Pampallugues

Ha d’haver-hi un llum que fa pampallugues i un espill que creua tota l’habitació. Les parets grises o verdes, sense taques. Potser la banda de dalt blanca, i just al nivell dels ulls, un canvi de color a verd o a gris, com si fora un horitzó. Darrere de l’espill, sempre hi ha algú que mira i anota les reaccions i escolta les preguntes de qui està dret, amb les mans recolzades a la taula. Esta vegada no hi haurà ningú, però la paret d’un blanc lluent farà de pantalla. A més del llum, que de tant en tant fa carasses, hi haurà una taula de color apagat, ampla i llarga, que separarà les dues cadires. Dins de l’habitació res es pot deixar a l’atzar. Imagina que qui ha d’asseure’s davant de l’espill, qui respon, canviara de cadira i girara l’esquena als qui observen darrere d’un fals reflex. La cosa no podria continuar. Tampoc pot estar dret ni estendre les cames damunt la taula, com si es trobara al saló de casa a punt de veure un partit de futbol, amb una cervesa freda a la mà i un paquet de creïlles obert. Ha de sentir-se atrapat pel focus de llum.

A la sala d’interrogatori ariba cap soroll de fora, ni el trànsit, ni la remor dels passos dels companys de l’oficina, ni el diàleg, curt i convencional, davant de la màquina del café, just al costat dels banys. El món comença i acaba als cantons de les quatre parets. El món tan lluny, i les preguntes tan a prop que cremen. Si qui respon diu que no sap res, l’altre ha de posar cara de descregut (assage l’expressió de menyspreu davant de l’espill del bany, arrufe les celles, dibuixe un mig somriure, amb les mans, m’ajude per alçar la cella esquerra). El control de les emocions és fonamental per a tots dos, guanya qui comprén abans quin personatge és.

Primer tombaré aquesta paret blanca, després trauré la rentadora al balcó (tant de bo tinguérem desllunat). Em costarà arrossegar-la, espentaré amb tot el meu cos i deixaré marcat els taulells foscos del terra amb unes línies que assenyalaran el camí del crim. Però què dic ara, no hi haurà crim. Només trencaré parets i mobles, desmuntaré la nevera i taparé la pica amb un cobretaula fosc. Portaré un flexo vell a la taula de marbre i l’encendré. No farà pampallugues, l’hauré de desenroscar una mica, jugant amb la llum. Alçaré la pantalla perquè enfoque directament la cara d’ella. És més alta que jo, així que calcularé la distància i la posició correcta. M’asseuré a la cadira. Anote el diàleg que no tindrem mai. Ajunte les paraules que diria i les que ella respondria com una mena de joc d’escacs. Escric rengleres de paraules, canvie l’ordre de les preguntes fins a l’escac i mat.

Quan arriba, em veu a la cuina estripant papers. Va directament al bany, sense dir-me res, i després d’uns minuts, la veig eixir amb el pijama i la cara desmaquillada. Arrossega els peus, com sempre, i el frec em fa vindre un eriçó. El llum no fa pampallugues ni l’habitació té cap espill que ens vigila. Les parets, de color rosa, tenen quadres penjats a diferents altures.Tots són mostres dels llenços que vaig pintar fa anys. L’endemà tornaré a imaginar la conversa, faré plans per reformar la cuina i creuré que la fi començarà tot just quan ella arribe, que es sorprendrà que la cuina s’haja convertit en una sala d’interrogatori, i tindrà por, i sé que no hi haurà marxa enrere. M’acoste al sofà, on ja dorm, i m’assec sense tocar-la.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s