Besef wat je hebt

Besef wat je hebt. Je és tu. Besef, adona’t. Wat, què. Hebt, tens. M’has preguntat què tinc, i rient, he mirat la noteta de la compra, que l’havia guarda a la butxaca de l’abric. Ha començat el fred i hui, que m’he posat l’abric per primera vegada, encara note l’olor de naftalina. Quan he obert la noteta doblegada, s’ha desprès també un lleuger tuf a resclosit, com la casa de l’àvia després que morira, quan la visitàrem per repartir-nos l’herència. Fa anys d’això, no recorde que fera tant de fred, però potser m’equivoque perquè les sensacions s’atenuen quan es recorden (em van explicar que era un mecanisme de supervivència). He apuntat llet de soja, iogurts, xocolata, aigua, pernil dolç. Si no havia apuntat cafè és que ne tinc, així que abans de pensar bé la pregunta, he estat a punt de dir-te que tenia cafè i que si ho pensava bé, podria recordar alguna cosa, alguna ampolla d’aigua a la nevera, al fons. Després, m’he tornat a fixar en la noteta. La tinta del bolígraf s’havia corregut al final, a la darrera línia. Què hi posava?

Però no em preguntaves això.

Anuncis

El significat

Eren a una festa, i quan ella es va asseure a la taula, va tindre fred. Algú havia deixat la finestra oberta, i ja fosc i a les darreries de setembre, hi arribava un vent fresc de llevant que era nou i que d’ací poc els seria familiar. Però, ningú més tenia fred, cap va girar el cap per veure d’on venia el corrent d’aire, ni es col·locà bé el mocador al coll, i cadascú, a la seua manera, va entretindre’s els minuts abans de pegar-li mos al convit. Però, ella parlava amb un home i sense poder-ho evitar, va exclamar: ah, fa fred, ja ha començat la tardor.

L’home, ben educat, va entendre que li demanava tancar la finestra. Per què, ella, que duia un vestit llarg, no volia alçar-se i tancar la finestra? Tenia por que la cua del vestit se li enganxara amb la cadira? O era la vora, que temia que es desfilara, i tota la festa, arrossegant un fil despenjat, com un avorriment nociu a les soles de les sabates? O eren els tacons, que li feien mal? Sabates noves? Inseguretat que donava caminar sobre unes agulles de set centímetres en un saló ple de gent. Considerava que era de maleducats alçar-se i tancar la finestra perquè era com dir-li als amfitrions que havien comès un error? L’època de l’amabilitat i l’educació començà quan ningú deia directament el que pensava.

Ella va imaginar que potser estava malalta. Es palpà el front, li va semblar que una gota de suor freda li queia fins a la galta, com avergonyida. Però, només s’havia banyat la mà amb la copa de vi blanc que acabava d’agafar. El fred del vidre s’havia apegat a les molles dels dits. Quina nit, va pensar, enfebrida.

L’home, veient que ella es tornava més pàl·lida i es palpava el front, s’alçà sense preguntar-li res. Encara es veien els últims raigs rosats al cel i li va apenar tancar tan d’hora les portelles. Que no sabia, la dona insegura dels tacons d’agulles, que el gel cobriria d’ací a unes setmanes el llac i els carrers i que no podrien obrir cap finestra fins a la primavera següent ni sentir la remor entre les fulles dels cedres del jardí?

La va mirar amb ràbia quan tornà a asseure’s davant d’ella. Ella va somriure, algú més havia sentit el fred nou de la tardor.

Helena

Helena arribà a la primavera, havia de ser eixa estació perquè recorde alguna cosa pareguda a l’alliberament i com un zumzeig de fons, el soroll del pati. La mateixa sensació que tens quan, després d’haver estat malalt, reclòs en casa durant setmanes, ixes al carrer i allò que abans no t’hi feia parar esment, ara et feia callar: el vent que alça el borrissol dels braços i el sol que escalfa el coll i la cara. Això sent si tire de memòria i revisc el primer record d’Helena. Era una xiqueta precoç, de cabell fosc i llarg, i mare que no s’assemblava gens a les nostres mares.

Sa mare, alta i de formes arredonides, vestia com les dones que apareixien a la televisió, les periodistes o les actrius. Conduïa un cotxe esportiu, no com el meu pare, que tenia una furgoneta per carregar els basquets de verdura i fruita, i que quan venia a arreplegar-me, sempre era de les últimes xiquetes en deixar l’escola de vesprada, arrancava del ventre de la màquina un soroll espantós. Sa mare, en canvi, arribava amb el cotxe llampant, vermell viu, baixava i la cridava, a vegades en italià, com si Helena acabara ara una jornada de feina com a model i no de jugar al voleibol amb un grapat de xiquets.

El pati era gran, rectangular, amb pista de futbol, de tennis i de bàsquet, i una filera de pollancres que el separaven d’un pati més menut, de terra i amb engronsadors i tobogans per als xiquets de l’escola infantil. Un dels murs de l’escola estava nu i servia per a fer de paret de frontó. El recorde ben gran, aquell pati, les voltes interminables els dies de gimnàstica amb el dolor agut de flat. El voleibol el jugàvem al camp de tennis, unes línies blanques i una tela vella nugada a dos pals de ferro eren prou. Començàrem a parlar amb Helena perquè jugava molt bé, i així, nosaltres, que ens quedàvem a dinar al col·legi, tinguérem una companya que ens salvava de les derrotes consecutives del nostre equip. N’érem tres, abans que ella apareguera: Joana, Elisabet, i jo. Abans de dir-li res, havíem comentat, en cercle amb altres xiquetes de la classe, com eren de grosses les seues mamelles i com es bellugaven quan corríem les voltes al pati. La majoria de nosaltres érem ben planes, unes insinuacions a penes, i poques compràvem compresses. El cos d’Helena ens anunciava com seríem d’ací a un temps, uns mesos o uns anys, i què seria important per a nosaltres, però en aquell moment, això era massa imprecís i només véiem el que no teníem encara.

Les hores d’esbarjo eren llargues, i les quatre anàvem juntes, apegades quasi, a tots els llocs. Ens agafàvem del bracet i caminàvem amunt i avall, en línia al costat dels altres, que jugaven a futbol o a bàsquet. Parlàvem molt, Helena ens contava tot el que nosaltres no sabíem: ella ja s’havia besat amb un xic, ja l’havien grapejada, i ja havia fet topless amb sa mare, que també en feia. «Que mire, filla, perquè pot mirar però no tocar» això li havia dit sa mare quan ella es queixà que un home no apartava els ulls dels seus pits a la platja. Jo anava encara amb banyador d’una peça, tenia una panxa blanca i una mica molla i ma mare encara no em deixava depilar-me perquè, segons ella, quan més tardara menys grossos i negres serien els pèls. Les històries amb els xics encara ens seduïen més, havia conegut xics més grans, tots l’havien magrejada i ella, deia, s’havia deixat fins a cert punt. Fins a cert punt, ens repetia, i nosaltres assentíem perquè enteníem què volia dir.

Joana era la més gran de totes, feia anys en gener. Tenia el cos menut i moré, un nas ample i el cabell llarg i gros, a vegades a classe li deien «l’índia». Els seus pares se separaren quan ella tenia quatre anys i la germana xicoteta dos, i després, sa mare s’havia casat amb un altre home, i havien dut al món un altre fill. També s’havia separat d’aquest, i ara aclaparada amb tres fills xicotets, demanava Joana que s’encarregara dels seus germans, així que ella preparava tots els matins els entrepans per als menuts i es preocupava perquè feren els deures cada dia i s’abrigaren als matins, quan eixien de casa corrent per pujar a l’autobús de l’escola. Al pati, sovint, ens deixava per anar al pati dels menuts i vigilar el germà xicotet, que amb l’edat que tenia, era molt baixet i prim, i els amoïnava que tinguera algun problema de salut. Tanmateix, quan jo el veia, semblava feliç i sa, i somreia molt ensenyant unes dents blanques, menudes i brillants, que em recordaven una figura de nacre que tenia ma mare a la còmoda.

Quan ens coneguérem, Joana i jo, vàrem decidir que seríem les millors amigues, i així al cap d’uns dies a l’aula d’infantil, ens vam fer un tall menut amb un cúter a la polpa del polze i premérem els dits, l’un contra l’altre. Jo havia vist l’escena a una pel·lícula en casa la meua àvia, que no s’ocupava del que les nétes veien.

Elisabet, en canvi, no era més que un espai entre nosaltres dues. Mai va arribar a ser la preferida de cap de les dues, al principi, ni cap de les tres, quan Helena s’uní al grup. A la cara no tenia cap punt on no hi haguera una piga, i els llavis molsuts acabaven en dues cicatrius com dues estreles. Era grossa i solia posar-se les dessuadores nugades a la cintura, que tapaven així el cul, tant si duia faldilla com pantalons. Els culs grossos, no tindre mamelles, les pigues que esguiten tota la cara, les cuixes amb estries noves, les ulleres amb vidre gruixut, les galtes entapissades d’acne. Amagaves les marques que els altres et podien assenyalar sempre que podies. Així que jo per exemple, em deixava dues grenyes perquè ocultaren la taca groguenca de naixement que tenia al front. Joana s’avergonyia dels forats que tenia a les sabates, amb la sola desapegada, i l’abric esfilagarsat, i Helena posava les mans damunt dels pits quan corria perquè es bellugaren menys quan els xics, a l’hora de gimnàstica, asseguts en filera amb les cames esteses o aponats a la vora dels pollancres, la miraven i imitaven.

Totes teníem coses per amagar, encara que per a nosaltres, les d’Helena no comptaven. Teníem tanta enveja que el fet que amagara els pits amb camises amples o amb les mans a prop, ens feia sospitar i créiem que dissimulava. Tanmateix, Joana a poc a poc es féu més amiga d’ella, compartien més secrets, parlaven dels xics del curs superior, que havien fet una llista per apuntar qui tenia més punts per enrotllar-se amb Helena. Es divertien juntes, mentre jo encara no havia aprés la lleugeresa de l’adolescència. Em pesava el meu cos vestit amb roba de xiqueta i encara que em preocupava el meu aspecte, tenia massa orgull per a donar-los la raó.

Un dia de març en què eixíem al pati després d’una setmana de quedar-nos a classe pel mal oratge vam tornar a jugar al voleibol, que havíem oblidat uns mesos. Estàvem amb més xiques de la nostra classe, i a mi em va tocar a l’equip contrari. Joana, Helena i Elisabet es situaren davant meua, cadascuna a una part: Joana i Elisabet als cantons i Helena al mig. Somreien i començàrem el partit. De sobte, vaig veure com la pilota volava directament contra mi, tanquí els ulls just abans que toparà amb la meua cara. Plorí. La pilota venia fluixa, Elisabet, que era la que havia tret mai havia aconseguit llançar la pilota amb força i sovint no passava la xarxa, però les llàgrimes foren l’única cosa que se’m va ocórrer com a resposta. Elles que havien fet corro i em miraven, reien. Les xiques del meu equip s’acostaren i em preguntaren si estava bé, si m’havia fet mal o si tenia algun blau a les parpelles o a les galtes. Em cremava tota la pell i gola avall, sentia alguna cosa que raspava, com si m’haguera empassat un espina de peix.

Vaig deixar de parlar amb elles fins a l’any següent, quan Joana tornà a marxar a casa per dinar amb l’autobús de l’escola. Havíem crescut, ja era tan alta com Helena i totes quatre dúiem el cabell llarg amb dos flocs llargs de cabell que ens tapaven una mica els ulls, s’estilava emmarcar-se la cara. Vam començar a parlar després que el director de l’escola passara per la nostra taula per dir-nos com havíem de sostindre la cullera. Ens féu demostrar-li que érem unes «senyoretes» i sabíem que la cullera devia apropar-se a nosaltres i no nosaltres a la cullera. Nosaltres teníem el cervell, no eixe tros de metall. Ens aguantàvem el riure mentre estiràvem la columna, ben dretes sobre el seient, i agafàvem la cullera destrament. Es notava com totes les riallades dels xicots vindrien tot juts el director se n’allunyara i com nosaltres, ara amb uns xicotets espasmes, controlàvem a dures penes el trajecte recte i sense incidents de la cullera. Quan l’home va marxar, emportant-se totes les maneres antigues de saber estar, ens vam mirar als ulls i vam somriure àmpliament.

Érem una altra vegada quatre i tornàvem a passejar del bracet pel pati i a jugar juntes al voleibol formant part del mateix equip. Les hores d’esbarjo jugàvem amb els altres a fer rodar una ampolla de vidre fins que s’aturava i els dos que assenyalava havien de pegar-se un bes. Tot es feia entre xiulits i exclamacions excitades. Helena ja s’havia enrotllat amb molts d’ells; a l’estiu havia estat amb un xic del curs superior i ara eren nòvios i ell, que ja havia acabat l’escola i havia començat el curs professional de matricer, sovint l’esperava darrere de la tanca, assegut amb la moto i amb els dos cascos, un per a cadascú, a cada braç.

El meu distanciament amb certes coses va aconseguir que ocupara el lloc de la preferida al grup. Sabia interpretar els senyals dels xics, els menyspreava, em burlava de les que es burlaven de mi i sobretot era lleugera. M”inventava jocs amb complicades normes i a més, m’havia entrenat durant tot l’estiu per enlluernar al camp de voleibol. M’havia transformat també en algú sense por. Després de dinar, sempre ens escapàvem de l’escola per comprar llepolies del quiosc de la plaça. Tardàvem més de mitja hora i jo sempre encapçalava el grup. Una vegada em van pillar. Un professor que es solia quedar al pati per vigilar-nos va veure com unes figures xicotetes corrien nervioses pel pati dels menuts. Al tornar, m’esperava al portaló de l’edifici, per on pujàvem a les classes. Duia a la mà dreta la bossa i mastegava sorollosament el xiclet. Els altres s’havien quedat als banys. Em vaig traure’m el xiclet de la boca i l’apeguí a la butxaca, per la part de dins. De res va servir perquè el professor ens havia vist eixir una estona abans i només li calgué esperar per a castigar-me i trucar els meus pares. Aquest incident, encara que a casa em va complicar les coses i vaig rebre el càstig de no veure els dibuixos a la televisió durant un mes, va col·locar-me en una posició avantatjosa davant el grup i sobretot, davant d’elles.

La vespra de les vacances de Pasqua vam organitzar una festa al pati. Totes anàvem vestides amb falda i unes botes altes, en el meu cas, ma mare va reguinyar durant dues setmanes fins que acceptà comprar-me’n unes de cuir fosc. Després de ballar una cançó que estava de moda durant aquells mesos, Helena s’adreça cap a mi i em preguntà si l’acompanyava als banys, que em volia contar una cosa. Estava massa enjogassada i no li vaig respondre, així que ella m’agafà dels punys i m’espentà. M’obligà a asseure’m en la tapadora del vàter mentre jo reia i li preguntava que què tenia i que em deixara marxar.«Espera’t», va dir-me, «qui és la teua millor amiga?». Ella estava dreta, davant de mi, mirant-me. No m’esperava eixa pregunta, deguí posar una cara sorpresa com la dels dibuixos animats, amb els ulls volent eixir de les conques. Tornà a obrir la boca, aquesta volta, però, va dubtar una mica quan va pronunciar la frase. «Si hagueres de salvar a una persona només, a qui salvaries, a Joana o a mi, eh? A Joana, veritat?» Em quedí en silenci, només vaig prémer amb força els llavis. «És igual, no cal que digues res, és Joana».

Vaig eixir sense dir-li res, ella isqué una estona més tard. Tenia els ulls un xic unflats i vidriosos. Encara veig el seu rostre ara, lluent, com si haguera estat tot el dia sota la pluja. Li hauria d’haver dit la veritat: que la salvava a ella.

Merla

Se sent un dring quan camina. Un dring que només sona quan la trac, fora de les reixes i la cadena (només la del coll, una trena de ferro). Està contenta, quan l’amolle entre els arbres de caquis o els tarongers. Fa remolins amb les fulles seques i olora els fruits secs, el romaní i el fenoll.

Està bé, la cuiden, li donen de menjar, però podria estar millor: és aquesta felicitat a tocar, imaginada però propera, la que se’ns fa insuportable.

L’home

La copa està bruta i te l’ensenye, i de seguida, només la deixe a la taula, l’agafes i l’hi dónes al cambrer perquè la canvie. Estava a punt de dir-li-ho jo, però això no importa. El cambrer la tornarà amb una altra taca més greixosa, però tu ja no la veus perquè no te l’ensenye ja, perquè la tornaries a agafar i tornaries a demanar al cambrer que la canviara, que m’acabes de conéixer però ja vols dir-me que sí, que ets l’home. Hem quedat al costat del riu un matí en què encara no ha vingut el fred i podem seure a la terrassa. Quan he abaixat de l’autobús, he pensat que era un bon dia per passejar sola pel riu, que no tinc ganes d’una conversa amb un desconegut, amb les mateixes preguntes de sempre, que si treballe, que si visc sola, que què faré, que quina ciutat, que quin país. Comences per dir-me que sóc més vella del que semble a la fotografia (una foto on ensenye part del coll i l’esquena mentre aguaite, això no es veu, al fons del carrer on uns amics llançaven fem pel balcó fins a un descampat) i que segur que és de fa uns anys. I dius que amb les coses que escric, tan jovial, tan Bobtail, és com si em veres remenar la cua i agusar les orelles cada vegada que publique un comentari. Jo mentrestant, sense mirar la taca al vidre de la copa, em bec la cervesa abans que s’escalfe, perquè odie beure cervesa calenta, et dic. Aleshores, comences a parlar sobre el teu viatge a no sé on, on va nàixer la cervesa, la vertadera i no aquesta marca barata que bec jo a una copa bruta, i on vas aprendre que el «líquid daurat» no havia d’estar gelat per tastar-ne l’essència. Però jo no vull cap essència, et podria dir, però calle i torne a beure i pense en què quan he abaixat de l’autobús hauria d’haver girat pel carrer de baix, cap al centre i no cap a l’albereda, i tu ara estaries ací preguntant-te perquè arribe tan tard, mirant al cambrer impacient de reüll.
Fa un any que no quede amb ningú, això no t’ho dic perquè no tinc massa temps a parlar mentre tu, que fas pauses però no perquè jo puga dir alguna cosa sinó perquè el relat així et queda millor, i ara note com em pesa això, el temps que fa que no quede amb ningú.

Abans que pugues reaccionar i alçar la mà per cridar al cambrer —que és el mateix que m’atén cada dijous de matí, quan arribe a classe d’anglés i demane un café contra les lleganyes, que són com els pinyols del darrer son—, demane una altra cervesa. Que no tinc set, però he d’entretindre’m amb alguna cosa. L’art com l’alcoholisme naix del desfici, i quan em ve eixe pensament al cap, no em puc aguantar la rialla, perquè això m’ho podries haver sentenciat ara mateix. No, no és res, només que he recordat una cosa que m’ha passat mentre venia amb el bus, no et preocupes i continua amb la teua història sobre la cervesa, ah, no, que ja no és sobre la cervesa sinó sobre com començares a guanyar-te la vida a la ciutat, amb una guitarra a la mà a les places esperant que caigueren monedes a la caixeta de cartó i feren el dring de moneda de més de vint-i-cinc pessetes. Fa anys que vius amb la guitarra enganxada a les espatlles i … Esperes que et diga que toques bé? No, per sort, dius que millor que jo no t’haja seguit mai, que ens hàgem trobat sense dedicatòries, ni sàpia els discos que tens ni les col·laboracions amb els músics del país. Que a penes haja anat als concerts de les bandes on toques, que tens unes mans preuades i se’t rifen, és una sort també perquè ja no sóc tan jove i no faré cap bestiesa com penjar una foto dels dos amorrats a un got buit.

Llavors, no sé com, la conversa gira, hi havia un revolt s’amagava darrere d’un arbre de fullam espés, i quin ha sigut el camí que t’ha dut fins ací, al revolt. «M’oferien farlopa per actuació però jo mai no vaig acceptar… Sé que cauria. El meu punt dèbil és el cap.» No sé en quin moment has encetat la confessió, whisky darrere de whisky, o això crec que beus al got ample i quadrat amb dos glaçons. I jo sé que també hauré d’entrar al camp de les confidències si em parles del teu cap fràgil, que s’estella amb facilitat (com eixos minerals durs que només caure es divideixen en escates brillants). Ara sí que calles, mentre et parle de les meues escates, i les mirem tots dos, esteses al
terra brut de la vorera, que la terrassa ha anat buidant-se quan el cel s’entenebria i el fred està a punt de fer-nos dubtar si ja és hora de marxar o de canviar de local. Les escates fulgents et fan mirar-me per primera vegada als ulls, perquè hem compartit píndoles i tics, i podrien ser teues, les medecines que guarde a la borsa.
«No li havia contat a ningú aquestes coses, és fàcil parlar amb tu» I jo somric perquè reconec la tàctica, però és tard. València s’ompli de fantasmes afamats que ballen a la pista de ball i jo podria ser qualsevol d’ells. «Busquen algú per follar», mormoles, mentre demanes una altra copa i el segon gin de la nit per a mi. Jo abaixe els ulls, i em corde els botons del jersei, mentre note l’escalfor a les galtes de la cara. Som al costat d’un hotel menut, que és una casa antiga del centre, i només cal acabar-nos la beguda per travessar el carrer i trobar-nos davant la recepció, allargant els documents d’identitat perquè hi facen una fotocòpia i tu amb un feix de diners a la mà, tornaràs a xiuxiuar que ets l’home, que tens diners perquè ets un guitarrista que recorre este país de nord a sud i que no importa que pagues tu l’habitació. I encara que m’escurara les butxaques, no trobaria més que un bitllet d’autobús doblat i un llapis sense punta, que tot m’ho he gastat amb les copes. Però no faré cas de les teues paraules, que ja he decidit que allargaré la nit malgrat que t’hages aprés el guió de memòria.

Només hem arribat, has encés el televisor i t’has posat a mirar el mòbil. Els teus dits abaixaven per la pantalla, i jo, encara amb el vestit, estesa de cantó, m’he posat a mirar la pantalla sense entendre res. He vist la taca greixosa de la copa d’aquesta vesprada reflectida al televisor, la terrassa buida i el nostre diàleg escrit a la pantalla, com si fórem els actors de la sèrie que estan emetent. Podria mirar el mòbil com tu i desfer el silenci estrany. Què faig, damunt d’un llit d’hotel amb un home embadalit i desconegut? Podria calçar-me una altra vegada i marxar. Córrer, que encara sóc a temps d’agafar l’últim bus de la nit, i esborrar el teu número de telèfon i oblidar la vetlada amb els darrers whiskys. Però no faig res, em mantinc immòbil, incapaç d’agitar cap múscul. Ni tan sols puc apujar la veu de l’aparell perquè hauria d’allargar el braç i traspassar el moviment que veig al meu cervell fins a l’índex i prémer el botó quadrat del comandament. Així, que encara que no vulga, no sembla que estiga interessada pel que diuen els personatges i sí pel moment en què tu et giraràs i deixaràs el telèfon damunt de la tauleta. Si poguera alçar-me, arreglar-me el cabell i després de donar un cop d’ull a la imatge de l’espill i repassar-me els llavis amb un vermell fosc, tancar la porta sense obrir la boca, que d’esta nit no cal ni un adéu.
La música dels anuncis et desperta i apagues el mòbil, com si fóra una cosa d’home avesat a la deferència. Voldria que veres un raig de ràbia sota la pupil·la, però vull acabar la nit com abans millor i dormir i tancar la porta de l’hotel sense ganes de tornar-hi. I així és la nit, ràpida, i abans que m’adone ja t’has adormit, mentre jo encara tinc la cara a la teua panxa, i m’entretinc a veure com els pèls es belluguen amb cada respiració. Amb un sospir, em col·loque boca avall, però comences a roncar i sé que no em deixaràs dormir. Hauria de marxar i retrobar-me amb els fantasmes que buscaven el mateix que jo, bellugant el cos sense ganes al ritme de la música, i en canvi, em quede amb els ulls ben oberts mirant el sostre de color cru on s’endevinen ombres. I les vigile tota la nit perquè no canvien de posició, les taques fosques i titil·lants. L’endemà em diràs que ronques perquè fumes i beus, dos paquets de cigarrets i deu copes de whisky al dia, que ets un artista de cap fràgil i mans reconegudes, i has estat en molts llits d’hotel en nits que han esdevingut rogles boirosos que no veus i que hi són a les copes que demanes.

Setembre

1

Amb un sospir, cau rendit sobre el meu ventre. Recolza el cap, i note els pèls de la barba, encara punxeguts sobre la pell. No es trau el preservatiu, com sempre, i s’estira al costat meu ni em besa. Es queda esgotat, de genollons, com si pregara. Com si em pregara, al meu cos, i olorara el cansament, que és una manera de plenitud. Jo estire els braços i les cames, i desfaig el nus de les meues mans, de l’esforç. Mai he entès perquè han parlat de la tristesa. És aquest moment, abans de tornar a l’ànsia i les faltes menudes de cada dia, quan estic tranquil·la. Ell també. El cos té tanta presència en aquests moments, que l’habitació sembla més menuda, els mobles més estrets i la llum pren més densitat al voltant de les cames, obertes, els braços i el sexe. Els àtoms lluminosos, que s’han quedat quiets, atrets.

2

La carretera s’allunya de la metròpoli (o la ciutat de la carretera, que s’ha estirat a la nit, com un xiclet, apegalosa). Perquè l’autobús no es mou, no, encara que el conductor faça els moviments, ens enganye i la gent mire per la finestra el pas de les fàbriques, les xemeneies ennegrides, el fum i els tòxics acumulats sota una volta grisa. Però cap d’ells diu res, el conductor de tant en tant, toca el clàxon i gira el volant, dreta i esquerra, com si les rodes giraren i avançaren per una carretera que ens duu a casa. La carretera és la cinta que corre per damunt dels volcans, les descàrregues, els cucs i les tombes. Estic tan cansada que pense que m’he mort. Fins i tot, la sang corre lenta, pesada. Però, la mort ha de ser el contrari al cansament.

3

Caminar pels carrers d’una ciutat, un diumenge a les nou del matí, és rebre una hòstia, sense avís. Hi ha un home al carrer paral·lel al de l’Àngel, on els vidres anuncien les darreres rebaixes, adormit sota un sac de dormir de color verd. Es tapa la cara, deixant només a la vista un tros de cap pelat. No fa fred, encara. El cansament ha de ser el més diferent a la mort. Davant de mi, la xica que demana el cafè i els croissants, es queixa d’haver de treballar un diumenge. És legal ara, em diu, perquè som a una zona turística. No hi ha cap turista, cap càmera penjant del coll, cap mapa estès.

Mèu

M’havien dit que a les bodes tots som més fàcils, hi ha com un cert convenciment general que s’ha de follar eixa nit: després de ballar ritmes llatins amb el got sempre ple a la mà, que ens fa de contrapés, anirem a l’aparcament acompanyats, o als servicis del saló, ja bruts i amb pudor d’alcohol i pixum. Si no ho aconsegueixes, em van dir, ha sigut una boda on has perdut diners, perquè cent euros són suficients per a creure que hi haurà sexe. Eixa nit ella va convéncer els meus amics perquè li donaren el meu telèfon mentre jo feia cara de bon xiquet, i de tant en tant, posava ullets de xai a punt de morir. Encara que eixa nit me n’aní sol al llit, els cent euros em prometeren alguna cosa més llarga.

L’endemà em va enviar un missatge al mòbil preguntant-me si podíem quedar per fer-mos una cervesa, que m’havia vist a la boda d’Àngels i Raül i que havia pres interés. Jo encara tenia la sensació de tindre tot el vodka begut al cervell, així que la idea d’una cervesa en una de les terrasses del poble, cosa que està per damunt de totes les altres, em va fer vindre arcades. Li vaig escriure una cara somrient i proposí quedar el dilluns després de la feina. No sé per què posí «feina», perquè jo no treballe, fa un any que em van despatxar i ara, des de fa dos mesos, estudie unes oposicions per treballar a la presó, vestit amb una camisa Silvergreen i uns pantalons blau marí, com diu el reglament. Tampoc sé molt bé per què elegí dilluns, que és quan ma mare arriba aviat i comença a molestar-me amb preguntes i clavar-me indirectes abans de les cinc. Ara em veuria eixir de casa, empudegat de colònia, amb un somriure que tractaria de dissimular, mentre els apunts ens mirarien als dos a mi marxant, a ella mormolant com una taca enmig d’una camisa blanca.

Eixe dilluns, però, ma mare va tindre problemes amb un intern i hagué de quedar-se unes hores més per explicar al superior l’incident, així que jo vaig moure fitxa d’amagat. Amaguí els apunts al calaix i agafí uns condons que guarde a una caixeta sota el llit i que feia mesos que no havia obert.

Vaig imaginar que la trobaria igual que a la boda, amb un vestit fúcsia d’escot redó i els muscles a l’aire, així que no vaig reconéixer la xica pàl·lida amb texans i camiseta blanca, camiseta que es va tacar de seguida amb el segon glop de cervesa negra i que a poc a poc, jo vaig anar imaginant tirada a terra. A les bodes tots som més fàcils. Ens pegàrem un bes davant la porta del seu pis i jo vaig tombar cap a casa una mica marejat.

A la segona cita ja vaig entrar a sa casa, un pis menut als afores de la ciutat, quasi als afores del terme, en un edifici on compartia piscina i pistes de tennis. El gat vingué a saludar-nos quan ella es movia damunt meua, mentre notava l’escalfor i el pes del seu cul, em fixí en un xicotet senyal de naixement que era com un gra de raïm però d’un color més viu, quasi violaci, just dalt del mugró dret. Amb un darrer sotrac, ella va fer un miol i el gat isqué disparat de l’habitació.

Aleshores, quan em torcava la panxa i el piu, ella que jeia de costat, girà la cara per mirar-me i dir-me que si volia, podia viure amb ella. Vaig riure, amb el primer clau ja tindria un nou calaix per a mi. Mai havia tingut tant d’èxit, ella em va mirar com si el boig fora jo, i no ella, i va dir sincerament amb els ulls ben oberts fins i tot, semblà que les seues pestanyes cresqueren uns mil·límetres que ens agradàvem i que el més natural era compartir pis si jo vivia amb ma mare i no tenia cap lloc meu. Per què no?, digué, per què no? I així, sense saber exactament els motius per no anar a viure amb ella, m’adormí abraçant-la.

Quan li contí a ma mare la notícia de la meua marxa, va soltar una llàgrima mentre resseguia les preguntes típiques en estos casos. Qui és, on viuràs, de què viuràs, quant de temps fa que la coneixes. I jo vaig fer que sí i que no i vaig mentir. La maleta no pesava quasi, tenia poca roba, i l’ocupí amb els apunts de l’acadèmia i els discos. Rumb als afores, sentia que una altra vegada començava una nova línia i que comptava amb molt d’espai, tant com un calaix nou.

Les primeres nits a sa casa foren cansades, follàvem molt. Ella s’alçava matí, amb una mirada blavosa, caminava entropessant-se fins a la cuina, feia cafè, me’n duia al llit i abans que jo me’l prenguera, em feia una mamada. Després es rentava la boca i eixia corrent a l’institut, on feia classes d’anglés. Aleshores jo em quedava un parell d’hores més, amb el gat als peus, i quan m’alçava encara surava el flaire del café a tot el pis. El primer dia que estenguí tots els apunts a l’escriptori vaig apuntar, en un full guixat, «a les bodes tots som fàcils» i el vaig subjectar amb una xinxeta.

El primer cap de setmana, però, la cosa començà a revelar-se, com si tot el d’abans hagueren sigut negatius exposats amb llum tènue. Ella jugava al voleibol i així es passava els dissabtes entrenant i els diumenges jugant partits o assistint com a espectadora a partits de companys. Si entre setmana arribava a les vuit mòlta, als caps de setmana li apareixien rampells, agulletes o blaus en les cames i els genolls. Només s’estirava al sofà i mirava la tele i així passaven les hores. La primera setmana durà massa poc. Tot el dia tancat a un pis als afores de la ciutat em veia com el gat, miolant rere l’escriptori i sense cap cossiol amb llet. Des de les deu, ara sense cap flaire de cafè al matí, ella es despertava abans i sense fer soroll marxava de casa fins a les vuit de la vesprada, anava fregant-me amb les taules i les cadires de la casa, arrapava el sofà, esgarrapava els apunts plens de lleis i normes com la de «uniforme compost de camisa model Silvergreen amb una insígnia platejada amb una fulla de roure i de palma» i mirava des de la terrassa el carrer buit, només amb gats.

Si a l’inici l’havia acompanyada als partits, a poc a poc, vaig deixar d’anar-hi, així que els caps de setmana tampoc ens vèiem, jo m’acomboiava amb els meus amics, que venien a buscar-me amb el cotxe i ens enfilàvem cap al centre, on abans de conèixer-la eixíem totes les nits. Però, malgrat això, la cosa funcionava bé, a les nits ens trobàvem, jo li preparava el sopar, follàvem, cuidava el seu gat, passejàvem els dies de festa, fins i tot un cap de setmana de pont vam llogar una casa rural a Navarra i tinguérem uns quatre dies feliços i complets a la natura. Els dos teníem una vida molt ocupada, jo amb el nas damunt de fulls i ella sense asseure’s si estava el sol al cel. No érem la parella perfecta? Quan estàvem junts, tot rutllava, i això era el que ens importava. Tant feia que la primera setmana haguera durat massa poc.

El vespre de cap d’any, el dia més fred de tot l’hivern, anàrem a casa d’uns amics seus, gent del voleibol també, xics i xiques musculats i molt actius que esperaven molt d’eixa nit, com si fóra també un convit de boda. Posaren la música a tot drap i ompliren les safes de sangria i vodka. La sala girava, ballaven, movent el cul insistentment com si tinguera vida pròpia, totes les galtes del cul independents dels cossos, i sota els halògens la veia passar i pensava que no la coneixia, eixa manera de moure’s, el mode de somriure – havia vist abans la dent trencada amb una línia groguenca a l’extrem?- les cuixes grosses, que imaginava feien fru-fru amb el vestit, els muscles amples i arredonits que no s’assemblaven a aquells muscles descoberts de fa dos mesos. Vaig beure un altre got de vodka amb llima, i quan encara em quedava més de la meitat, m’arrossegaren fora, un grup amorf de gent beguda cap al centre de la ciutat.

Assegut a un tamboret, massa borratxo per estar dret, però massa poc per no anotar el que ocorria: carn apegalosa fregant-se, mans damunt d’esquenes i cintures, malucs insinuadors i gots de vidre que es trencaven cada hora. I tot va esdevindre més fosc i espés. Ella, però, ajudava l’amiga a sostindre’s, el cap i les cames flonges, emboirada perquè s’havia begut tot l’orujo del bar. Jo obria i tancava els ulls, i a l’interior de les parpelles, com si fóra la pantalla d’una pel·lícula, veia el gat sol al pis dels afores, amb només uns quants fulls per entretindre’s. La vida a la presó per a un gat solitari.

Així, tancant i obrint els ulls, caminava al costat de les dues, ja enfilant-nos cap a casa, a l’altra punta de la ciutat. A vegades la veia arrossegant l’amiga, que era un cos mort i blanc, i a vegades em veia amb la cara contra el terra i un fil de sang regalimant-me dalt de la cella fins a l’asfalt. No ens convenia aturar-nos. Em va dir que era millor que passara la nit al sofà i que ella i l’amiga compartirien llit. El gat es va aclofar a les empenyes, l’escalfor trencà el mareig i amb el segon mèu m’adormí.

Josep, Josep, desperta’t!

Eh… —tenia un ull obert i l’altre encara tancat, la seua cara estava ben a prop de la meua. Dreta, el pijama d’ocellets que li vaig regalar pel seu aniversari, em va semblar aleshores de corbs.

Que et despertes, que hem de parlar.

Com? Ara? —eren les quatre del matí, el meu rellotge acabava de donar les hores.

Sí, te n’has d’anar, vull dir, de casa, ja en parlarem.

Ara?

Em quedí mut mirant-la. Obrí la porta de l’habitació, i es va descobrir el cos mig despullat de l’amiga, greixós, amb les cames obertes que brillaven en la foscor. Al costat del llit, les meues maletes llestes per a emportar-me-les.

M’haguera agradat escridassar-la i insultar-la, «boja, boja, ets boja!» però em quedí palplantat, mirant-la, amb ganes d’abraçar-la, arronsar-me a les seues cames, desfer les maletes enjogassat, enroscar-me entre ella i l’amiga i filar fins a quedar-me ronc. Vaig agafar els meus trastos, agafí la nota que tenia enganxada a l’escriptori, «tots som fàcils», i abans de tancar la porta, el gat es colà entre les meues cames i es quedà davant de la porta de l’ascensor, esperant-me. Férem un mèu i marxàrem.