Àlex

Vaig quedar el primer dels quinze i per això m’agafaren. Si la prova haguera sigut una altra, però tota la vida he dut estes màquines, podria dur-les amb els ulls tancats si em deixaren a l’empresa. Primer, un mes de prova. Un mes. El curs era de quinze dies teòrics i un mes de pràctica a l’empresa. Jo sabia que si hi havia prova, la passava, però no sabia com serien els altres. Un mes, i alguns companys, després del mes, al carrer. Un adéu i tens aquí la porta. I si necessitem algú, te telefonarem. Però a qui necessitaran? Jo ja estic dins, no m’he de preocupar. No sé si saben on he estat aquests últims anys. No importa. No em coneixen, a la ciutat. Només la boja d’Anna, que l’altre dia vingué a casa i començà insultar-la, a Maite, i quan se m’unflaren les pilotes, isquí al carrer, l’espentí i va caure al jardí, just al costat de les tomateres que acabe de plantar. No vaig deixar una per l’altra, però ella no ho sap. Creu que em gitava amb Maite i era la xica de la benzinera, una dona d’uns trenta anys que tenia un fill. Ens véiem d’amagat a la part de darrere, on estaven els servicis. Però això no va anar avant. Després, Maite i la casa i les tomateres, que creixen al voltant de les canyes (vaig preguntar a mon pare per l’hort) i el gos que trac cada dia quan es fa fosc i creme tres o quatre ganes en dos cigarrets. El primer, a l’eixir de casa, el segon, quan torne amb el gos, ja més tranquils tots dos. Maite m’espera a casa. No cuina, però fa coses com planxar i arreglar els armaris, i de tant en tant, cus. No beu i això és una cosa important.

Hui potser me telefonen per anar demà. Has de dir que sí sempre, sinó el torn passa a un altre, un altre que no sap moure la màquina com jo però que té un mòbil que no falla i que no es queda adormit. A les cinc m’alce, pegue voltes i Maite em crida i pega colpets al muscle fins que jo m’alce. Ara, li telefonen a ella perquè a mi no em funciona el mòbil. Quina sort. Ho saben. De seguida, Maite em telefona (el seu número sí que sona, és una cosa estranya) i em diu que demà torne a la fàbrica. No cal que em diguen l’hora, ja ho sé, a les sis comence a conduir el trasto. Hi ha semàfors i duc un casc especial, com si fora d’obra. Cadascú té la seua feina i això m’agrada. Vaig ràpid, i es queixen, els caps. Vas massa ràpid, em diuen, afluixa. No saben perquè vaig tan ràpid però jo sí que ho sé. Cada dia he d’estar a l’aguait per si em telefonen. Signe el contracte quan marxe cap a casa, al migdia. Des dels tretze anys que duc estes màquines, per això, dels quinze hòmens m’agafaren i jo ja ho sabia. Era un xiquet quan comencí i ara duc un casc i tinc un hort. No puc dormir a les nits, però ells no ho saben. Vaig de pressa i no dorm a les nits per la mateixa raó. Però ells no ho saben.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s