar-se sempre als desconeguts agitant la cua alegrement. Va estrebar la corretja, amb un moviment brusc, i pel colp sec, vaig deixar la nansa. Directe a l’home, que s’havia quedat aturat davant de nosaltres, amb els palmells oberts, com si esperara tocar-lo d’un moment a un altre. L’endemà vaig esperar trobar-me’l una altra vegada fora de la caravana, però no fou així. Hauria de fer soroll, si volia que isquera. Al cercle de terra on havien plantat els arbres quedaven algunes branques, n’agafí una i la vaig llançar. El gos, amb els ulls més redons, interrogants i les orelles agusades, em mirava sense moure’s. El branquilló dibuixà una corba a l’aire i aterrà a prop de la caravana, just davant de la porta, i ni ell ni jo ens vam moure gens. El parc encara estava en silenci, faltaven hores perquè els xiquets hi passaren per anar a l’escola, i només es sentia algun motor de cotxe llunyà. Si m’hi acostava, les meues passes havien de ser sorolloses. Potser podria xiular o cridar el gos. De sobte, mentre jo encara m’ho rumiava, la portella s’obrí i aparegué la figura del vell. Porta este matí ulleres fosques, com si el dèbil sol de l’albada que travessa la persiana l’haguera importunat al llit.

Ens vàrem saludar i el gos, que ja s’havia desfet de l’ensopiment, li llepava la mà, que ell li havia acostat quasi imperceptiblement. Tots tres entràrem a la caravana. El seu nom era Juan, i era andalús. Encara que a primera vista, havia dit que tot just passava dels seixanta, ell mateix, amb un mig somriure vanitós, va dir-me que vorejava ja els setanta-u. Havia estat viatjant amb la caravana des que l’hivern passat, a la muntanya, tinguera un incident.

Una nit del gener passat, quan el termòmetre assolí els menys sis o set graus, ell, borratxo, arribà trontollant a casa, i es deixà caure al llit vell de la caravana (no és un llit sinó un matalàs prim i ronyós). L’endemà, quan va despertar-se, notà uns ganivets amb òxid clavats a les polpes dels dits grossos del peu esquerre. Havien pres un color definit entre el blau i el violeta. Coixejant, s’enfilà enmig dels prats fins a casa de l’única dona que coneixia del poble. Era ramadera i vivia amb l’home i el fill adolescent. Era l’única que de tant en tant, em digué Juan, «cuida de este pobre diablo». S’havia oblidat, amb el cap emboirat pel whisky, de tirar-se una manta per damunt del cos i d’encendre’s l’estufa. El metge li anuncià que caldria tallar els dits per evitar la necrosi, però ell es va incorporar de la llitera, i com un gos, bramà que allí no es tallava res. «Si hay que cortar esto, primero antes un cubata» em deia mentre escoltava la història i es servia un got d’alcohol després d’haver-me’n oferit un altre a mi. Eren les vuit del matí passades. Eixa nit vaig somiar amb les muntanyes gelades i el dolor al peu com el d’una punta de gebre clavada a la carn. Feia anys que no xafava les altes muntanyes i la història del vell, i ell mateix, ranquejant les cames a l’asfalt del parc, amb la barba grisa i blanca. El matí següent, la meua bèstia i jo estàvem al parc. Quan va veure la caravana i l’ombra espessa de l’home, el gos remenà la cua i va fer un clapit. De seguida, començà una carrera fins a topar-se amb les cames del vell. Aquesta vegada, ens quedàrem fora, asseguts a unes cadires plegables que havia tret per a mi. M’esperava, digué.

Es va remuntar a uns anys abans, quan treballava a una mina. Quaranta anys enmig de galeries, atzucacs i parets de roca que no s’acabaven mai. El cor de la terra. S’ho deixà perquè començà a caure-li el pèl, una malaltia de la qual no sap el nom, però que li canvià la vida, perquè a partir d’eixe moment feu la vida a dalt.«Y la vida arriba es muy distinta, otro mundo». Per a allunyar-se’n del cor terrós, pujà i pujà fins a trobar-se a milers de metres, amb el fred d’unes muntanyes gebrades sovint, i cuidant les bèsties a un poble de deu habitants. S’escalfava amb l’alcohol, que engolia al bar del poble del costat, una miqueta més gran, i on només podia arribar si hi havia algú que baixara en eixa direcció. Per a tornar a la caravana, sota la neu o amb la rosada, algú altre havia de pujar-lo. Si no hi trobava cap, ell mateix, amb una branca que feia de gaiato, tombava cap a la senda que unia els pobles. Caminava i caminava fins que el temps sota el fred li entumien les mans, que es fregava insistentment.

El gos s’arrambà a les meues cames, i amb la llengua fora, recolzà la barbeta damunt les cuixes. Li vaig acaronar el cap, i em respongué amb una mirada tendra, amb els ulls mig closos. L’home s’alçà i es va girar, ajudant-se de la taula del costat. Havia d’estendre els genolls per passos, primer lleugerament fins que el dolor més agut deixava de colpir-lo, i després una cama i una altra per separat. El gos el va seguir, bellugant la cua i dansant en cercles al voltant d’ell.

Jo tenia una gossa, una bèstia amb què vaig ensopegar una nit en què pujava, tot sol i marejat, al poble. Deu anys, deu anys hem passat junts. Fora de la mina, no havia sabut conservar cap amic, i amb la caravana, abandonava els llocs abans que la meua sort poguera canviar. Cada primavera, li notava la panxa més grossa, un baló que arrossegava, i aleshores, m’adonava que eixe any també hauria de soterrar els cadells quan encara tenien els ulls tancats. Al costat del bosc, cavava un forat fondo i colgava els cadells tan menuts com el palmell de la meua mà, mentre la gossa, que havia nugada, llançava un reguitzell de lladrucs.

Vaig fitar al meu gos, que ens mirava a tots dos, expectant. La xerrameca l’havia despertat i es quedà palplantat enmig dels dos, amb la cua veloç de dreta a esquerra i la llengua a fora.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s